Des de l’any 2010 ha perdut més de nou-cents habitants i si no es fa res, alguns pobles petits desapareixeran.
El Priorat necessita prendre mesures per evitar el despoblament. No es tracta només de preservar el territori i el paisatge, sinó també de propiciar les condicions per retenir i atreure població.
El Priorat té actualment poc més de nou mil habitants repartits en vint-i-tres pobles i des de l’any 2010 ha perdut més de nou-cents residents, al voltant d’un nou per cent. La població està tan envellida que per cada naixement hi ha més de dues defuncions i el saldo migratori no compensa el decreixement natural de la població. Si no fem res, alguns pobles petits desapareixeran, i amb ells una manera de viure.
La realitat del Priorat contrasta amb la imatge d’èxit que es projecta des de les institucions i els cellers principals. El reconeixement internacional dels seus vins, la candidatura del paisatge a ser reconegut com a Patrimoni Mundial de la UNESCO, el Parc Natural de la Serra de Montsant i l’adhesió a la Carta Europea de Turisme Sostenible ens mostren la cara bona del Priorat. L’altra cara ens mostra un Priorat amb uns indicadors del nivell de vida (renda, pensions, PIB, VAB…) molt per sota de la mitjana de Catalunya i dels més baixos del conjunt de les comarques catalanes. Un Priorat que només genera ocupació per a menys del setanta per cent de la població que treballa, de manera que més d’un trenta per cent ho ha de fer fora de la comarca. I un Priorat en què la superfície agrícola conreada en el seu conjunt decreix cada any.
Al Priorat, tot i així, s’hi viu bé, s’hi viu molt bé. Hi ha altres factors més difícils de quantificar, el que en diríem la qualitat de vida, com ara la tranquil·litat, el silenci, el contacte amb la natura, la proximitat, i fins i tot el cost de la vida, que el fan molt atractiu.
Penso que al Priorat es donen les condicions per capgirar el despoblament, però cal posar-se a treballar de seguida. Caldrà saber explicar els avantatges de viure al Priorat, però també se n’hauran de millorar els serveis i l’accés a l’habitatge, i generar més ocupació.
Hi ha mesures generals que no depenen de la comarca i que cal exigir: normes i lleis adaptades a la realitat del món rural en matèria laboral, fiscal, urbanística, d’habitatge… mesures que reconeguin la importància del món rural com a dipositari d’una cultura mil·lenària i com a element clau del que s’ha convingut a anomenar serveis ecosistèmics.
Hi ha també mesures més concretes que s’han de liderar des d’aquí i que s’hauran de formular, convertir en projectes concrets i pressupostar.
Tenim alguns avantatges inicials. Al Priorat hi ha acord entre les institucions i la societat civil sobre el model de comarca. Un model que posa al centre el paisatge com a reflex de la manera de viure i que es basa en l’explotació dels recursos endògens, evitant l’excessiva terciarització de l’economia i la pèrdua de la identitat. A més, al Priorat, encara ara, l’agricultura, especialment la vinya i les oliveres, i la indústria associada, especialment la del vi, però també la de l’oli, generen ocupació per al quaranta per cent de les persones que treballen a la comarca i tenen un marge molt important de creixement.
Per propiciar aquest creixement caldrà estudiar mesures que disminueixin el risc i que animin els joves a emprendre. Per exemple, proposar i pressupostar una renda mínima agrària, com a mínim per als primer anys d’activitat. I també oferir cursos de capacitació agrària, que més enllà dels coneixements específics ofereixin formació en gestió i comercialització.
En aquest apartat cal esmentar la necessitat de diversificar i equilibrar els diferents conreus, fer gestió forestal i també la urgència d’elaborar al territori la fruita seca i obtenir-ne així el valor afegit.
S’haurà de treballar per gestionar un creixement equilibrat del sector turístic, com a sector amb molta projecció i que pot generar un bon percentatge d’ocupació. I caldran formacions específiques per poder atendre les ocupacions més qualificades i, per tant, més ben remunerades.
I naturalment també caldrà saber seduir població amb altres activitats: professionals, artistes, artesans, teletreballadors…, per tal que atrets per la qualitat de vida (calma, silenci, proximitat, contacte amb la natura) es quedin o vinguin a viure al Priorat.
Si som capaços de generar ocupació, posarem les bases per retenir i atraure població, però no n’hi haurà prou. Caldrà fer possible l’accés a l’habitatge. S’hauran de dictar normes que facilitin les permutes, la divisió horitzontal, la venda o el lloguer, regular el dret de vol… i s’hauran de posar habitatges al mercat encarint el fet de tenir habitatges buits o segones residències. Caldrà també el compromís de l’administració en la promoció d’habitatges de lloguer social. La dinamització de l’habitatge passarà necessàriament per l’assessorament i l’acompanyament, per la intermediació, pels crèdits tous i les rendes garantides als particulars que rehabilitin i posin habitatges en lloguer.
Finalment, acabem aquest repàs amb la necessitat de millorar els serveis. Pensem que el camí haurà de ser mancomunar serveis entre pobles veïns per tal d’aconseguir una massa crítica suficient que els faci viables. El transport públic, l’assistència a la gent gran, les activitats per als joves i un llarg etcètera, són drets i no privilegis, dels quals caldrà ser capaços de dotar-nos.
Quan es parla de món rural impera la resignació, no hi ha res a fer, no es pot lluitar contra l’atractiu i el dinamisme del mon urbà, però no és cert. El món rural té molt a oferir als seus habitants i, per descomptat, al conjunt de la societat.
