Els afectes que ens afecten

Amb Rosi Braidotti i Asun Pié Balaguer

El que feia amb ella mateixa era cruel

aprofitar que estava en carn viva

per a conèixer-se millor,

ja que la ferida estava oberta.

Clarice Lispector.

És cruel; brutal, feroç, salvatge i implacable. Endinsar-se en el dolor per sentir-lo encara més.

Però també és compassiu; valent, amorós, pur i real. Escoltar què diu la ferida i fer-se present en l’espai que s’obre.

El temps ho cura tot, diuen. Però què cura, exactament, el temps? El dolor és inevitable i el patiment és opcional, versa una altra frase popular. I quina és la diferència, potser està en el fugir o quedar-se?

La filòsofa posthumanista Rosi Braidotti anima a fer l’exercici de deslligar el dolor del patiment, amb les eines que ens ofereix el feminisme i les aportacions d’Spinoza i Deleuze. Lamenta que en la cultura europea “el dolor s’associa al patiment per la mera força de la costum i la tradició” (2009) i que això ens impedeix captar el potencial de l’existència i la presència del dolor en nosaltres. La Doctora en Pedagogia Asun Pié Balaguer explica, a la seva interessant obra La insurrección de la vulnerabilidad (Edicions de la UB, 2020), que “hi ha una base neurofisiològica del dolor, i també una construcció de la seva experiència que, generalment, anomenem patiment”.

Així doncs, el que cura el temps és el dolor, en tant que és una resposta natural del nostre organisme davant de situacions impactants no previstes. En canvi, el patiment pot eternitzar-se perquè s’alimenta del rebuig i de la lluita constant contra aquest dolor puntual.

El dolor és inevitable perquè sempre estem en contacte amb afectes que ens afecten, a vegades, fins arribar al punt de ferir-nos. El patiment és opcional perquè té a veure amb la vivència del dolor, en com l’entenem com a societat i en com el travessem internament.

I, tant el dolor com el patiment, són aspectes d’una condició tan essencialment humana com sistemàticament negada: la vulnerabilitat.

El rebuig a ser vulnerables

“Existeix un error filosòfic i històric fonamental en la percepció que l’ésser humà ha construït de si mateix (…) i és que la autosuficiència no és pròpia de la vida humana”, assegura Pié (2020). L’autora situa l’origen de la negació de la vulnerabilitat en l’era moderna i en la seva visió mecanicista, ja que s’estableix un sistema format per peces previsibles i controlables, com si d’una màquina es tractés. A més a més, el desenvolupament d’una ciència pretesament objectiva comporta un rebuig a la subjectivitat “i a tot el que enteli el món de la raó” (Pié, 2020), alhora que s’erigeix un ideal antropocèntric d’autonomia que blinda i aïlla l’individu en una ficció de llibertat pròpia.

Així, la noció hegemònica de la vida que mereix ser viscuda, relata Pié (2020), nega les condicions bàsiques de vulnerabilitat i interdependència, i ho fa a través de la desigualtat i l’explotació, ja que aquesta negació no es podria mantenir si no hi hagués una “una subalternitat que garanteix les esferes de cura i sosteniment de la vida”. I, finalment, és el desig generalitzat de ser “autosuficients i capaços” (Pié, 2020), el que perpetua la marginació de la nostra naturalesa vulnerable. S’aparta qualsevol sentiment negatiu o, com a molt, es relega a una experiència merament individual.

La dimensió existencial del dolor

“Tots som vulnerables, però no tots som ferits de la mateixa manera”, remarca Pié (2020), i afegeix: “Entre altres raons, perquè hi ha patiments que importen més que d’altres”. L’autora lamenta que “en les societats contemporànies, el patiment es pensa com a individual sense reconèixer que això és una fal·làcia, donat que sempre és contextual; està relacionat amb condicions socials, culturals i ambientals”. Les dinàmiques produïdes per les polítiques neoliberals afegeixen un patiment a la vida que, per una banda, seria evitable i que, per l’altra, s’intenta eliminar (sense èxit) a base de psicofàrmacs.

Tanmateix, més enllà d’identificar que hi ha un sistema que efectivament agredeix en diferents graus, cal reconèixer també que el dolor i el patiment -en tant estats que ens vulneren perquè són formes d’afectació- constitueixen inevitablement l’experiència de viure. Això significa acceptar la dimensió negativa implícita en tota existència.

En aquesta línia, Braidotti defensa en el seu text Afirmación, dolor y capacitación (2009) una mena de “sense sentit” intrínsec en el dolor, en el mal, en la injustícia: “Es perd o es salva la vida, moltes vides, per qualsevol motiu o per cap raó en particular”. L’autora reivindica així que “hem de fer-nos dignes del que ens passa”, en el sentit que “necessitem deslligar el dolor de la cerca de sentit i anar més enllà, passar a l’etapa de convivència amb l’esdeveniment”. Dit d’una altra manera, es tracta d’adquirir “una forma de lucidesa que reconeix el sense sentit del dolor i la inutilitat de la compensació”, alhora que despersonalitza l’esdeveniment i s’enfoca en la transformació activa d’allò negatiu. La ètica afirmativa que planteja Braidotti no versa en torn a evitar el dolor sinó al contrari, a activar-lo i treballar a través d’ell per “transcendir la resignació i la passivitat que sorgeixen quan estem dolgudes”.

Una ètica de l’afirmació

Què ens vol dir, doncs, el dolor?

Si el desvinculem del patiment, i de totes les connotacions negatives automàticament associades, el dolor revela “que el nucli del subjecte és l’afecte”, expressa Braidotti (2009); que som totalment relacionals en el sentit més essencial del terme, ja que afectem i som afectades sempre per altres.

Així, el dolor ens connecta amb el món; o més ben dit, fa evident aquesta connexió. Braidotti (2009) anima a reconèixer el paper afirmatiu que desenvolupa el dolor en la construcció de relacions i vincles, ja que pressuposa que els afectes negatius poden transformar-se, fet que remet al moviment i atorga als afectes un comportament dinàmic.

“Una ètica de l’afirmació assumeix que tot esdeveniment conté en sí el potencial per ser superat i assimilat”, exposa Braidotti (2009). A partir d’un canvi radical “en els patrons repetitius de les emocions negatives”, el subjecte ètic és el que “té la capacitat d’assimilar la llibertat necessària per despersonalitzar el fet i transformar la seva càrrega negativa”.

D’aquesta manera, la interrelació que ens uneix no només és un espai de construcció de subjectivitats, sinó que també té “una funció capacitant recíproca”, en el sentit que ens dona la força i el valor per creure’ns que podem transcendir aquell moment concret i confiar en l’esdevenir. Com bé expressa l’autora: “La vida que habito no és meva, no porta el meu nom, sinó que és una força generadora de l’esdevenir, de la individuació i la diferenciació”. S’evidencia, així, que el que es nega a través de l’estancament en les emocions negatives és “el poder de la vida mateixa” (Braidotti, 2009).

Recuperar-nos

“El dolor ens uneix amb la vida (…). La seva presència ens recorda que estem vives i que som corpòries, finites, subjectes subjectats”, constata Pié (2020). Fins ara, com a societat hem alimentat un ideal humà que negava els límits i les impossibilitats, la comunitat i la dependència, la caducitat i la mort. Per això, la crisi actual va més enllà de la decadència del sistema capitalista i patriarcal, ja que, com bé exposa Pié, ens insta a una “reconsideració profunda de tota l’ontologia moderna de l’Ésser”; plantejament que també subscriu Braidotti a través de la seva postura posthumanista. En aquesta escletxa de possibilitats de repensar-nos com a éssers, emergeix l’apologia a la vulnerabilitat com a resistència i potencialitat, com a “política afirmativa de la vida”.

Existir, encarnar un cos, és sempre “una pràctica d’exposició”, quelcom que succeeix en el posar-se en comú (Pié, 2020). I, si retornem a l’origen, sempre ens dirigim necessàriament a l’altre: “La nostra manera d’ingressar al món és a partir de la demanda, i això situa els altres al centre i no a la perifèria”, ressalta Pié (2020).

La visió nómade de Braidotti parteix d’aquí, i posa en evidència la manifestació d’una forma de transsubjectivitat “corporal i interconnectada”, en la qual existeixen “una sèrie de variacions d’intensitats, d’acoblaments definits per afinitats i sincronitzacions complexes”. El centre de l’ètica posthumana, doncs, ja no és l’individu sinó la relació: “La contenció de l’altre es produeix a través de l’afectivitat interrelacional”, expressa Braidotti (2009).

Aquest canvi de paradigma suposa que el perjudici que algú causi als altres es reflectirà d’immediat com a perjudici causat a si mateix, “ja que es produeix una pèrdua de potència, de positivitat, de capacitat de relacionar-se i, per tant, de llibertat” (Braidotti, 2009). En definitiva, “reconèixer-nos vulnerables significa recuperar una responsabilitat col·lectiva per les vides dels altres” (Cavarero, en Pié, 2009).

Assumint que no sempre hi ha comoditat en la cura de l’altre, ni tant sols en la cura de nosaltres mateixes, aprofitem les ferides com a forma incondicional de nuesa, de contacte íntim amb la vida i els afectes. Citant a la gran filòsofa Judith Butler, Pié (2009) escriu: “Una vegada reconeguem la vulnerabilitat com una característica humana, ja no podem aspirar a erradicar-la, sinó tan sols a protegir-la”.  

________

Bibliografia

Braidotti, R. [Rosi]. (2009). Afirmación, dolor y capacitación. Ideas recibidas: un vocabulario para la cultura artística contemporánea. https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=6585310

Pié, A. [Asun]. (2020). La insurrección de la vulnerabilidad. Pedagogías UB. https://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/147933/1/9788491682486%20%28Creative%20Commons%29.pdf