El passat 15 d’abril d’enguany el poblet de Sant Miquel de Campmajor, a cavall entre el Pla de l’estany i la Garrotxa, va hostatjar el seminari “Els micropobles: paisatge, urbanisme i identitat territorial”, organitzat per l’Observatori del Paisatge de Catalunya, amb la col·laboració de l’Associació de Micropobles de Catalunya i Ajuntament de Sant Miquel de Campmajor.
Més d’un centenar de persones d’arreu de Catalunya varen debatre al llarg de tot el dia sobre els reptes, les potencialitats i les perspectives de futur dels micropobles, entenent per aitals aquells municipis amb ajuntament propi inferiors als 500 habitants. Les intervencions dels ponents es poden escoltar entrant al lloc web de l’Observatori del Paisatge de Catalunya (www.catpaisatge.net), atès que tot va ser enregistrat i, un cop editat, penjat a l’esmentada web.
Sovint sentim a dir que els petits municipis són inviables a tots els efectes i que, per tant, cal eliminar-los tot fusionant-los amb d’altres municipis veïns més grans, o bé creant del no res un municipi de major dimensió i entitat que provindria de l’agregació d’uns quants petits municipis preexistents. Aquesta és la música de fons que sentim a tort i a dret i, de tant sentir-la, sembla haver-se convertit en una veritat irrefutable. Permeteu-me que en discrepi.
Es cert que la prestació de serveis que poden oferir els micropobles és limitada, atesos els escassos recursos econòmics amb què compten. No ho discuteixo, però hi ha solucions, que ja s’estan posant en pràctica en molts indrets, com mancomunar serveis, crear centrals de compra, delegar serveis a entitats supramunicipals com els consells comarcals, etc., etc. Es més que discutible que, davant d’una realitat objectiva -això és, la limitació de recursos de les petites hisendes locals-, no hi hagi cap altra via de solució que la supressió pura i dura de l’autonomia política. I, pel que fa al suposat estalvi que per a l’erari públic representaria aquesta supressió, el cert és que, amb la boca petita, la majoria dels experts reconeixen que seria més aviat migrat, per no dir insignificant. Allà on realment s’estalviaria –i molt-, tant en xifres absolutes com relatives, és en la racionalització d’altres nivells de l’Administració…per no parlar de l’enorme estalvi que implicaria eliminar els continus solapaments i duplicitat de funcions i competències amb l’Estat espanyol. Però aquest és un altre tema.
Per què, doncs, s’insisteix tant en aquesta dràstica via? Senzillament, perquè és la més fàcil, la més ràpida, la més visible i la que té un cost electoral menor, atesa la poca població que viu en els micropobles. S’oblida, però, tot el que es pot perdre pel camí, que és molt més que el que es guanyaria: el paper fonamental i cabdal dels micropobles en la vertebració del territori, la seva presència capil·lar en els racons més allunyats del país, el manteniment d’uns paisatges (en general) de gran qualitat o el fet d’haver esdevingut autèntics laboratoris de noves formes de vida i de govern del territori, així com impulsors d’innovadores estratègies de desenvolupament local, sovint acompanyades de nous models energètics.
Aquests dos últims aspectes són avui de rabiosa actualitat i ho estem veient arreu, cada dia: la societat està demanant –exigint- noves formes de govern dels territoris, més participatives i participades, més transparents i, sobretot, molt més properes al ciutadà. Els micropobles podrien ser el paradigma d’aquesta nova manera d’entendre el govern dels espais de la vida quotidiana. I, pel que fa al tema energètic, exactament el mateix: la vida al planeta es complicarà en el futur per culpa d’un canvi climàtic provocat per la contaminació procedent d’unes fonts energètiques que s’han de deixar de banda d’una vegada i ser substituïdes per energies renovables, netes, descentralitzades i autogestionades. De nou, no en podrien ser el paradigma, els micropobles? Jo n’estic convençut.
