L’article d’avui el plantejo des de la meva pertinença a APTALC, l’Associació de Professionals del Turisme de l’Administració Local de Catalunya, de la qual actualment en sóc president. Ho faig perquè una de les nostres tasques habituals és explicar qui som i perquè és important la nostra feina dins una destinació turística. Ho faig ara, perquè els mesos posteriors a la constitució d’ajuntaments, consells comarcals i diputacions acostuma a ser època d’haver de justificar l’existència de moltes àrees tècniques de turisme (patronats, consorcis, oficines de turisme, etc.) i dels professionals que hi desenvolupen la seva feina en àmbits com la informació, la promoció, la gestió, la creació de productes o l’organització d’esdeveniments. I també perquè estem vivint un moment de transformació que tal vegada ens dugui a crear un nou estat. Un estat que molts desitgem, potser amb innocència fingida, lliure de tots els defectes i imperfeccions que té aquest.
Fa més de deu anys, en constituir APTALC vaig acompanyar el nostre president a la presentació que vam fer a la Direcció General de Turisme. De la trobada recordo unes paraules que m’han quedat gravades. Nosaltres, amb il•lusió, parlàvem amb un subdirector general de la importància del paper dels professionals que viuen el dia a dia de les destinacions turístiques des de l’àmbit de l’administració local. El contacte directe amb els turistes, la possibilitat de copsar els efectes de les accions de promoció, la relació amb els empresaris petits i grans que constitueixen l’oferta del territori, l’ampli coneixement de la zona on treballem i l’estima per la terra, ens donaven arguments per explicar que volíem influir decisivament en la política turística de Catalunya. I fer-ho a partir de cadascun dels municipis i comarques del país, ajudant als nostres alcaldes i regidors a prendre decisions lògiques (n’hi ha que els agrada dir sostenibles) i coordinades (transversals també queda bé) que ens duguessin a assolir objectius que redundessin en el benefici comú.
I les paraules gravades?, us preguntareu. Les va dir el subdirector. Ens va venir a dir que érem uns passerells, uns romàntics infiltrats a l’administració, on la gent ha de ser pragmàtica i estar al servei del polític de torn (o dels interessos econòmics amb capacitat d’influència). L’exemple que ens posà era real. Ens explicà que, com a funcionari tècnic en una àrea de comerç, li havien encarregat un estudi sobre la conveniència o no de la instal•lació d’una gran superfície comercial. Ens explicà que ell estava tècnicament capacitat per elaborar un document tan extens i argumentat com calgués, guarnit de gràfics i formatgets, però li faltava l’essencial: saber cap on s’havien de decantar les conclusions. Va preguntar a qui li encarregava l’informe quin volia que fos el veredicte. I el que va dir el polític va ser la recomanació final del tècnic.
Ens vam escandalitzar i potser per això me’n recordo tant de la conversa. No crec que el paper dels tècnics de l’administració hagi de ser el que representava Sir Humphrey a Sí, ministre i a Sí, primer ministre, on sovint feia creure al polític que era ell qui prenia les decisions, quan en realitat el veterà funcionari acostumava a aconseguir els seus propòsits i els de la colla de col•legues d’altres ministeris que personalitzaven allò de fer veure que fas per a que en realitat no passi res i tot segueixi igual. Tanmateix hi ha un terme mig de tot plegat. Penso que la feina dels tècnics de l’administració no ha de ser complir ordres dels polítics com si ens trobéssim a l’època feudal, sinó aconsellar-lo i col•laborar amb ells en la presa de decisions que beneficiïn la societat. Hi ha molts exemples d’equips de polítics i tècnics que treballen bé i amb resultats positius, més enllà d’ideologia i tabús.
Dissortadament tenim molts exemples de maneres de fer pròpies de cacics, sobretot entre els polítics més veterans que creuen estar dotats d’una aura divina que com ciència infusa els dona la capacitat de discernir entre el que és bo i el que no. També massa sovint un polític nouvingut al càrrec transmet la sensació que abans seu hi havia el buit, no es feia res en cap aspecte i sort d’ell que ha arribat per revertir la situació. Ho deu fer una barreja d’il•lusió, ganes de fer-ho bé i una certa desconeixença del què és i fa l’administració. Cosa fins a cert punt comprensible, ja que si una cosa no caracteritza l’administració és saber comunicar prou bé al ciutadà què fa i perquè. També hi poden haver revenges més personals que ideològiques, o decisions “anti-algunacosa”, però aquí no hi entro tot i que sobren exemples.
Aleshores, on vull anar a parar en aquest article? Quedi ben clar que jo només parlo de turisme. Prou feina tenim en allò que és la nostra responsabilitat com per a jo, que pertanyo a “aquells de turisme”, pretengui posar-me en altres àrees i, menys encara, donar lliçons de res a ningú. Així que em conformo a donar el meu punt de vista des de l’òptica de molts professionals que treballen en l’administració local vinculats al turisme, molts dels quals pertanyen a APTALC. Qualsevol manual de planificació (turística o no), parla de la presa de decisions fruit d’una estratègia, de marcar uns objectius i realitzar accions que puguin dur al seu assoliment. I tot plegat després d’haver detectat una necessitat, haver analitzat la situació i haver-ne fer una diagnosi. El que acabo d’esmentar és el que dóna sentit a la feina d’una oficina de turisme.
Projectar la imatge d’un territori, destacar els seus valors, promocionar l’oferta, captar l’atenció d’un potencial turista i intentar que es converteixi en turista real, tenir en compte el teixit empresarial de la zona, integrar-hi el moviment associatiu civil, implicar-hi la població,… Repeteixo: tota aquesta amalgama dóna sentit a les oficines de turisme (es diguin patronats, consorcis, àrees, o Destination Management Organisations). I a les oficines de turisme sempre hi trobarem els professionals. Com a totes les cases hi haurà de tot, però principalment responen a un perfil ben format i amb voluntat de seguir formant-se, pro-actiu que no es conforma a esperar que li diguin què ha de fer, apassionat per la seva feina, amb vocació de servei, i que té compromís personal cap al territori on treballa (se l’estima).
Algú es preguntarà. I on és el problema? Podeu visualitzar el vídeo editat l’any 2013 per APTALC i hi trobareu moltes respostes. https://www.youtube.com/watch?v=PDNXtOT6eOU Dissortadament la reivindicació latent que s’hi observa, segueix igual. No sempre els responsables polítics tenen prou en consideració els professionals, i gairebé mai els qui treballen en organismes locals són tinguts en compte pels organismes supramunicipals i nacionals. És allò de la piràmide. Si estic dalt no escolto, imposo. Diàleg en un sol sentit: “jo penso per tu i et dic el que et convé, i tu te n’has de sentir feliç i agraït que ho faci”.
És per això que aquest col•lectiu professional se’l menysté sistemàticament i no està present en òrgans decisoris o simplement consultius. Malgrat ser en molts casos el primer contacte entre turista i territori, malgrat el seu profund coneixement dels atractius i de l’oferta (empreses, equipaments i persones que les formen), i també de la demanda amb qui tracten, malgrat el seu contacte periòdic amb premsa, prescriptors i recomanadors, malgrat que sovint, quan no se sap com resoldre un dubte o un embolic, s’acaba anant a raure a aquest professional.
Torno al que deia abans sobre el desig de canvi si tenim ocasió de bastir un nou estat. El juny de 2014 vaig prendre part en un col•loqui de l’ANC a Montblanc, amb l’Oriol Miralbell, professor de Turisme a diverses universitats; el Joan Morales, director de la revista Descobrir; i el Lluís Garcia, propietari del restaurant la Casa de Fusta del Poblenou del Delta. La visió realista, i sense cap mena de condicionant, de la situació actual ens va dur a fer una anàlisi força negativa. Al mateix temps vèiem pocs indicis que ens fessin pensar que milloraríem en un futur immediat, amb o sense independència.
Les decisions importants que es prenen en el nostre país respecte el turisme es prenen entre uns pocs, i mai hi és el professional de l’administració local. Menys encara els que representen les destinacions a les que encara hi ha qui considera “no turístiques” malgrat que han fet d’aquesta activitat un element dinamitzador de l’economia i cohesionador de la societat. ¿Seguiran marcant el pas representants d’associacions empresarials amb importants interessos econòmics que imposaran criteris a polítics efímers o duradors (això no importa) i a tècnics com el subdirector amb qui vaig parlar fa deu anys que avalarà allò que li fan dir i en el paper de co•laborador necessari mantindrà la seva posició? Em temo que sí.
Se seguiran prenent decisions que beneficien molt a uns pocs, l’entorn s’anirà degradant, la qualitat serà només un segell que es compra a un auditor, i es projectarà una imatge en la qual molts no ens hi sentim representats. Què ens quedarà? Seguir com fins ara, sense defallir, treballant cadascú pel seu territori, estimant-lo. Defensar aquells valors que abans esmentava de la vocació, el compromís, la passió i el coneixement. Són els que ens han de seguir movent, perquè el benefici que busquem és el de tots. Seguirem creient en el turisme com a dinamitzador econòmic, cohesionador social i, molt important, vertebrador territorial.
I com si de la pel•lícula Casablanca es tractés, podreu dir “sempre ens quedaran els professionals del turisme a l’administració local”.
