Ara fa uns anys “Catalunya, país de vins” va ser l’eslògan emprat per la Generalitat en una campanya de promoció que intentava consolidar una marca comuna i nacional de vins. Certament, Catalunya és un país de vins, i així ho demostren els gairebé 3.000 anys d’història de la nostra cultura vitivinícola.
Més recentment, hem vist com les estratègies de promoció turística de les principals administracions del país han inclòs l’enoturisme com un fenomen a explotar per així donar resposta a la demanda dels mercats turístics internacionals i, a la vegada, per poder difondre els valors d’un patrimoni natural i cultural divers i de gran valor.
Doncs bé, d’un temps ençà, hom constata que la marca del vi català encara no ha aconseguit consolidar-se com a segell distintiu comú de qualitat al mercat global. Per altra banda, veiem com els actius del patrimoni cultural i natural que ens expliquen com a cultura fortament identificada amb la vinya i el vi no formen part de les taules de treball de les principals administracions públiques del país que esbossen aquells programes turístics del vi que han d’acabar dibuixant el mapa de l’enoturisme català.
Anem a pams. Pel que fa a la qüestió de la marca “vi català”, el sector productiu i el nostre govern ha de saber aprofitar la diversitat com a principal tret distintiu, no en va, Catalunya ofereix al mercat uns vins de característiques ben diferents, fruit d’una gran riquesa de paisatges vitícoles, d’una orografia molt contrastada, i de condicions climàtiques i de terrer gairebé incomptables. Per això, però, cal el convenciment ple de tots els actors del món del vi de casa nostra. I aquí és on rau el repte i la complexitat de la cosa. El debat està servit, si el sector el vol encetar, és clar.
Si parlem d’enoturisme català, és indispensable que els primers mapes de recursos i atractius vinculats amb el turisme del vi incloguin els principals equipaments concebuts per a la promoció de la cultura i del patrimoni del vi del nostre país. Els objectius dels plans estratègics de l’enoturisme han d’anar més enllà de la coordinació en la gestió d’una oferta creixent de cellers visitables, d’allotjaments rurals, de restauració, de propostes d’oci a l’aire lliure, i/o de fires i mostres.
Per sort, i com dèiem, Catalunya és país de vins, no en debades tenim un patrimoni vitivinícola immens i molt valuós que s’escampa per totes i cadascuna de les deu denominacions d’origen territorials. I serà a través del seu coneixement que podrem entendre millor la nostra cultura mediterrània amarada de vi, pa i oli; els elements essencials de la nostra dieta des de temps immemorials.
Si fem memòria hi trobem: les primeres llavors de raïm de la Font de la Canya, el CIC de la Fassina de Can Guineu de Sant Sadurní d’Anoia, Vinseum de Vilafranca del Penedès, i els cellers romàntics de les cases museu Can Llopis de Sitges i Can Papiol de Vilanova, al Penedès; el fris de rajoles de Xavier Nogués del gran celler modernista de Cèsar Martinell al Pinell de Brai, a la Terra Alta; les tines de pedra de la vall del riu Flequer, al Bages; la Cella Vinària de Teià, a Alella; la catedral de Nulles, al Camp de Tarragona; el Museu de la Vida Rural de l’Espluga i el celler del monestir de Poblet, a la Conca de Barberà; les vinyes del Priorat, un paisatge que és ferm candidat a ser declarat Patrimoni de la Humanitat; la cooperativa centenària de Falset-Marçà i el Castell del Vi de Falset, a Montsant-Priorat; el Museu del Suro de Palafrugell, i els del vi del Castell de Peralada i del Coll de Roses, a l’Empordà; la vinya dels artistes al Celler Mas Blanch de la Pobla de Cérvoles, a Costers del Segre… És bo de recordar que el vi també ha deixat empremta més enllà dels territoris amb D.O., i en són bona mostra els cellers modernistes de Martinell a Rubí i a Sant Cugat del Vallès; la Domus o Casa dels Dofins del Museu de Badalona; o les tavernes i els centres de producció d’aiguardent trobats al jaciment del Born Centre Cultural; i fins i tot els “borratxets” pintats per Xavier Nogués a les Galeries Laietanes, avui presents a les sales de la permanent del Museu Nacional d’Art de Catalunya.
La llista és extensa, però de ben segur que no hi és tot. L’exercici no pretén ser exhaustiu sinó una demostració de la potència del patrimoni cultural que ha generat la cultura del vi a casa nostra.
Si sabem que la majoria d’ells són recursos preparats per acollir visitants, la lògica ens diu que haurien de tenir un paper transcendent en el dibuix del mapa enoturístic català i també per a consolidar la marca “vi català” des de la posada en valor d’un patrimoni natural i cultural ric, divers, únic i molt valuós. Som-hi?
_______________________________________________
*Fotografia de portada:
Llavors mineralitzades de vitis vinifera ssp. vinifera, s. VII aC.
Jaciment Font de la Canya, Avinyonet del Penedès (Alt Penedès).
Dipòsit arqueològic. VINSEUM, n. inv. MV-18.346.
