Els pandèmials i el nopucmesisme

Fa mesos vaig sentir en no sé quin programa de no sé quina ràdio que ja s’estava parlant de la generació pandèmial, referint-se a les criatures nascudes en aquest període de restriccions socials marcat per la COVID-19. És a dir, des de març del 2020. La cosa aniria així de més grans a més joves: hi ha els boomers, la generació X, els mil·lènials, la generació Z i suposo que després ja vindrien els pandèmials. Si hi ha cap expert a la sala ja em corregirà.

El cas és que hi ha psicòlegs que apunten que el fet que els primers anys de vida d’un infant estiguin marcats pel distanciament social els afectarà a la manera en què es relacionin i es comuniquin, derivant en uns tipus de relacions menys afectives i més protocolàries. Però que també, diuen, seran més resilients, optimistes i lluitadors.

En tot cas, de moment són només hipòtesis i caldrà esperar uns quants anys per comprovar quins estralls està causant socialment això de viure en pandèmia. D’entrada, com a treball de camp informal i a escala local puc dir-vos que les frases que més he sentit comentar sobre això d’estar en semillibertat, privats d’amistats i de bars són: acabarem tarats, d’esta no sortirem bé, això és un no viure, no sé si tornarem a vore lo d’abans ja.

Pessimisme, com veieu. Després de deu mesos (i lo que te rondaré, morena) de distanciament social per mirar de combatre un enemic fantasma, la gent ens movem entre la resignació i l’estupor, passant per estats transitoris de negació, tristesa, ràbia, angoixa i nopucmesisme (en direm així). Mira, en aquest afany d’haver de posar-li nom i etiqueta a cada cosa, potser als que vam conèixer la vida d’abans i ens ha tocat travessar aquesta època ens podran anomenar els nopucmesènials.

Perquè segur que tots, en algun moment d’aquests deu mesos hem afirmat no puc més. Sobretot els que estan passant per l’horror d’haver perdut algú. Els sanitaris, amb tots els motius del món. Però també els autònoms, els empleats, els petits empresaris, tots els que han de pagar igualment (lloguer, impostos, menjar) i han deixat d’ingressar els diners per fer-ho. Els que han conviscut amb tres nens petits dins d’una casa sense balcó i han intentat teletreballar amb un sol ordinador per casa. Les parelles que no han aguantat el confinament o les situacions límit en què els ha deixat la pandèmia i un a l’altre li ha acabat dient no puc més. Fins i tot els joves (i no tan joves) que, arribat el divendres a les set de la tarda els ha entrat l’ànsia (i se l’han haguda d’empassar fins no se sap quan) d’empolainar-se i trobar-se al bar de sempre amb els amics de sempre i no haver de preocupar-se per una cosa tan desconeguda fins ara com morir-se o contagiar algú estimat i que es mori.

Dura un momentet, aquest nopucmesisme, com una urgència, una ravata, un fogot. Com les ganes de fumar sobtades quan fa poc que ho has deixat; com quan encara et queden tres hores per plegar de la feina; com quan ets a cinc-cents metres d’arribar al cim del turó: que no pots més però si fas força sí que pots més.

No sé quan acabarà ni com quedarem de sencers, però ja us dic ara que molt més que si haguéssim passat una guerra. El que és segur és que després d’una època en ve una altra que durà un altre nom, igual que després d’un divendres a la nit ve un dissabte al dematí. I sempre s’ha dit, que és millor un matí assolellat que una nit de ressaca.

_______________________________

Il·lustració de: Juan Carlos Alpízar

https://www.nacion.com/revista-dominical/imaginando-a-los-pandemials/Y4T2NNRZWJFVJGFQV2YU3UYOEE/story/