Avui la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern pel 2030 ressona fort. I amb ella, tot d’excuses per justificar una aposta que en cap cas van en consonància amb el temps que ens ha tocat viure (que ens hem buscat, vaja). Entre excuses, la paraula “sostenibilitat” ressalta. I a mi, cada cop que llegeixo “Jocs Olímpics” i “sostenibles” en una sola frase, m’agafa un tic a l’ull. Perquè ja no sé si aquests que ho diuen ens volen prendre el pèl o si el negacionisme s’ha apoderat d’ells. Perquè apostar per uns JJOO d’hivern al Pirineu és NEGACIONISME, amb majúscules.
Seria potser cansat fer una enumeració de totes les evidències que tenim que el canvi climàtic ja és aquí, que a la conca mediterrània va més ràpid que a altres llocs del planeta i que el Pirineu s’emporta la palma. Sabem que aviat les glaceres d’aquestes muntanyes quedaran en res, sabem que el règim de precipitacions està variant i que la cota de neu pujant, sabem que cal fred per generar-ne d’artificial, i sabem que cal també energia i aigua per fer-ho. Pensar que apostar pels esports d’hivern, sobretot per una tipologia d’esports que necessiten quantitats ingents d’energia, aigua i infraestructures, té algun sentit a mig termini és negacionisme climàtic. No només això, sinó que l’ús intensiu i depredador que fan de les muntanyes els grans ressorts esportius no semblen gens coherents amb un dels problemes més greus que enfrontem: la crisi de biodiversitat (o la sisena gran extinció).
El Pirineu es fon, però aquesta societat basada en el creixement continu també, i les últimes notícies d’escassetat de recursos en tants sectors en són exemple. L’aposta per uns JJOO d’hivern en plena emergència climàtica i immersos encara en una pandèmia mundial, s’assembla més als últims cops de cua de l’animal moribund que no pas a un procés racional de planificació territorial que hauria de tenir en compte tots els factors
-històrics, ecològics, demogràfics, socials-. Pensar que no cal replantejar-nos el model de creixement econòmic, tan estretament lligat a l’augment d’ús de recursos materials i energètics, en un context en què se’ns avisa que el petroli s’acaba i que no trobarem un altre xollo com aquest, és negacionisme. O tecnoptimisme, també.
Però per si les evidències de l’emergència climàtica i d’un model de creixement insostenible no fossin suficients, potser caldria repensar aquesta necessitat de seguir apostant per terciaritzar i turistificar sempre que parlem de “desenvolupar” els medis rurals. Fer dependre (encara més) el Pirineu d’un sector, el turístic, que ha demostrat una gran fragilitat durant la pandèmia, no té ni cap ni peus. Encara menys quan aquest va lligat a grans esdeveniments i a estacionalitat. No cal enumerar totes les dades que ens expliquen que aquesta aposta va estretament lligada a feines precàries i estacionals que no permeten a les joves (i no tan joves) arrelar i imaginar projectes vitals que vagin més enllà de la fi del contracte de temporada. No calen moltes llums per entendre que el repte demogràfic del Pirineu no passa per potenciar sectors que precisament ens han portat on som. Passa, per exemple, per garantir l’accés a l’habitatge en comarques que es troben en l’enèsima bombolla de la construcció de segones residències però on, en canvi, es fa impossible trobar lloguers que no siguin de temporada i a preus turístics. Passa per no permetre que les grans superfícies destrueixin tot el teixit de petit comerç i restauració de les comarques. Passa per garantir l’accés a la terra i l’establiment de projectes productius amb continuïtat temporal. En un territori ple de recursos naturals, passa per enfortir sectors que en facin aprofitaments sostenibles.
Perquè el gran repte del segle XXI, aquí i arreu, serà relocalitzar la producció i l’economia i abastir de recursos una societat cada vegada més urbana sense caure en models extractivistes i neocolonialistes cap al rural (i això també és parlar de sobirania). I potser, també, passa per millorar infrastructures i serveis, però aquestes millores no poden ser moneda de canvi perquè acceptem un model que no repercuteix positivament en el territori. Pensar que els JJOO d’hivern poden tenir algun tipus de compatibilitat amb els reptes demogràfics i relocalitzadors és ceguesa.
Potser, tot el que he qualificat de negacionisme i de ceguesa no és més que egoisme i hipocresia d’uns pocs que veuen en els JJOO l’oportunitat d’omplir butxaques i fer rebost front les dificultats que ens tocaran viure, a costa de destruir, encara més, el territori i el teixit social i productiu que ens hi queda. És hora de mirar de cara els temps que venen i decidir entre totes quin Pirineu volem, i de posar el bé comú per sobre dels interessos individuals dels que sempre suquen (aka “Círculo Ecuestre”). I això passa per un referèndum sobre els Jocs, però també per crear processos participatius des de la base, on es doni el debat i l’anàlisi sobre el futur d’aquestes muntanyes i de la seva gent.
Els JJOO sostenibles no existeixen, simplement perquè suposen continuisme amb un model insostenible, tan a nivell ecològic com social (si és que té cap sentit separar els termes).
