“El setembre i la nit” i les entranyes de la quotidianitat

L’Anaïs s’assabenta de la imminent expropiació de la petita vinya familiar a causa de la construcció d’un polígon. A partir d’aquí comença una lluita en solitari, desobedient i no-violenta, que la protagonista portarà fins a les darreres conseqüències. 

Lluny de reduir-se a una trama sobre la lluita per la defensa d’una vinya, la novel·la desplega la narrativa d’una quotidianitat travessada per les múltiples crisis del capitalisme al Penedès vitivinícola, i les seves conseqüències. El lligam amb la terra de moltes famílies, que malgrat no en viuen, la mantenen productiva, treballant-la en les seves hores lliures. La fragilitat d’aquesta situació, agreujada pels baixos preus del producte i l’alta dependència de les grans empreses del cava i els seus abusos. La crisi de les cooperatives com a estructures socioeconòmiques col·lectives i arrelades al territori però que també depenen dels cavistes. Els múltiples impactes que aquesta realitat ha tingut sobre les famílies, amb un abordatge precís i gens romàntic d’un sector altament especialitzat en la producció primària, desvinculat de la resta de fases del procés d’elaboració del producte i altament depenent de les exportacions i els mercats internacionals. Les converses familiars al voltant “del peix que es mossega la cua” generat pels baixos preus, la poca rendibilitat de l’economia agrària i com això dificulta tenir arguments sòlids per la defensa del territori.

Tot i aquest context de crisi i altament fràgil, la trama s’omple de constants referències als valors que, la terra i el conreu de la vinya, han donat al territori i la seva gent: les barraques de pedra seca, els coneixements antics i el seu valor immaterial, la vida social cíclica de la verema, els dibuixos de vinyes dels nens i el seu simbolisme, els noms de les vinyes, els llocs que substitueixen les paraules,… La novel·la contraposa l’existència d’aquests valors i el funcionament cíclic de la vida i els processos naturals, amb la guerra de la destrucció.

La lluita de l’Anaïs remou i interpel·la. Interpel·la perquè ens fa qüestionar si potser la bogeria és precisament deixar que la destrucció guanyi la guerra. Si davant les crisis constants que condemnen territoris sencers a la desesperança, potser hem d’intentar que “el peix deixi de mossegar-se la cua” i plantar-nos, i canviar l’estat de les coses.  

Malgrat aquest context de fragilitat i precarietat, la trama, els personatges i la prosa de “El setembre i la nit” ens transporten a les entranyes d’una quotidianitat resistent als embats destructius, i terriblement humana. Un elogi al poder del vincle humà i quotidià, on reposen totes les esperances. Un regal de la Maica Rafecas, que ens acompanyarà molt i per sempre.