Enguany celebrem l’Any Llull en commemoració del setè centenari de la seva mort. Ramon Llull fou un destacat escriptor i pensador de l’Edat Mitjana. Mallorquí de naixement, va viure entre els anys 1232 i 1316. Escriptor polifacètic, es va expressar en llatí, en català i ocasionalment també en àrab. Ramon Llull és considerat un escriptor capdavanter en la utilització d’una llengua romànica, la catalana, a l’hora de tractar qüestions teològiques i filosòfiques fins aleshores tractades només en la llengua culta, el llatí. Se li atribueixen al voltant d’unes 250 obres: 20 escrites en català; 30 en català i llatí; i 200 només en llatí.
Sens dubte, Ramon Llull és un personatge singular en el context medieval i la personalitat més universal de la cultura catalana. La seva obra ha estat editada i traduïda a desenes de llengües arreu del món i és l’autor català que genera més bibliografia, tant en català com en altres llengües.
Ara bé, es coneix i es difon la figura de Ramon Llull tal com es mereix? Els alemanys coneixen bé Goethe, els anglesos coneixen bé Shakespeare, els italians coneixen bé Dante, però els territoris de parla catalana coneixem i difonem a Ramon Llull?
El reconeixement internacional a Ramon Llull és innegable, tanmateix, no sembla pas que aquest reconeixement sigui del tot correspost per part del públic català. Crec que no m’equivocaria gaire si deia que la figura de Ramon Llull no és prou coneguda en els territoris de parla catalana. És clar que tothom, o gairebé tothom, n’ha sentit parlar i en sabria dir quatre coses, però si haguéssim d’entrar en gaires detalls…
Des de La Conca 5.1. només volem aportar el nostre granet de sorra a aquest any commemoratiu de la mort de Llull i, per fer-ho, no pretenem pas redactar cap gran estudi. No en som pas experts! Simplement, modestament, aquest breu article no pretén res més que posar a l’abast dels nostres lectors algunes referències sobre el vi que hem pogut trobar en les obres catalanes de Ramon Llull.
El Glossari general lul·lià de Miquel Colom Mateu ha estat la font que ens ha facilitat d’allò més la tasca de recollir textos en què Ramon Llull parla del vi. Aquest Glossari remet a les obres següents de Ramon Llull: Doctrina pueril, Proverbis de Ramon, Proverbis d’ensenyament, Llibre de meravelles, Llibre de Contemplació en Déu, Arbre de ciència i Oracions de Ramon. Les referències remeten a les edicions Obres de Ramon Llull (ORL) i Els Nostres Clàssics (ENC/a) amb la indicació del volum i de la pàgina on apareix el fragment citat.
Llull distingeix fins a cinc tipus diferents de vi:
- El vi fort, remet al vi que té molts graus:
«Vi massa forts destruu la calor natural e l’enteniment e abrevia los dies». (ORL 1, 176).
«Lo vi fort o el pebre són douces per calor, e són amargs per sobre secor». (ORL 14, 171).
«Ira, vi fort, e sobre paor o vergonya, destruen a l’enteniment la moralitat de son entendre» (ORL 14, 280).
- El vi amarat és el vi aigualit.
«Vi massa amarat és ocasió que hom sia embriac si beu vi fort.» (ORL 1, 197).
3. El vi noble és el vi de qualitat i el vi ranci«Los hòmens mundans […] per lo gustar volen menjars delicats e volen beure nobles vins.» (ENC / a 1, 141).
«Molts són, Sènyer, los pintors que nós veem que pinten les taules… e pinten-les ab moltes viandes de menjars saboroses e ab nobles vins.» (ORL 4, 111).
- El vi grec és el que ha estat elabora a partir d’un raïm anomenat grec que tot i que podia semblar fluix feia molt d’efecte.
«Respòs temprança e dix que ella havia paor totes les vegades que menjava saboroses viandes e bevia vi grec.» (ORL 13, 93).
- El vi sacrat és el que avui dia coneixem com «vi de missa.» És anomenat així perquè ha estat consagrat i convertit en la sang de crist.
«Los senys entel·lectuals donen significació ab lo vostre poder […] que la hòstia sobre l’altar sacrada és vostre cors preciós e el vi sacrat és la vostra sang gloriosa.» (ORL 6, 155).
En aquest Espai literari, hem vist sempre el vi com la beguda que al llarg dels segles ha acompanyat habitualment els nostres àpats, i sovint l’hem considerat un petit plaer. Llull també ho feia així com ho demostren aquestes dues dites.
«Per glotonia […] hom sent més de penes e de mals que los plaers que hom ha per menjar delicades viandes e per beure bons vins.» (ORL 18, 368).
«Respirant hom l’àer ab la pipa qui paticipa ab la boca e ab lo vi, atrau hom lo vi a la boca.» (ORL 14, 169).
