Els ‘lars’ – en llatí lares – eren els déus de la mitologia romana encarregats de protegir les cases. Solien ser representats en forma de petites estàtues que es col·locaven en capelles a sobre el foc de la casa, damunt el que s’anomenà posteriorment la llar. Per extensió, el nom d’aquests déus acabà també per denominar el concepte al voltant de la família. Una llar agrupa les persones, normalment emparentades, que viuen juntes. La llar és sinònim també de la casa o fins i tot pot ser-ho també d’un espai, tant físic com intangible, de naturalesa superior i d’extensió relativa al qual ens hi podem referir, ara ja metafòricament, com “casa nostra”.
Al fet de pertinença física més o menys extensa hi podem sumar també els trets culturals immaterials. Així podríem afirmar que la nostra llengua pot ser casa, la nostra història, les nostres festes o les nostres tradicions poden ser casa, i també una sèrie de conceptes materials com la gastronomia o el vi que, per què no, també poden ser casa. Quan ho sentim ho sabem sense dubte, afirmarem que tal cosa és casa nostra, i si no ho és però ens hi hem rendit direm que ens hi sentim “com a casa” fent un sobreesforç per apropar-nos-hi al màxim sense formar-ne part.
La pertinença a un objecte, el fet d’arribar a contemplar-lo com la nostra propia llar pot semblar estrany a priori, però el pensament sempre amotlla conceptes físicament impossibles per a fer-nos estimar les coses. I sí, al final, una ampolla de vi pot ser casa nostra.
Fou Joan Margarit qui encunyà poderosament aquesta frase. Sempre l’he recordat, des del primer cop que la vaig sentir de la seva propia veu. Al poema Crepuscle, Margarit compacta tot d’elements primogènits d’una importància vital com la llar, la vida, el temps, l’amor o el dolor i ens acaba parlant de l’esdevenir de nosaltres mateixos. Ens parla de casa nostra.
El celler de la vida en els teus ulls
ha mirat cada estiu
les vinyes de raïm morat i ters
com la pell del crepuscle.
Van ser uns dies d’un cel fràgil
amb els crits dels ocells i les veus dels infants.
Cadascú anava canviant
com el most, en silenci, amb lentitud,
cap al coneixement.
El vi és temps, té el gust aspre del temps.
Una ampolla de vi pot ser casa.
Tant l’odi com l’amor hi són a dins.
Un cop buida, el solatge de l’oblit.
Obriu una ampolla de vi, mentrestant miraré d’explicar-vos on i quan he tingut aquesta sensació i l’originalitat que hi ha darrere a unes persones que m’han fet sentir com a casa.
