Cinquè capítol de la sèrie “Crònica Sentimental del Vi”
A la vida periodística és essencial trobar-te un director que valori la feina que fas, la impulsi i, si cal, jugui fort quan tu has jugat fort. Sense Joan Tapia a la direcció de La Vanguardia, jo no hauria pogut desenvolupar el meu periodisme basc ni irlandès. Vaig marxar de l’Avui perquè em van fer menjar una entrevista amb ETA que prèviament m’havien donat carta blanca perquè la fes, i aquella entrevista censurada per l’Avui va ser el primer que vaig publicar a La Vanguardia. Per la mateixa causa basca, em va salvar quan un ministre del Govern espanyol li va demanar el meu cap per haver entrevistat Arnaldo Otegi, quan el tenia vetat tota la premsa menys la de la seva corda. A més a més, li va fer portada.
Però en Tapia també em donava suport quan li presentava projectes agosarats fora dels camps de batalla i que en certa mesura m’alleugerien de tanta tensió a les trinxeres de la muga del Baztan i el Bogside de Derry. Com ara fer una volta llarga per les millors bodegues d’Espanya i de França. Quan em signava les autoritzacions de despeses, viatges i hotels, em deia que quina enveja. De manera que ens ho vam fer venir be per compartir alguns desplaçaments vitivinícoles.
En vam fer un de molt especial, amb en Pere Visa, aleshores delegat del xampany Bollinger i d’algunes de les millors bodegues franceses, i en Josep Roca, el sommelier del Celler de Can Roca mundialment universal i galàcticament estrellat: dos entesos amb majúscules. Els altres expedicionaris érem en Carlos Isus, directiu de diversos negocis d’hostaleria i actualment president del Consell Comarcal del Pallars Sobirà, i l’empresari Joan Casals, col·leccionista de grans anyades, una mostra de les quals va sotmetre generosament a la nostra degustació. L’objectiu era una estada a Vega Sicilia i altres cellers de la Ribera, entre els quals el Mauro i el Pingus: això és, les tres persones divines del vi. Van oficiar els summes sacerdots de cadascuna: Pablo Álvarez, Mariano García i Peter Seeseck, respectivament. Magnífic amfitrió, don Pablo, que ja m’havia hostatjat en altres visites, una de molt interessant al costat de Juan Mari Arzak, Pedro Subijana i Carles Gaig.
El què vam beure –era talment beure, no tastar—va ser un d’aquells regals al paladar que t’acosten a la mística del gaudi, i s’hi hauríem de comptar en diners el que comptàvem en anyades en aquests moments estaríem a la més absoluta ruïna. El periodisme té moments difícils de risc i patiment –com ara els episodis referits a guerrilles urbanes per fortuna pretèrites—però també en te de magnífics. Com els que els hi estic contant.
Diré del Vega Sicilia que l’etiqueta “Único” ni menteix ni exagera, posats a fer que una de les normes del periodisme és que es pot exagerar sense mentir. Te cos però sembla fràgil, és delicat i saborós, una gran escuderia de cotxes d’alta gamma, com els Valbuena, Alion i Pintia. El Pingus, en canvi, és un prototip de fórmula u, pot sortir disparat i agafar tant d’avantatge com per entrar en meta amb la bellíssima inèrcia d’un planejador. Entre un i l’altre, la personalitat més definitiva de la història de l’enologia espanyola: la DO Mariano García i els seus vins Mauro, Terreus i San Román. Qualsevol adjectiu es quedarà curt per parlar d’aquests tres vins i es demostrarà que monsieur Barthes tenia tota la raó: “l’adjectiu és la categoria lingüística més pobra”.
En Joan Tapia i jo hem compartit i compartim àpats més que memorables per a les nostres memòries, i diria que la història de la concelebració del vi millora amb l’amistat, que, en tautologia enològica, també millora amb els anys perquè arriba un punt de no retorn en el què ja s’ha fet indestructible. En Tapia i jo datem l’amistat al diari vespertí El Noticiero Universal, el 1979, anyada magnífica del Vega que encara aguanta al preu de 649 euros l’ampolla.
A La Vanguardia, el terroir on en certa mesura es desenvolupa aquest article, s’hi expliquen moltes anècdotes cèlebres al gremi. Una és la del crític de vins que en una cata a cegues va confondre un Bordeus amb un Borgonya i els seus cruels companys van permetre que garlés i garlés de les característiques d’un vi que no era el que havia tastat, naturalment amb tota la litúrgia de mirar el color sobre un fons blanc, ensumar com si esnifés perico i rentar-se les dents com si fos amb un col·lutori. A La Vanguardia, en fi, vaig conèixer la primera persona que sabia de vins amb prosàpia, que va ser durant molts anys assessor de l’actual editor, Javier de Godó: Germán de Beascoechea y Bilbao, titular d’una baronia que no ostentava perquè era simpatitzant d’Euskadiko Eskerra. Un personatge de molts registres, melòman, secretari general de Joventuts Musicals, director d’una revista econòmica… Quan en Germán convidava a dinar algú que no feia honors al vi que li havia posat, que agafava la copa com si bloques una pilota d’handbol i que més que empassar i assaborir desguassava i naturalment no deia ni ase ni bèstia valorant el que tenia a les mans… Quan passava això, s’emportava el vi a la cuina, en treia un dels prestatges inferiors del súper i canviava les copes de cristall per gots de Duralex.
La trajectòria de Joan Tapia el converteix en un dels periodistes de referència: jurista, economista, a més a més de La Vanguardia va dirigir BTV i RTVE a Catalunya, i a l’altre costat de la noticia va ser cap de comunicació del ministeri d’Economia, al costat del seu amic Miguel Boyer, i de La Caixa. Avui és president del Comitè Editorial d’El Periódico de Catalunya, on escriu les seves sempre afinades anàlisis polítiques. Si un dia escriu de vins, també serà imbatible.
