Elogi del moscatell a granel

Crònica Sentimental del Vi – Episodi 1

El primer record del vi que conservo a la memòria palatina és el del moscatell. Als anys cinquanta del segle passat –amb temps d’acreditar les penúries amb una cartilla de racionament  incipient al meu nom– no es mirava massa prim en les hipocondries socials i políticament correctes de la societat del benestar: és a dir, no es prescrivia abstenció per embaràs ni per a menors de divuit anys. Per arrodonir l’absolució, al famós Platero de Juan Ramón Jiménez li agradava el raïm moscatell en un conte, i si un Nobel de Literatura deia que no li feia mal a un burret quasi de peluix, com li hauria de fer mal al nen que el llegia, encara que els gotims haguessin passat per la miraculosa química de la fermentació. A taula, el nen que era jo bevia moscatell amb gasosa i descobria que es pot fer passar la set amb plaer i alegria, saltant-se l’elemental tristesa molecular de l’aigua.

La proporció refrescant i euforitzant era un dit de moscatell i quatre de gasosa, i amb aquesta apòzema benefactora vam anar tirant fins que els americans van envair la dieta mediterrània amb la Sisena Flota i la Coca-cola, que aleshores es declinava en masculí, “un” Coca-cola. Encara hi ha gent gran que manté el masculí, com ara el president Pujol, que se’n trinca “un” a mig matí.

El moscatell, com el vi en general, el compràvem al celler més pròxim, dotat amb botes i meravelloses neveres de gel, de fusta i enormes panys metàl·lics cromats. Així com els vins de taula estaven classificats per orígens que de DO no en tenien encara res, el moscatell donava la cara amb el varietal. El lloc d’autes s’anomenava “Bodega de los Quince”, en al·lusió al barri barceloní a la cruïlla d’Horta i el Guinardó, on el tramvia fins a Barcelona –com si encara s’anés de municipi a municipi—valia quinze cèntims de pesseta, menys d’un cèntim d’euro.

Quan van arribar els embotellats de vi i de llet, més o menys quan van arribar els Beatles, es celebrava la novetat i, en barris populars, vestia molt passar del granel a l’ampolla de marca. Les primeres llets embotellades eren la “Ram” i la “Letona”, que també feien batuts de cacau de gran èxit entre la quitxalla perquè eren molt bons i patrocinaven les retransmissions radiofòniques del Barça de la davantera cantada per Serrat: Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón. Els vins eren pràcticament dos derbis creuats entre els de Cariñena i els de la Rioja, i els del Penedès i del Priorat. La primera marca de la què el meu precari ús de raó te esment és el “Paternina”, un luxe de grans festes al costat del cava que al diccionari Fabra era “xampany”.

Al cap dels anys, quan el Beatles ja feia molt de temps que s’havien retirat, vaig visitar les bodegues Paternina, a Haro, que és una de les més antigues d’Espanya. Conserven amb criteris arqueològics la zona dels anys vint del segle passat, amb una galeria d’il·lustres que hi van passar, començant per Ernest Hemingway, que va entrar com a cronista de la Guerra Civil per la tanca metàl·lica d’aquell celler més aviat santuari. El 1956, l’escriptor hi va tornar, i el 2017 la bodega va crear una etiqueta amb el seu nom en edicions limitades.

Al cap dels anys també, els moscatell van millorar amb el concurs de l’enologia i han donat referències tan espectaculars com el Vinum Missae, de la casa de Bot especialitzada en vins per consagrar sense additius, segons les directrius de la Santa Seu, i l’Emilín de Lustau, envellit vuit anys a la casa mare de Jerez de la Frontera, envoltat de palominos. Els moscato italians aporten una versió original que connecta amb la tradició romana d’un dels vins més arrelats en les vinyes velles de la història.

Abans d’escriure aquest article, m’he begut un moscatell amb gasosa en el got més vell que he trobat per casa. Ni el moscatell ni la gasosa eren tan bons com els de la meva infantesa, però he recordat el pare quan pronunciava com a brindis una endevinalla que potser venia a tomb de Platero: “Quatre que l’aguanten,/ dos que li fan llum/ i un que li venta/ les mosques del cul”.