Ara fa uns dies vaig veure aquesta fotografia a la revista virtual COMUNICATUR, http://www.comunicatur.info/el-turisme-mata-la-ciutat/, parlava d’una de les darreres accions del col·lectiu Arran a la nostra capital. És ben cert que Barcelona es troba en un moment turísticament delicat, però ni més ni menys que moltes altres ciutats d’arreu del món, els anys de bonança i els seus atractius ha fet que hagi estat en el punt de mira de tothom, pel bo i pel dolent.
La pressió ha anat en augment, tant per al sector turístic com per als que habiten la ciutat. No sempre catalans o espanyols, perquè tots sabem que avui en dia prop de 290.000 persones no nascudes a les nostres contrades gaudeixen i contribueixen a les arques municipals, autonòmiques o estatals amb els impostos, pel simple fet d’esser ciutadans amb tots els ets i uts de la nostra capital. És a dir un 20% dels habitants “estrangers” no són turistes, però molts els consideren com a tals.
Sempre m’he preguntat com s’ho faran els turismofòbics per distingir qui és turista o no a la nostra ciutat, francament ho veig força difícil i més quan tots els estudis indiquen que d’aquí als propers anys el 75% de la població mundial viura en ciutats i que el creixement del turisme, sembla imparable. A mi personalment és quelcom que m’amoïna i molt.
Per tot el que suposa, per la pressió als gestors turístics, ara més que mai hauran de ser molt eficients, els habitants de les ciutats i per la despoblació del nostre entorn rural, que és qui ens alimenta habitualment o almenys això és el que ha passat fins ara… potser en el futur ens alimentem de proteïnes sintètiques i bevem vi artificial. En fi, el futur és incert i a saber que ens ofereix. Crec que el millor seria que ens preparéssim per al que vindrà.
Vaig poder assistir a la presentació del Pla Estratègic turístic i crec que és coherent, convenient i necessari, però com els hi vaig comentar a les autoritats públiques, sols no podran fer res, tant de bo els actors del sector turístic s’impliquin en la consecució dels objectius estipulats, perquè són els nostres o almenys ho haurien de ser. La Direcció General de turisme no posa els preus dels nostres serveis, no esculls quins clients volem atendre ni de quina qualitat, aquesta es responsabilitat nostra, de ningú mes.
Davant d’aquesta imatge que obre l’article, em varen venir al cap dues anècdotes que em van impactar en el seu moment, una d’elles era una carta al director que apareixia al diari EL PERIODICO pocs dies abans de Setmana Santa en què una lectora demanava un bus urbà només per a TURISTES, no, no us penseu que es referia al bus turístic no, ella volia que en la seva línia hi hagués un bus que indiques que fos NOMÉS PER TURISTES, això l’estalviaria dels inconvenients que aquests li suposen diàriament; quan ho vaig llegir em va venir una imatge que tenia més a veure amb la segregació racial als Estats Units que amb una solució sensata per la convivència d’aquestes realitats ciutadanes. Això és el que realment volia? Segregar per origen? Valguem Déu quin disbarat!
L’altra anècdota és una conversa que es va produir ja en plena Setmana Santa en un bar on faig el cafè habitualment al costat del nostre local Tours, tapas and Friends, al Raval.
Una de les clientes i veïna del barri conversava amb el que aparentment eren familiars seus i es queixava amargament del que havia canviat el barri i de la de turistes que corrien pels seus carrers, la seva expressió més celebrada va ser aquesta: abans, quan veia que a algun turista el volien robar els advertia, o feia un xiulet o escridassava als malfactors per foragitar-los…, ara? Ara no dic res, que es fotin, són beneits!
Amb la mà al cor, em va venir al cap una imatge, la d’ella en alguna ciutat estrangera patint aquesta violència davant la indiferència dels ciutadans que l’envoltaven. Que hagués passat? Li hauria semblat igual de just? Igual de cívic? Que tots nosaltres no som turistes? Que volem rebre el mateix menyspreu quan estiguem vivint a fora durant uns dies?
No us negaré que tots aquests fets m’han colpit, i més en uns moments en què tenim la sensació que la ciutat ha perdut certa capacitat d’atracció d’un públic més selecte, és fàcil d’entendre, ningú vol problemes i menys quan estàs de vacances i menys en un país estranger.
Això es el que vaig pensar quan vaig marxar a visitar el sud de França, a la Catalunya Nord. Conflent, Ceret, El Pais Catar, Lagrasse i Cotlliure. Una meravella, uns paisatges coberts de vinyes, uns atractius turístics gairebé deserts de turistes, llocs on només hi havia “locals”, pobles deserts, pobles que per molts podrien semblar de “paper cartró” perquè la majoria de les cases eren de segona residència destinada als “turistes” locals o estrangers que les lloguen en períodes de vacances, resumint: el somni de qualsevol turista, bé, de qualsevol turista que no arribi més tard de les 6 de la tarda, doncs a aquella hora l’únic comerç de la zona ja estava tancat i la tranquil·litat era tanta que gairebé era esfereïdora.
Davant totes aquestes circumstàncies em faig moltes preguntes, de les quals no tinc resposta. Quina responsabilitat tenen aquells catalans que varen llogar o vendre les seves cases per enriquir-se gràcies al turisme, i els hotelers que baixen els preus quan la temporada no promet ser el que era, i els restauradors que cobren preus desorbitats per serveis d’una qualitat discutible?
El turisme no és una industria primordialment d’acollida?
No és el que publicitàriament estem prometem?
Si no ho és, llavors, en què hem convertit la ciutat o els pobles?
En què hem convertit el turisme?, en un sector on l’important no són les persones si no el Fucking Money Man que canta la meva admirada Rosalia?
Ara m’ha vingut al cap aquella xarxa fraudulenta que llogava pisos i els rellogava a turistes de baix cost…. Ells sí que feien l’agost, però a costa de qui? De tothom!
També em pregunto quina responsabilitat tenim en la massificació turística de moltes destinacions quan els locals renunciem a anar-hi perquè rebutgem que hi hagi tants turistes, de qui és la culpa?
Si anem a un món global? Hem de discernir la població entre turistes i locals? No som tots ciutadans del mateix món? No som, de fet, tots turistes?
Com veieu tinc molts dubtes i no tinc respostes, només reflexions, sort que el meu admirat Jose Antonio Donaire davant la disquisició de si el turisme aporta riquesa o pobresa afirma: ”Crec que és més sensat proposar un turisme planificat, basat en criteris d’eficiència, innovació, sostenibilitat, responsabilitat social i planificació a llarg termini.”
No tenim cap dubte. És el camí, per això fa mesos que treballem en un catàleg d’experiències vinculades a la responsabilitat social i mediambiental corporativa, perquè molts dels ciutadans que ens visiten contribueixin al benestar dels ciutadans que hi viuen, creiem que és la millor forma de revertir una part d’aquesta turismofòbia imperant i que des del meu punt de vista poc ajuda al desenvolupament social de tots.
Fa dies vaig tenir la sort de participar en un tast per celebrar el darrer aniversari de Can Rafols dels Caus, un celler que sempre ha lluitat pels seus principis, lluitar pel que és invisible!
Tot tastant vins d’anyades força velles, guardats amb amor, candidesa i molta paciència, vaig anotar frases que em van colpir el cor com rajos de llum fresca: Les coses ben fetes perduren…, qui deixa posteritat no mor mai.
Els vins que varem tastar, tenien un preu, per mi eren d’un valor incalculable perquè en aquesta vida, no tot poden ser cèntims. Els valors també donen valor i aporten riquesa. Us recordo que el turisme de Barcelona viu en gran part gràcies al desig d’uns burgesos que varen apostar per gastar-se diners en allò que era bonic, la seva ciutat, el Modernisme és un desig social de viure d’una forma “ètica” i estètica.
Tinc clar que el que mata les ciutats és l’incivisme i la falta d’urbanitat. Independentment de què qui el practiqui sigui local o forà i el que mata els pobles és la seva imparable despoblació, per tant la raó primordial de tots els nostres mals es haver perdut l’interès per defensar els nostres valors més essencials, ens hem rendit al Fucking Money Man.
Com diu el meu amic Joan Gou, tant de bo algun dia ens orientem als beneficis i no només a les vendes. Potser llavors començarem a esvair els negres presagis que ara ens esvaloten a tots.
