És diumenge 29 de maig. Un mes més està a punt d’expirar. Quina pressa que tenen, els dies! (per no dir els anys!). Acaba el curs, i als professors ens toca corregir exàmens, revisar dossiers, adjudicar notes. És diumenge, són —segons diu l’ordinador en què teclejo això— les 7:49. Fa un dia clar. M’estic en un bar de Vilafranca. O potser fóra més indicat dir-ne cafeteria: el lloc on solc començar, cada matí, el meu dia. A les dues pantalles del local, tenim notícia de la victòria d’ahir del Madrid (hauries de dir del Reial Madrid, perquè l’Atlètic també ho és, de Madrid. És igual: ja ens entenem. Massa, que ens entenem: el Madrid). La victòria del Madrid i una pila d’exàmens per corregir. Sergio Ramos aixecant la copa, guarnit amb una mena de cinta per als cabells la meitat de la qual està decorada amb la bandera espanyola, i l’altra meitat amb la bandera andalusa. (No s’hauria de barrejar l’esport amb la política…). I, malgrat tot, fa un dia clar, que permet creure en els bons auguris. O, més que no pas creure-hi, tenir-hi fe. Sí, sí, segur que serà un dia excepcional. Diumenge. Un d’aquells dies clars de primavera, perquè, a més, avui el vent treballa que fa por! Neteja l’aire.
Abans-d’ahir, a Móra, amb en David Carabén, parlàvem de la complexitat del vi. I de la del futbol. El músic barceloní és un apassionat de la garnatxa blanca. En les dues breus estades que hem fet plegats a les Terres de l’Ebre en l’últim mes (vam inaugurar i vam tancar junts el maig, a Móra), n’hem tastat de delicioses (¿és gaire correcte, això de parlar de garnatxes blanques i no pas, com segurament s’escauria, de marques de vi?). El pagès que cultiva la vinya. L’enòleg que sap quina mena de vi vol fer (elaborar, en diuen els que en saben). El camp. El celler. El laboratori. El poeta Joan Margarit té un vers que diu, em sembla, “una ampolla de vi és casa”. És casa, sí, perquè aquell vi que prens és un gust de la memòria. Escalf. Aquella ampolla —parlem, esclar, de vins d’una certa categoria, no pas de vinatxos— són unes arrels insospitades endins del record del teu paladar. Però potser, també, unes ales potents per envolar-te cap a un cel nou. L’inconegut (¿quantes experiències sobre l’inconegut tenim per mitjà del sentit del gust?! I que plaents, per immediates, que són!). Casa, doncs, sí; però també poble, i, segons com, cova (aquella cova que descobríem de nens, i que ens feia imaginar aventures que no estaven a l’abast de la nostra condició de marrecs de classe mitjana-baixa. Per això mateix teníem una acolorida imaginació de brivalls de l’aristocràcia —encara que fos, magre consol, l’aristocràcia de l’esperit).
Érem a Móra d’Ebre, i, un parell d’hores abans, jo hi havia passejat, per la vora del riu. Hi ha, al bell mig del passeig, un noble edifici antic —avui sense ús— que em fa l’efecte que, dècades enrere, havia estat una societat recreativa. Com em fan pensar en Jesús Moncada, lo riu Ebre i la seua gent! Aquells cafès populosos i coberts d’una espessa boira olorosa de fum de puros i de pipes! Aquells cafès en què es devia beure un vi de patacada, que devia malmetre els estómacs consentits, i unes barreges espirituoses que els havien, directament, de perforar!
Hauria de corregir, però no en tinc gens de ganes. En un dels exercicis, demanava a uns alumnes d’això que en diuen l’ESO que escrivissin un text amb algunes frases fetes, una de les quals era n’hi ha per sucar-hi pa. Doncs bé, n’hi ha, en efecte, per sucar-hi pa! Suposo que el dia que devia explicar aquesta frase feta els nois no devien, en general, parar gaire atenció a les meves paraules. Sigui com vulgui, gairebé ningú no l’ha encertat, aquesta. El que entristeix és que alguns dels xicots, no necessàriament els més pinxos, escriuen oracions de la mena: “Aquesta noia, amb les seves corbes pronunciades, està per sucar-hi pa”. Anem bé.
En tot això de la complexitat del vi, jo penso en el meu amic Toni, que va morir fa uns quants anys, i en les seves fabuloses històries com a comercial del sector a Manhattan. Ja estava molt malalt, i no tenia gust. Però, en canvi, amb el seu relat, em feia assaborir la seva experiència recorrent tants de restaurants del centre del món; i, gràcies a la seva paraula acolorida, el veia conquistant-hi els amos —o els encarregats— sobre la necessitat, posem per cas, de tenir dos vins de la casa: un de correcte i un altre de més alt. Em va explicar un niu d’anècdotes, perquè va dedicar tota la seva vida laboral al vi, que era, també, una de les seves passions. El vi és memòria: record d’aquells que hem estimat, i que ja no hi són.
(Ara una de les pantalles de la cafeteria mostra Cristiano Ronaldo celebrant, al camp, la victòria. S’ha tret la samarreta i mostra un tors perfectament modelat i rigorosament depilat. Sembla de marbre bronzejat. Fa angúnia i tot. Hi ha imatges ofenoses, que amarguegen com un vi ranci. La vida, resulta fàcil comprovar-ho, és una barrija-barreja de coses emocionants, de coses —no gaires— que ens fan enrabiar, i de coses —moltes, moltes més— que no ens fan ni fred ni calor.)
