pioner, -a n. m. i f.
Persona que fa les primeres feines d’una activitat determinada. (i jo afegeixo: a un lloc determinat)
Fa més de quaranta anys, en Jesús, va decidir començar el seu projecte de vida, juntament amb la seva família, en una finca abandonada. Una zona amb una holografia molt complexa formada per parcel·les amb terrasses molt petites amb marges. Aquella masia, en decadència, seguia el típic mosaic mediterrani compost per una mica de vinya, una mica d’oliveres i uns quants ametllers i avellaners.
Era moment d’una nova revolució agrària: granges intensives, grans explotacions, grans superfícies i molta maquinària. El mosaic de cultius canviaria per sempre i la cria d’animals també. Ell ho tenia clar, no va ser mai un home de modes. Volia desenvolupar un model agrari i de vida rural coherent. Entenia que a la llarga, agricultura i ecologia haurien d’anar de la mà. La recerca havia d’anar enfocada a la sostenibilitat i l’equilibri de veritat. Estaríem parlant d’agroecologia però en el sentit més pur, no com l’entenem a l’actualitat.
Vet aquí la posada en escena: un home que no és de la zona, arriba a un lloc on tots son pagesos per tradició i practiquen sense recança les “pràctiques agràries culturals”. És a dir, s’ha de llaurar “quan toca llaurar”, aplicar “quan toca aplicar” i un llarg etcètera. Ell, però tenia molt clar el que pensava posar en pràctica i poc es va deixar intimidar. Suposo que la majoria de vosaltres, ja haureu imaginat la situació. Arribar a un lloc nou i voler fer les coses diferents. És a dir, el que podríem denominar un xoc de trens.
-Què vol dir…què no vols llaurar? Va home va..,què penses deixar herba al camp? No saps que l’herba és de bruts? Tot ben llaurat, i net, i polit.
Aquests de fora, venen i es pensen que ho saben tot.
I saps què? Que pots tenir raó Jesús, però aquí som d’aquí i tota la vida ho hem fet així.
(Fi de la conversa. Un cop acabats els recursos només quedava apel·lar a les mancances que alguns d’ells havien passat.)
Aquestes converses es van repetir dia rere dia, setmana rere setmana i finalment any rere any. Una vida sencera dedicada al que creus però sentint-te totalment incomprès. La majoria de persones haurien desistit evidentment. Allà on tothom hagués passat per “l’aro”, ell va aguantar. Suma i segueix, afegeix dosis de soledat.
Creia en la no propietat de la terra i entenia el treball del sòl amb una única finalitat: deixar a les següents generacions un sòl més viu. En la no sobreproducció i sobretot en l’observació de com s’origina la vida. Portar l’exemple de la fertilitat de la natura a les terres de cultiu. Mantenir l’equilibri perquè no hi hagi plagues, tal com ho fa ella de manera natural. No aportar fems, perquè pretenia que en el seu disseny de finca, els animals salvatges se sentissin tan a gust com per venir a fer aquella feina. Seguir sempre els processos naturals i generar entre la natura i ell “un pacto de caballeros”.
La natura sempre ha estat reproductiva, mai productiva i, per tant, el que hauríem d’aconseguir amb la nostra agricultura és un model de producció que no generi aquest estrès. Encara avui en dia estem en aquest paradigma. Ningú que no ho entengui així, mai podrà posar en marxa un model sostenible i coherent.
Ara, curiosament i més de quaranta anys després, amb una mirada ferma en el canvi climàtic, sembla que la cosa canvia. Alguns projectes grans comencen a parlar de viticultura regenerativa, bé cada cop sembla que estem més a prop. Després de tants anys, per fi apareix l’interès per demostrar científicament que les cobertes vegetals alliberen CO2 i per tant ens poden ajudar en la millora de la contaminació. Els objectius queden clars: protegir-se de l’erosió, controlar les possibles plagues i millorar l’equilibri estructural.
De tot això, vora els anys setanta, en Jesús ja n’havia parlat. Semblava però que l’altaveu utilitzat no va ser prou potent. No l’importava gaire demostrar res, només tenia molt clar que feia el que s’havia de fer perquè no es degenerés tot fins al límit que ja ho està fent.
Avui, veient junts les notícies, s’alegra del que està venint, encara que sigui a poc a poc. Si cal que els grans donin veus, que així sigui, però aquí (a casa), tots tenim molt clar que ell va ser el pioner.
Un petit homenatge, una petita referència a un home de grans silencis i que en cert moment es va atrevir a pensar diferent.
PD: aquest estiu, molt tristament el roure de quatre-cents anys de la finca va caure a causa de les pluges intenses i imparables del mes de setembre. El van tombar, i familiarment es va decidir donar-li una altra oportunitat de regenerar-se, confiant amb les arrels que van quedar, encara que estigués preciosament tombat.
El nostre veí silvicultor, ens va ajudar a retirar les branques més grans i, ¿sabeu el què va dir?:
-Ostres que raro ets Jesús! Els pagesos ara s’estarien fregant les mans pensant en els calers que traurien de la llenya.
Amb aquest final, crec que no cal afegir res més.
