El vi que només volia ser vi, en realitat, parteix d’una base molt sòlida i bastant òbvia, del raïm que només volia ser raïm i del cep que només volia ser cep.
El vi que només volia ser vi, neix d’una idea bàsica, clara i concisa: despullar les idees supèrflues que envolten el seu món. La idea neix amb la intenció de trepitjar de peus a terra i fer trepitjar de peus a terra al món, de despertar un sentiment, de desprendre’s de tot allò innecessari, de parlar directament dels conceptes equivocats, dels sentiments infantils imposats i, sobretot, de tot allò que ens allunya de la realitat més directa.
El vi que només volia ser vi, neix amb la intenció d’obrir les ments i, en certa manera, també de fer baixar els egos, de ser realistes i mirar més endins i menys enfora.
El vi que només volia ser vi, neix de l’observació del que ens rodeja, d’un sentiment de tristor davant d’algunes situacions buides, que es donen ara més que mai, en converses, situacions i altres circumstàncies que sorgeixen.
El vi que només volia ser vi, és un concepte que us explico en forma de relat curt, un text narratiu i descriptiu d’una paradoxa de la vida que està passant just en aquests moments, en aquests instants, mentre llegim i escrivim.
El vi que només volia ser vi, neix a partir d’un sentiment, d’un sentiment gairebé dolorós de pensar que ens hem convertit cercadors incansables d’hedonismes constants. Intentem satisfer totes les nostres insatisfaccions, les personals, les professionals, les supèrflues, les arrelades, tot allò que hauríem de ser capaços de resoldre en nosaltres mateixos, ho aboquem al vi.
El vi que només volia ser vi, és en la meva imaginació, un VI que és ell en tota la seva plenitud, en tota la seva existència, en tot el seu ser. És quelcom que ha nascut gràcies a que un cep estava arrelat a la terra, gràcies a que aquest cep tenia unes arrels fortes que sabien com créixer, com alimentar-se, com nodrir-se i com intentar a través de les seves múltiples bifurcacions mantenir-se viu i intentar, per sobre de tot, ser lliure.
Un vi que va néixer per ser-ho i sense voler-ho, simplement va néixer. No té cap responsabilitat de fer-nos sentir plens i feliços, per què hauria de tenir-la? Només és un vi que volia ser vi.
El vi (feliç) que només volia ser vi, neix d’un raïm (feliç) que només volia ser raïm, del cep (feliç) que només volia ser cep, dels sòls (plens de vida i feliços) que només volien ser sòls i de les arrels (felices) que sustentaven tota la imatge en general.
Senyores i senyors, aquesta és la realitat més autèntica, el que nosaltres hauríem de cercar. I per què no fem una reflexió final i ens preguntem, per què no deixem al vi ser vi, i al paisatge ser paisatge, i als sòls ser sòls, i deixem de cercar contínuament un discurs que serveixi per justificar en el vi part de la nostra part no realitzada?
________________________________
Fotografia de David Baixas.
