Un paisatge no és només una postal visualment bonica. Els paisatges tenen sons. Les branques movent-se, els rius que baixen per la muntanya, els ocells, els insectes i altres animals. Hem conegut la natura a través dels ulls, negligint la seva part sonora. L’Eloïsa Matheu, però, porta tota la vida estudiant-la. Amb un equip portàtil, ha recorregut indrets naturals per gravar els so del nostre món. Ara, les seves gravacions són testimonis d’espècies que s’extingeixen i d’ecosistemes que potser les noves generacions no arribaran a conèixer.
Com arribes a interessar-te pel patrimoni sonor?
Jo soc biòloga de formació. Vaig tenir la sort d’acompanyar el meu company, que també és biòleg, a fer feina de camp d’ornitologia. T’estic parlant dels anys 80, quan es va fer el primer atles d’ocells nidificants, que era una manera de començar a conèixer l’estat de les poblacions dels ocells a Catalunya. Per fer-ho, una sèrie de gent ens vam repartir el territori en uns mapes, i teníem un temps determinat per recórrer les zones assignades i veure quins ocells hi havia. A mi, inicialment, els ocells m’interessaven especialment. Però el que passa quan estudies ocells és que et comences a fixar en els cants, que són bonics. I aquí a Catalunya, les poques guies d’ocells que hi havia no deien res del cant, només descrivien l’ocell. Com si els ocells fossin muts.
I què et va motivar a gravar-los?
Un dia vam acabar contactant amb un francès que es deia Jean Roché, que era pioner. Bé, formava part d’un boom que hi havia a Europa per gravar els sons de la natura, a finals dels 80. Ho feia amb un equip mínimament portàtil, que pesava força però es podia transportar! Ell va començar a recórrer el món: Europa, Espanya, les Canàries, la Xina, el Sud-Est Asiàtic i Centreamèrica. Volia fer una guia sonora dels ocells d’Espanya, perquè n’estava fent de tots els països, i el vam ajudar. Vivia als Alps, en un estudi de fusta preciós, on vam escoltar les seves gravacions que havia anat acumulant. Vaig descobrir tot un món: jo feia uns anys que havia sortit de la universitat i no tenia feina ni futur. Quan vaig tornar a Barcelona, em vaig comprar un cassette i un micròfon, i vaig començar a sortir al camp, sempre carregant el meu petit equip de gravació de la mateixa manera que algú altre va amb una càmera de fotos. I gravava tots els sons. Al principi era molt fàcil! Quan comences, cada dia que surt trobes sons nous.
Era com un hobby?
Primer era un hobby i als anys 90 vam començar a pensar en publicar material pels ornitòlegs d’aquí. I així, em vaig embarcar de manera inconscient en el món de l’edició, de publicar cassettes primer i després CD’s, donar-los a conèixer, vendre’ls. L’any 1983, a Barcelona es va crear la Fonoteca, una llibreria sonora. I més gent es va interessar pel tema; vaig conèixer una barcelonina que va fer la primera tesi de bioacústica i, a Madrid, alguns estudis de biologia van començar a incloure aquesta part sonora. Però eren coses esporàdiques sense continuació. Només un noi, el Carlos de Hita, que és contemporani meu, va dedicar-se a gravar amb el mateix compromís que jo. I va ser força mediàtic!
Tu dius que graves els sons de la natura amb una intenció no col·leccionista. Què vol dir això?
El meu objectiu no era crear una col·lecció, sinó gravar per aprendre. Per tenir un material de consum i divulgació. Vull difondre el so, sobretot de cara als ornitòlegs i els naturalistes, perquè és una part molt important del seu treball. La gent surt al camp i sap per on començar, però jo crec que tothom pot escoltar la natura. La meva vocació ha estat aquesta, no he intentat fer mai ciència perquè si no estàs en un centre d’investigació, és difícil fer recerca científica… si no tens el suport al darrere, costa molt investigar. Per això, tots els projectes en què he treballat són coses que jo he decidit fer i tirar endavant. Però veig que les coses van canviant.
Per què?
Cada vegada hi ha més interès a programar activitats sobre escoltar la natura. Segurament el canvi climàtic ens fa apreciar millor el nostre entorn.
Per a fer aquesta feina, vas haver d’entrenar molt la teva oïda?
L’escolta em sortia de manera força natural. Però el fet de gravar t’obliga a fixar-t’hi més, a escoltar bé allò que estàs sentint. Sentim coses, però no ens parem a escoltar. No només durant la gravació, sinó quan arribes casa: agafo el que he gravat, que no sempre sé de quin animal es tracta, analitzo els errors, els altres sons que s’han colat… Això és el que afina l’oïda. Poc després que jo comencés a gravar, a més, va aparèixer una eina per l’ordinador que era per fer sonogrames, és a dir, que creava el dibuix que deixa el so i permetia estudiar-lo millor. Jo treballava amb un Mackintosh de 256K de memòria i unes disqueteres, només! La tecnologia ha suposat un salt immens en la forma de gravar.
Però hi ha hagut molts canvis de format. Has perdut gravacions pel mig?
Alguna cosa s’ha perdut, però he tingut sort. És complicat. Et passes el dia fent còpies i canviar de suports, i això requereix temps i diners. Per exemple, recordo que durant una èpica vaig gravar molt en DAT, una cinta digital. Aviat van dir-nos que aquelles cintes tenien una vida màxima de 10 anys, que calia passar-ho tot a CD, que era el més segur! I ho vaig copiar tot en CD’s, però va ser un desastre. D’aquells discos, alguns ja no funcionen, d’altres no es poden llegir… M’he gastat una milionada intentant-los recuperar, mentre que els DATs que tenen 25 anys funcionen perfectament. Això no es pot saber fins que passa. Ara ho estem copiant tot en disc durs! I ja veurem. No hi ha res etern. Al final, però, el suport no importa. Cal conservar el contingut, els sons naturals, que són realment importants.
Però quan estudiem biologia a l’escola, no se’n parla gaire, de la part sonora.
Sí! És fort. El so dels animals s’ensenya als nens petits, a les classes d’infantil. Però a mesura que s’avança en el sistema educatiu, el so desapareix a favor de la imatge. Som éssers molt visuals i la nostra cultura és molt visual! Però crec que no som més bons mirant que escoltant. Simplement, la vista és el que s’entrena i es valora en la cultura Occidental. Hi ha una frase que sempre em serveix: “si una imatge val per mil paraules, un so val per mil imatges”.
Què ens diu, el so, d’un paisatge?
Tu pots estar contemplant un meravellós paisatge. Una platja, una posta de sol. El que sigui. Això no deixa de ser una contemplació que fas des de fora, des de l’exterior. És unidireccional. Quan escoltes aquest paisatge, fas una immersió. La teva percepció d’aquell indret és molt més completa, és una sensació rica, amb més matisos que la percepció visual. I està a l’abast de tothom, però no ho tenim gens integrat.
I en l’àmbit de la Biologia, què ens aporta estudiar el so d’un ecosistema?
A nivell científic hi està havent un salt impressionant. Hi ha la bioacústica, que és l’estudi dels sons dels animals, de com es comuniquen i amb quins objectius. De cop i volta, ens adonem que els animals d’un ecosistema emeten sons i que tota aquella comunitat animal és un ens sonor. I que cada entitat sonora és pròpia d’un lloc i d’un moment concret. I descobrim que l’estudi d’aquell ecosistema sonor i de com es pot anar modificant ens dona molta informació rellevant.
Quina?
La riquesa acústica d’un entorn és un reflex de la seva riquesa biològica. Si hi ha espècies que fugen o desapareixen, allò es va empobrint acústicament. I això es pot mesurar. És un indicador de la biodiversitat que, gràcies a la tecnologia, s’ha anat popularitzant. Mesurem la intensitat acústica en funció de les freqüències i això ens dona un índex que es pot comparar en el temps, entre zones, entre diferents tipus de boscos. Cada paisatge sonor és diferent.
I què caracteritza els boscos de Catalunya?
Una cosa que tenim aquí és la presència de soroll. No hi ha cap racó sense soroll. Els investigadors dels paisatges sonors diuen que hi ha tres tipus de sons: les biofonies, que són els sons d’animals vius, les geofonies, que també són d’origen natural, com els sons del vent, l’aigua, les fulles o la pluja, i les antropofonies, els sons d’origen humà. Les campanes d’una església, per exemple. O el remor d’una carretera que hi ha a prop. O la música. Aquí distingim també les tecnofonies, que venen de les màquines que hem creat els éssers humans. Els nostres paisatges tenen soroll: si tu vas al Pirineu i et poses a escoltar, sents una remor de fons, és inevitable. Encara que estiguis lluny, hi ha continuat de soroll de carreteres i avions. El tema dels avions és brutal, sobretot des que van començar les low cost. És difícil avui en dia trobar espais silenciosos
Això afecta també, als sons naturals?
Hi ha gent que ho està estudiant. Durant la pandèmia, aquí a Barcelona, es va estudiar com van canviar els hàbits dels ocells aquí a la ciutat. Ara, tu pots sentir les merles cantar fins a les sis del matí. S’hi estan de cinc a sis, més o menys, durant una hora, i quan encara és negra nit. Quan clareja, comença el soroll de la ciutat i les merles callen. En un entorn natural, cantarien molt més tard! Dormirien més! El so del matí dels ocells cada vegada s’avança més en el temps. Hi ha espècies que canten més agut per culpa del soroll, que és més intens en les franges més greus. Hi ha qui diu que canten més fort, i això sí que ho he observat!
Hi ha espècies que callen?
Jo fa anys que vaig començar a notar que hi havia un empobriment. Al principi et penses que ets tu: que estàs adormit, que no escoltes prou bé. O que és un dia calorós i que els ocells no estan actius… Però això es va repetint i ara ja ho sabem, hi ha una davallada en el nombre d’individus de les poblacions. És brutal. D’una banda, les espècies estan desapareixent a causa del canvi climàtic, que altera els seus ecosistemes, i també per l’acció directa de l’home: la captura, els verins, els herbicides i els pesticides… Estem perdent individus i espècies. La solució no és deixar de fer servir pesticides, perquè primer també hauríem de recuperar les poblacions d’insectes que s’han anat reduint, també! No tenim guineus, ni ocells rapinyaires perquè xoquen amb els cables d’alta tensió, hi ha caçadors… És un problema amb moltes cares.
I què s’està fent per posar-hi remei?
La política mediambiental a Catalunya sempre ha estat un desastre. Jo crec que el problema més gran és la ramaderia i l’agricultura intensiva. Es va apostar per una agricultura de regadiu, carregant-se els secans que eren una joia que teníem. I ara no hi ha aigua, què farem? És desesperant notar que no acceptem la situació en què estem. Fa tant de temps que ho sabem, que el futur hi haurà guerres per l’aigua! Jo ho sentia de jove, a la facultat, i no era l’única. Falta molta conscienciació mediambiental.
Tu has gravat algun so que ja no es pugui sentir perquè l’espècie està en perill d’extinció?
He gravat un animal que està desapareixent. És el gall fer, dels nostres Pirineus, que té els dies comptats. És un ocell del bosc força gros, que fa anys que veiem que desapareix. La seva desaparició té a veure amb la gent que hi ha a la muntanya, massa gent. Si decidim que una zona natural està protegida, que ho estigui de veritat! Siguem una mica generosos i deixem-la als altres animals. La muntanya està patint molt, pel canvi climàtic i per la freqüentació. Abans a la muntanya hi havia quatre pistes d’esquí a l’hivern, i cinc excursionistes a l’estiu. Ara tot és bullici, tenim bicicletes passant pels corriols. Home, doncs potser no cal! També teníem l’alosa becuda, que era un ocell de les zones de les timonedes. Però van decidir fer un aeroport per portar esquiadors a Lleida. Els ambients esteparis estan molt malmesos a Catalunya.
Aleshores, si volem escoltar només biofonies, hem de marxar lluny?
Hem de buscar. T’has de llevar d’hora a la primavera i buscar molt. Hi ha un fenomen molt bonic que té lloc en les zones temperades durant la primavera. Es diu el cor de la matinada, el down chorus. És una explosió de cants que dura mitja horeta i passa als voltants de la sortida del sol. Amb la llum del dia, el cor s’apaga. Però és un fenomen preciós de sentir, que encara es conserva.
Visc molt a prop de Montjuïc. Si hi vaig, també el sentiré?
Home, a Montjuïc tindràs molt soroll. Però pots evitar la banda del port. I no sentiràs una explosió brutal, però sentiràs moltíssims ocells, perquè a Montjuïc està ple d’ocells salvatges, que no hi ha enlloc més de Barcelona. El que passa és que ara hi ha moltíssimes cotorres i cotorretes, que són molt emprenyadores, pobretes.
Quins ocells sentiré, si paro l’oïda? A Montjuïc, per exemple, hi trobaràs molt pit-roig. També sentiràs mallerengues: la mallerenga carbonera, la mallerenga plomallada, la mallerenga blava, la mallerenga petita, la mallerenga cua llarga. Això són cinc espècies diferents, ja. I tens també el bruel, el raspinell, tens merles, verdums, gafarrons, mosquiters… Aquests segur. També hi ha tórtores. Però t’hauràs de moure d’hora, al matí. Ah, i les orenetes. I els pardals, evidentment.
