Catalunya és un país petit, però molt divers i contrastat, fins i tot en termes geopolítics. No només posseeix una gran varietat d’ecosistemes naturals, de paisatges culturals i de formes de vida, sinó que, en un territori relativament diminut, hom pot trobar també centres i perifèries geopolítiques, espais de poder i espais de dependència, territoris de primera i altres de segona. A Catalunya es reprodueixen models i esquemes que s’ajusten bastant bé a aquells que amb tanta passió van desenvolupar fa uns quaranta anys els teòrics de dependentisme, de les relacions centre-perifèria. És veritat que hi ha molts suds geopolítics, i més si anem variant l’escala d’anàlisi, com saben molt bé els geògrafs. Alguns d’aquests suds estan en ple nord, com també succeeix en l’escena internacional. Tanmateix, un d’ells, precisament el que coincideix amb el sud/sud-oest geogràfic de Catalunya, té una especial rellevància i significació, no només per la seva considerable extensió, sinó també per les peculiars dinàmiques territorials que s’hi donen i pel seu paper més aviat subsidiari en l’imaginari col·lectiu català. Em refereixo a les comarques de la regió de Terres de l’Ebre i a algunes del Camp de Tarragona.
En efecte, Catalunya té també el seu sud i, com en els versos de Mario Benedetti cantats per Joan Manuel Serrat, aquest també existeix, malgrat que sovint ens n’oblidem. Sense cap mena de dubte, en aquesta última dècada s’ha avançat molt en termes de reequilibri territorial i de dotació de serveis i infraestructures a aquestes comarques meridionals, però no s’han corregit del tot, ni de bon tros, algunes perverses dinàmiques geopolítiques internes. De fet, en alguns àmbits, com en l’energètic, aquestes s’han aguditzat. I en el que sí que s’ha avançat molt poc o gairebé gens és en la necessària transformació de l’encara hegemònic imaginari dels catalans, que premia el nord en detriment del sud i que es troba present en pràcticament tots els ordres de la vida política, social i cultural. El nostre mapa mental segueix deformat, ancorat en una lògica dependentista nord-sud, la qual cosa contribueix a seguir situant aquestes comarques en una clara posició de marginalitat en l’inconscient col·lectiu català.
La mateixa distinció entre la Catalunya Vella i la Catalunya Nova és ja, per se, simptomàtica i transmet nítidament on se suposa que es troba allò més genuí, allò més autèntic de la mare pàtria. L’excessiva mitificació simbòlica i patriòtica d’aquesta Catalunya verda i humida del nord-est i, per extensió, del Pirineu i Prepirineu, bressol dels orígens de la nació i reducte -se suposa- d’ancestrals trets i valors (fins i tot morals) que han conformat el poble català, ha comportat, de facto, la consagració d’uns paisatges arquetípics que han impregnat tot l’imaginari català, inclòs el del sud. Des de la Renaixença i els orígens del catalanisme polític, passant pel paisatgisme canònic encarnat per l’Escola d’Olot, el missatge ha estat un i reiteratiu: cal mirar cap al nord. I així es va fer, començant per l’excursionisme finisecular, que va rastrejar aquestes terres com mai no s’havia fet fins aleshores: cartografiant-les, inventariant la seva arquitectura autòctona (i, molt especialment, la masia), fotografiant els seus elements patrimonials més notables, recopilant el follkore popular. D’aquesta excessiva atenció cap a les muntanyes del nord en detriment de les del sud es queixava ja en la dècada del 1930 el geògraf Josep Iglésies, originari de Reus i bon amic de Pau Vila.
Estic cada vegada més convençut de què, en infravalorar durant gairebé dos segles a la Catalunya no associada als orígens de la nació, aquella que no va ser escenari de les gestes medievals més notòries ni dels mites èpics més coneguts; en infravalorar la Catalunya seca, la dels territoris del sud del país, associats a un paisatge molt allunyat de l’identitari oficial, s’ha donat peu a la presa de determinades decisions de caràcter territorial (de considerable impacte ambiental i paisatgístic) que, amb un escenari totalment diferent al descrit, potser no s’haguessin adoptat. Dit d’una altra manera: aquesta mitificació simbòlica del nord, materialitzada en uns quants paisatges arquetípics que s’han transmès de generació en generació a través de la literatura, la pintura de paisatges, la fotografia i l’excursionisme, ha tingut, a la llarga, efectes geopolítics de primer ordre més aviat perjudicials per al sud. Així, l’àrea meridional del país, amb un valor identitari considerat de segon ordre, ha estat el receptor de les úniques centrals nuclears existents a Catalunya i ha estat a punt, també, d’allotjar el cementiri de residus nuclears d’àmbit estatal; en aquesta regió es troba un dels complexos petroquímics més grans de l’Europa meridional; la zona no només ha patit sequeres malgrat estar travessada pel riu més cabalós de la Península, sinó que, a més, ha estat a punt de patir les conseqüències mediambientals d’un dels transvasaments més polèmics del continent europeu.
I, per completar el panorama, en aquesta regió s’implantaran la majoria de parcs eòlics previstos, amb els seus corresponents impactes paisatgístics. Paradoxes de la vida, va ser precisament l’amenaça de transvasament de l’Ebre el que va propiciar, en els anys 90 del segle passat, l’aparició d’una nova consciència territorial, d’un renovat sentit de pertinença a una terra que es veia desposseïda d’un dels seus atributs essencials: l’aigua del riu. Autodenominacions fins aquell moment inèdites, com “terres del sud”, “gent del sud” o “gent de l’Ebre”, van sorgir del no-res i de manera espontània per explicitar una nova identitat territorializada que era, de fet, una reacció en contra d’una llunyana geopolítica nacional que havia situat al sud en la segona divisió.
El desconeixement d’aquestes terres meridionals per part de la immensa majoria de ciutadans catalans continua clamant al cel. Per sort, la creació del Parc Natural del Delta de l’Ebre, l’extraordinari dinamisme que els habitants del Priorat han donat a la seva comarca, els paisatges de la Batalla de l’Ebre, els paisatges picassians d’Horta de Sant Joan i la sublim bellesa de Los Ports, a cavall entre el Baix Ebre, el Montsià i la Terra Alta, han començat a esquerdar el ferri i vetust imaginari geopolític aquí al·ludit. Però queda molt per fer, també en termes de reconsideració d’algunes de les polítiques territorials, ambientals, energètiques i paisatgístiques seguides fins al moment i influïdes per aquest imaginari.
