El nosaltres del món comú

Amb Marina Garcés, Édouard Glissant, Santiago López Petit, Donna Haraway, Gilles Deleuze i Félix Guattari

“Poder dir nosaltres, avui en dia, passa per reaprendre a veure la realitat des de la implicació en un món comú”, expressa Marina Garcés al seu llibre Un món comú (Editorial Bellaterra, 2022). Fent un pas més, la filòsofa catalana assegura que “la modernitat occidental és la història ambiciosa i sagnant del problema del nosaltres”, però que la qüestió no recau en un “qui irresoluble” (és a dir, en la impossibilitat de definir aquest suposat subjecte); sinó en la qüestió del viure juntes. Ella avança que no hi ha una solució i que, per tant, cal deixar de pensar el problema des dels possibles desenllaços, per tal d’endinsar-nos en ell i “respirar” des dels reptes que ens planteja.

Aquesta és també l’essència de les idees d’una altra autora, Donna Haraway (2019), qui proposa abandonar la tendència a la seguretat i a la certesa, per animar-nos a “seguir amb el problema”, en el sentit d’estar “veritablement presents” en l’ara de tot el que vivim i viure-ho a través de totes les problemàtiques que inevitablement ens travessen i configuren.

Si analitzem el món actual, podem constatar que el desig històric (almenys, des d’occident) d’una unió planetària s’ha complert. La humanitat està més connectada que mai, si més no en aparença o des de la superfície, a través d’una xarxa inacabable de connexions, sobretot pel que fa a les comunicacions, els transports, i l’economia. Tanmateix, continuem sense ser capaces d’articular un nosaltres real, en part perquè, “tot i que s’ha convertit en un, el món global apareix davant dels nostres ulls com un món fragmentat”, afirma Garcés (2022).

“El món s’ha fet massa petit per a viure-hi tots, i massa gran per a canviar-lo”, assenyala Garcés (2022). A partir del segle XXI, les promeses d’abundància que sostenien el capitalisme i la globalització, s’han anat desfent i han aflorat totes les violències d’un sistema basat en l’individualisme i justificat en l’universalisme. A través de la “ficció calculada del contracte social” en l’estat modern (Garcés, 2022), que converteix els individus en propietaris i privatitza l’existència, el nosaltres ha estat concebut com una suma de múltiples jo. Així, el plantejament del món comú s’ha fet des de la intersubjectivitat, a partir de les relacions entre un jo i un altre jo autosuficients, negant la dependència mútua i col·lectiva. Segons Garcés (2022), “l’universalisme és la forma abstracta que pren l’estar-junts en l’era de l’individu”.

Des d’aquesta òptica, el nosaltres esdevé un problema, apunta Garcés (2022), perquè parteix des de l’individu, entès com un element únic i aïllat, quan en realitat mai ha estat així: “Estem ja en un cert nosaltres que és anterior a la nostra relació de tu a tu” (Garcés, 2022). És el desplegament de la idea heideggeriana del Mitsein, el “ser amb els altres” com a característica bàsica de l’existència, que no deriva o és un segon pas respecte de l’existència individual perquè “no hi ha un jo previ al ser amb els altres” (Garcés, 2022).

Anant més enllà de la consideració aristotèlica de l’ésser humà com a ésser social, Garcés (2022) apunta que “la seva condició és relacional en un sentit que va més enllà d’allò circumstancial: l’ésser humà no pot dir jo sense que ressoni, al mateix temps, un nosaltres”. I lamenta que la nostra història moderna “s’ha construït sobre la negació d’aquest principi tan simple”. Per arribar a copsar i experimentar aquesta concepció del nosaltres, que no se centra en qui en forma part o en què el cohesiona, sinó que es presenta com a omnipresent i inevitable; Garcés (inspirada en la filosofia de Merleau-Ponty) es fixa en la finitud dels cossos com a forma de continuïtat i relació amb els altres. “Cap individu s’acaba en la seva entitat, en la seva pròpia pell”, reflexiona.

Així, la unió va més enllà de tot exercici racional: “La nostra interdependència no té lloc únicament en el pla de la construcció dialògica de les nostres identitats; sinó en un nivell molt més bàsic, molt més continu, molt menys conscient: es dona en el nivell dels nostres cossos”, (Garcés, 2022). Lluny de la idea d’independència i llibertat personal que impera en el nostre temps, cal ser conscients del paper totalment imprescindible d’altres mans, d’altres cossos, que ens sostenen sempre, fins i tot abans d’arribar al món, i que ens continuen un cop l’abandonem. Garcés (2022) es pregunta: “I si els cossos no estan ni junts ni separats, sinó que ens situen en una altra lògica relacional que no hem sabut pensar?”. I respon: “Més enllà de la dualitat unió/separació, els cossos es continuen. No només perquè es reprodueixen, sinó perquè són finits. On no arriba la meva mà, arriba la de l’altra. El que no sap el meu cervell, ho sap el de l’altra. El que no veig a la meva esquena algú ho percep des d’un altre angle…”.

Aquest plantejament és important, perquè desplaça la idea d’intersubjectivitat i la substitueix per la d’intercorporalitat. Des de la visió de Merleau-Ponty, l’accés o la comprensió de l’altre deixa de ser un problema i una amenaça perquè “el cos de l’altre i el meu són un tot, el dret i el revés d’un sol fenomen d’existència anònima” (Merleau-Ponty, 1945; en Garcés, 2022). Els altres, doncs, esdevenen “variants d’una sola visió” i ens descobrim “envoltats per l’altre”, com apunta Garcés (2022). En paraules de Merleau-Ponty (1945), jo i l’altre som “dos cercles quasi concèntrics que només es distingeixen per un lleuger i misteriós desencaix”. I Garcés (2022) afegeix que no hi ha distància veritable que puguem interposar amb els altres, ja que estem forjades d’una proximitat ineludible: “L’altre està ja en l’aire que respirem, en l’accent de les nostres paraules, en els òrgans del nostre cos, en els objectes que manipulem, en qualsevol de les nostres accions”.

La constatació de la finitud dels cossos i la seva conseqüent continuació permet entendre de manera més clara el dret a l’opacitat defensat per Édouard Glissant. L’escriptor i filòsof considera que un dels principis del pensament occidental és “l’exigència de la transparència”, en el sentit que l’altre s’ha de mostrar tal com és per ser comprès i acceptat, mentre se sotmet a un “baròmetre ideal” que permet comparar i jutjar des de la nostra pròpia transparència. L’aposta de Glissant és “alliberar tota reducció, i no només consentir el dret a la diferència, sinó més enllà, el dret a la opacitat”. (Glissant, 1990). Creu fermament que “les opacitats poden coexistir, confluir, i crear teixits de tal manera que la veritable comprensió tindrà a veure amb la textura de la trama, més que no pas amb la naturalesa dels seus components” (Glissant, 1990).

La proposta resulta coherent si entenem que, com ja s’ha dit, no ens relacionem només de manera dialèctica, racional, identitària; sinó des de la materialitat del cos i d’existències concèntriques. Des d’aquesta òptica, perfectament es pot acceptar el que no s’entén, i es dilapida així la necessitat del reconeixement. És precisament la qualitat finita del cos, vista des de la vida, la que permet situar-nos sempre en “relacions de continuïtat” i que desmunta la idea de la descoberta explícita de l’altre, perquè “en la vida corporal, l’altre està ja sempre inscrit en el meu món” (Garcés, 2022). De fet, Garcés assenyala que “la lluita pel reconeixement condueix, o bé a la guerra permanent, o bé a la seva neutralització mitjançant el respecte i la tolerància com a formes socialitzades de la indiferència” (Garcés, 2022).

Entre el jo i el nosaltres, doncs, hi ha un espai que queda entremig (o a dalt, o a sota, o al costat) i que no s’articula a través d’una suma de subjectes, sinó d’una operació de co-implicació (Garcés, 2022).Implicar-se vol dir interessar-se, participar, enredar-se, comprometre’s, abocar-se al món, viure’l en el sentit més ampli de la paraula, i, enmig de tot això, Garcés puntualitza que també és “donar pas a la força de l’anonimat” (Garcés, 2022). El filòsof Santiago López Petit (2009) reflexiona sobre el caràcter ambivalent de l’anonimat com a concepte i forma d’acció: “Per una banda, l’anonimat està mancat de força i significa, llavors, nosaltres som i no som. Per altra banda, l’anonimat és el que permet executar la decisió fins al final; té tota la força de qui pot arribar a afirmar nosaltres som qui som”. I afegeix una “circularitat paradoxal”: precisament “és el nosaltres qui li dona la força a l’anonimat, i alhora és en aquesta experiència que es construeix el nosaltres” (Petit, 2009).

Per part seva, Garcés puntualitza que la força de l’anonimat és la força d’un sentit que ningú es pot fer seu, i reivindica que “l’anonimat, com a inacabament, no és dèficit sinó potència; no és indefinició sinó camp de relacions; no és insignificança sinó expressivitat social” (Garcés, 2022). Allò anònim no és, doncs, indeterminació, com apuntaria Merleau-Ponty, sinó “la condició de l’existència” en tant que estem inserides en el món, implicades, i per tant “sempre hi ha alguna cosa en nosaltres que no és del tot nostra”. Aquest món comú que habitem conté un nosaltres que engloba tot el conjunt d’allò sensible, és a dir, allò que té alguna forma de vida.

És aquí on entra una proposta molt interessant, que pretén desmuntar la mirada antropocèntrica de la vida (i de la vida en comú): l’animisme. Segons la definició del filòsof Carlos A. Segovia (2019), es tracta d’un “intent de retornar a totes les coses la qualitat d’estar vives”, a partir del marc d’un “plurivers del qual l’home (occidental) no és l’únic protagonista”. És a dir, d’alguna manera, tractar com a animat allò que no és considerat com a tal des d’una visió humana. Per a la biòloga i filòsofa Donna Haraway (2019), l’animisme és una “poderosa proposta per a repensar la relacionalitat, la perspectiva, el procés i la realitat” i, en definitiva, s’erigeix com a “pràctica de generar mons en l’època de l’Antropocè” (Segovia, 2019).

En l’exploració del nosaltres i la projecció d’aquesta idea cap al futur, resulta especialment interessant llegir a Haraway. La seva obra Seguir con el problema. Generar parentesco en el Chthuluceno (Consonni, 2019), convida a pensar-nos com a “bitxos mortals” formats a partir de “configuracions inacabades de llocs, temps, matèries i significats”. Ella fa una clara apologia a la intercorporalitat, i ja no només entre éssers de la mateixa espècie (humana) sinó entre tots els éssers sensibles. Les seves propostes, banyades de ciència-ficció, passen per “viure-amb i morir-amb” i afrontar que el futur requereix “combinacions inesperades”, sorgides de la connexió de “floriments multiespècies sobre la terra” (Haraway, 2019).

La possibilitat, avui dia, de poder dir nosaltres i de sentir-lo real, passa per un canvi en la seva concepció i problematització, per una desviació (o ampliació) del focus. Remetre’ns a qui forma part d’aquest món comú, a qui s’inclou i a qui no, és continuar amb les lògiques d’un individualisme que només força comunitats impossibles. Per trencar amb això, cal aprendre a percebre premisses més primàries, més bàsiques i potser més subtils, però no per això menys vertaderes.

El nosaltres no és un concepte de construcció activa, sinó que és allò que ja hi és en tota vida col·lectiva: “Un món comú no és una comunitat transparent (…). Hi ha món comú allà on el que jo no puc veure involucra la presència d’un altre que jo no puc posseir. Entre nosaltres, el món està poblat de coses, desitjos, històries, paraules irreconciliables que no obstaculitzen sinó que garanteixen la trobada” (Garcés, 2022). El nosaltres s’erigeix inexorable en cada finitud nostra que continua en una altra persona, en cada inacabament que perdura sempre.

Més enllà de tot intent racional, dialèctic, de connectar-nos; la realitat és que ja estem unides molt abans del llenguatge. “La idea de món comú… no és la del món de tots, sinó la dimensió no prevista en el món de cadascú”, explica Garcés (2022). Serien les interseccions, els petits desencaixos entre els nostres cercles concèntrics.

Per il·lustrar aquesta multiplicitat que no és una suma d’elements, sinó que esdevé d’una forma més simple, resulta pertinent recórrer a la idea del rizoma, de Deleuze i Guattari (1988). Els autors resumeixen així les seves característiques principals: el rizoma connecta qualsevol punt amb un altre punt qualsevol; no es deixa reduir ni a l’u ni a allò múltiple; no està fet d’unitats, sinó de dimensions, o més aviat de direccions canviants; no té principi ni final, sempre té un medi pel qual creix i es desborda; constitueix multiplicitats lineals d’n dimensions, sense subjecte ni objecte; i és un sistema acentrat, no jeràrquic i no significant. Des d’aquesta perspectiva, els elements heterogenis o a priori diferents, com podrien ser una vespa i una orquídea, “es troben en les línies de connexió del rizoma”, ja que en definitiva “tot està relacionat amb tot, real i sorprenentment” (Deleuze i Guttari, 1988). El que està en joc en un rizoma, en definitiva, és “una relació amb la sexualitat, però també amb l’animal, el vegetal, el món, la política, el llibre, tot allò natural i tot allò artificial” (Deleuze i Guttari, 1988).

El rizoma, com a metàfora del que significa viure juntes en un nosaltres habitat des de la intercorporalitat, l’anonimat i la co-implicació, “no comença ni acaba, sempre està al mig, entre les coses, in-ter-ser” (Deleuze i Guttari, 1988). És precisament en aquest lloc, l’entre i el tot arreu, que succeeix la vida col·lectiva, la trobada: “Entre les coses no designa una relació localitzable que va de l’una a l’altra recíprocament, sinó una direcció perpendicular, un moviment transversal que arrastra l’una i l’altra, un rierol sense principi ni final que soscava les dos ribes i adquireix velocitat al mig” (Deleuze i Guttari, 1988).

És en aquesta part meva que no és del tot meva sinó de l’altra, en totes les idees heretades i aquelles que encara s’han de forjar, en les pells que m’han tocat i configurat d’alguna manera, en les experiències viscudes més o menys compartides, en tot el que vibra al meu voltant, on batega incansablement un nosaltres que espera ser sentit per, algun dia, poder ser nombrat.

__________________

Bibliografia

Garcés, M. [Marina] (2022). «Un món comú». Edicions Bellaterra.

Gómez, I. [Irene] (2021). «El problema del comú». UOC.

Segovia, C. [Carlos] (2019). «El nuevo animismo: experimental, isomérico, liminal y caósmico». https://doi.org/10.12795/themata.2019.i60.03

Haraway, D. [Donna] (2019). «Seguir con el problema. Generar parentesco en el Chthuluceno». Consonni.

Chakrabarty, D. [Dipesh]. (2009). «The climate of history: four theses». Critical Inquiry, 35(2), 197-222. https://doi.org/10.1086/596640

Svampa, M. [Maristella]. (2019). «Antropoceno, perspectivas críticas y alternativas desde el Sur global». En G. [Graciela] Speranza, Futuro presente: perspectivas desde del arte y la política sobre la crisis ecológica y el mundo digital (pp. 19-36). Siglo XXI. https://ri.conicet.gov.ar/handle/11336/150131

Deleuze, G. [Gilles]; Guattari, F. [Félix] (1988). “Mil mesetas. Capitalismo y esquizofrenia”. https://ia600204.us.archive.org/11/items/ruidolibrebibliografia/Guattari%26Deleuze_mil-mesetas.pdf

Ivars, J. [Joaquín] (2021). “Capturar y soltar: a propósito de ‘Rizoma’ de Deleuze i Guattari”. El Salto Diario.

https://www.elsaltodiario.com/el-rumor-de-las-multitudes/capturar-y-soltar-a-proposito-de-rizoma-de-deleuze-y-guattari

Rebón, M. [Manuel] (2018). «Glissant reclama para todos el derecho a la opacidad». https://www.eternacadencia.com.ar/blog/libreria/agenda/item/glissant-reclama-para-todos-el-derecho-a-la-opacidad.html

López Petit, S. [Santiago] (2009). «Los espacios del anonimato: una apuesta por el querer vivir». http://espaienblanc.net/?cat=8&post=749