“La selva esmeralda” és una pel·lícula de l’any 1985, dirigida per John Boorman i basada en fets reals, que retrata la construcció d’una macrocentral hidroelèctrica al Brasil i la captura del fill d’un dels enginyers nord-americans per part d’una tribu indígena, els invisibles. Durant deu anys el pare busca desesperadament el seu fill per la selva amazònica, però els invisibles no es deixen veure. Quan aconsegueix trobar-lo, el seu fill ja és un més de la tribu, ja és un invisible. Mentrestant les obres de la macrocentral hidroelèctrica continuen, obviant l’existència dels invisibles, però alhora armant les tribus violentes.
Tranquils, no us explicaré el final de la pel·lícula, però us diré que els invisibles també poblen el nostre territori. Un territori que moltes vegades també pretén ser ocupat per grans instal·lacions energètiques les quals, seguint un esquema de sordesa i ceguesa, obvien l’existència de la societat que hi habita, dels paisatges que el modelen, de l’agricultura que el sosté, dels valors ambientals que el fan sostenible i de l’energia que pot demandar i satisfer alhora.
El model d’implantació de les energies renovables a Catalunya, com ja és ben conegut, s’està caracteritzant darrerament per la nul·la planificació i la inexistència d’un diàleg territorial. Però no només això ho caracteritza, sinó que ens trobem davant d’uns processos d’implantació de projectes eòlics i fotovoltaics que són capaços de fer volar pels aires tots els acords en matèria de paisatge, desenvolupament rural, medi natural i futur agrari. Aquest fet és del tot extraordinari i implica uns riscos que com a societat no hauríem d’assumir. Comarques com la Conca de Barberà, la Segarra, les Garrigues, la Terra Alta, la Ribera d’Ebre, entre d’altres, estan entrant de ple en aquesta dinàmica. Si donem per fet que allò que acorda un territori pot ser vulnerat pels interessos generals materialitzats en forma de macroprojectes d’energies renovables, la societat com a concepte no té futur. De què servirà la participació ciutadana, l’acord territorial i l’aposta per un model de vida si sense avís previ ho dinamitem? Si perdura en el temps el model que s’està aplicant actualment, correm el risc seriós de generar un rebuig endèmic a les energies renovables, i això no ens ho podem permetre.
No posaré en dubte ni discutiré l’objectiu de transició energètica renovable, ja que aquest és el futur pel qual hem de treballar incansablement. Però en els detalls i els matisos hi està el debat. Tothom sap que per anar del punt A al punt B podem fer una autopista de quatre carrils per banda, destinada únicament al vehicle privat i sense límit de velocitat, o bé podem fer una xarxa de carreteres que entre A i B també connectin C, D, E…, que permeti la connectivitat ecològica, que hi integri el transport públic i on el límit de velocitat sigui la seguretat. Doncs amb la transició energètica ens passa el mateix. Podem dir, amb raó, que volem arribar al 2030 amb un 50% d’energia de fonts renovables i al 100% el 2050. Però per fer-ho podem optar per grans projectes, controlats per poques empreses i on la ciutadania en queda al marge, o bé podem optar per una generació ben distribuïda, fomentant la producció renovable col·lectiva, al interconnexió regional i no transnacional, l’ocupació de grans superfícies de sostre industrial o de sòl que científicament podem catalogar com de poc valor natural i agrari. Sens dubte que també ens faran falta alguns projectes de dimensions més grans, però la suma de tot ens permetrà assolir els objectius de transició energètica de forma participada, integrada i respectuosa.
Us posaré un exemple ben proper. A casa meva, a la Canonja, ara mateix estic en tràmits per instal·lar plaques solars fotovoltaiques d’autoconsum gràcies a la compra col·lectiva que hem fet amb el grup local de Som Energia del Camp de Tarragona i Baix Penedès. I ho faig sense que el meu Ajuntament em faci bonificacions fiscals al respecte, sense que m’ho subvencioni ningú i perdent diners amb l’energia que produïda no consumida i que bolco a la xarxa elèctrica. Un model de transició energètica modèlic no podria incentivar això i no deixar-ho només a les mans de la bona voluntat dels cooperativistes energètics com nosaltres? Ho faig perquè hi crec i com a forma d’activisme energètic.
Els invisibles som els que anem fent camí, som els que creiem en un desenvolupament ecològic, alliberats d’imposicions i opressions, els que ens autodeterminem constantment i els que, malgrat ser invisibles, no callem.
_________________________________________
Fotografia de portada extreta de: Espluga FM Ràdio
