El museu que ressalta el vincle amb la terra

Des de l’Espluga de Francolí però amb una nova finestra a Barcelona, el Museu Terra inicia una etapa nova incidint en la vida rural i reivindicant l’ecofeminisme

Parece que, desde el espacio, las fronteras, los rascacielos, los monocultivos de soja, las autopistas, y las macrourbanizaciones son invisibles. Vista desde dentro, la Tierra es marrón, verde, blanca, roja, negra… y, cada vez más, gris. Yayo Herrero és antropòloga, enginyera, professora i ecofeminista. I sincera. La directora del Museu Terra, Gemma Carbó, l’anomena durant l’entrevista que mantenim per contextualitzar el nou rumb del Museu Terra, amb seu a l’Espluga de Francolí. Aquest gener fa un viratge, canvia el nom i la imatge. Després de 35 anys treballant per posar al centre la vida rural des de la Conca de Barberà, es renova abraçant el concepte de sostenibilitat i reconnectant-se amb la terra i la natura. No és un capritx; hi ha una reflexió profunda, és un canvi meditat després de constatar la desconnexió amb el món rural. Els experts parlen d’un 54% de la població mundial que viu concentrada en el 10% de les grans ciutats. A Catalunya, la relació és més abismal encara: dues terceres parts del país són considerades rurals, però tan sols hi viu un 10% de la població. “Proposem convocar mirades des de les arts, la ciència, la ciutadania, la pagesia, la comunitat, des dels pobles i des de les ciutats per apuntalar la funció social de l’equipament i instaurar una mirada holística”, diu Gemma Carbó. És gestora cultural, doctora en Ciències de l’Educació i està especialitzada en polítiques educatives. Conversem a la Sala Barcelona del Museu Terra, una finestra nova al món rural que vol contribuir des del Poblenou a enfortir el diàleg entre ciutat i territori “sense debats estèrils ni absurds, amb propostes que posin seny i convoquin a una reflexió profunda perquè la terra requereix de coneixement, de pensar-hi bé”, matisa; les qüestions que l’afecten són de tot menys simples. 

La paciència, allò que precisament ens ensenya la terra, ha guiat el canvi de nom?

Ha estat un procés molt llarg. Primer vam parlar de ruralitat. És un debat que vam obrir fa cinc anys quan comencem a plantejar el pla estratègic del Museu de la Vida Rural. I ha anat evolucionant perquè també ho ha fet la ruralitat. És un concepte present a l’agenda política, de fet nosaltres participem en la creació d’una agenda rural, hi ha en marxa també un estatut per al món rural… La idea ha anat derivant cap a una dimensió administrativa de la paraula i finalment vam pensar que no reflectia l’experiència d’un museu on es parla de la manera de viure al món rural de fa 150 anys. 

Com va ser el gir cap a Museu Terra?

Hem volgut posar el coneixement i el patrimoni en diàleg amb la contemporaneïtat. Hem reafirmat que rural encara té un to pejoratiu i les dones amb les quals hem parlat feien molta incidència amb el vincle en la terra. Aquesta necessitat de tocar de peus a terra, tant a nivell físic com de benestar, de caminar descalços per sentir-nos bé, però també el gest d’alimentar-nos, el moment que travessa la pagesia, què fem amb el sector primari, com es gestiona el territori que se’ns crema o amb la sequera… Aquest rerepaís que està en discussió amb l’urbà per veure què prioritzem, si el turisme o l’agricultura… Amb totes aquestes idees és amb les que volem treballar des del Museu Terra, sabent que qui viu el poble el que fa és gestionar un 70% del territori, de manera que la dicotomia ja no pot ser ciutat-poble, sinó ciutat-territori.

Acabem de deixar enrere el Dia Mundial de la Terra, s’escau aquesta conversa.

De fet, Terra ens agradava també per la relació amb el planeta. Allò que diu Yayo Herrero que invertim per anar a Mart quan no sabem encara que tenim a sota els nostres peus. 

Obrir un espai a Barcelona és una urgència per fer visible el Museu o per repensar la nostra vida en relació a la terra?

En les converses i debats sobre el món rural, constantment apareixia que tot el que ens ocorre no és culpa de qui habita aquest espai, que són els jardiners i jardineres del paisatge. És un problema col·lectiu, de manera que volem focalitzar-nos en un relat nou que estableix un diàleg entre ciutat i territori. La Fundació Carulla neix a l’Espluga, però més tard es trasllada a Barcelona i el nostre valor afegit és ser un referent del que ha succeït en molts famílies que ha estat créixer al poble, anar després a la ciutat i potser ara retornar-hi. Volem treballar aquest diàleg de mirades, a vegades contraposades, perspectives que cada cop es creuen més, perquè qui més qui menys ha estat a totes dues bandes. Avui tot és més híbrid. És cert que hi ha tòpics i estereotips però convé sempre parlar amb qui pensa d’una altra manera i aquesta és una oportunitat de crear tot el que fem tant a Barcelona com a l’Espluga de Francolí.

De fet, la mostra “Peus a terra” és una producció pròpia.

És una síntesi de tot allò que fem al Museu Terra de l’Espluga a la ciutat i  beu de les exposicions dels últims anys. Planteja diferents ambients, el sobreviure, el conviure i el perviure. Es parla d’alimentació, d’oficis, de la problemàtica de les pantalles i l’aïllament, posa exemples de comunitat, s’hi mostren projectes rurals singulars, hi ha vincle i relació amb oficis que hi havia hagut al Poblenou com els boters i els lleters… amb una clara voluntat d’interpel·lar el barri des del seu passat rural. Mostra impulsar una transformació real cap a una vida més sostenible fomentant la reconnexió amb la terra, com a sòl, com a paisatge cultural i com a planeta que ens obliga a revisar-nos.

Gairebé quatre mesos de Museu Terra i de la subseu a Barcelona. Què han percebut en aquest temps?

Vam arribar el mateix dia que els pagesos i els tractors a Barcelona, gairebé tot fet a mida. La resposta ha estat molt positiva. L’espai que hem obert al Poblenou l’hem cuidat molt, sobretot hem sabut relacionar-nos bé amb l’entorn i amb els veïns. L’escriptor Julià Guillamon ens ha fet molt de pont i ens hem pogut inserir de forma natural i propera al barri. La idea és obrir molt l’espai i fer visites i explicar-nos molt. I estem contents i confiem que de cara a l’estiu es noti a l’Espluga de Francolí en el ritme de visites, aquesta finestra que hem obert a la ciutat. A Barcelona, les exposicions aniran dirigides al públic escolar d’entorns urbans; el programa el posarem en marxa al setembre.

El gir és una voluntat clara de significar-se.

Aquesta sempre és la clau dels canvis de mirada i de les transformacions. Activarem les propostes educatives i estic convençuda que ens anirà molt bé, que es trencaran barreres, aquesta distància que hi ha sempre des de la capital amb el sud de Catalunya. Els canvis són lents i els veurem a poc a poc, perquè les maneres que tenim de viure i de relacionar-nos avui, ja hem vist que no tenen massa futur.

Els canvis també es notaran en el contingut expositiu?

La intenció és repensar una mica la realitat del Museu Terra, fixant-nos més amb el vincle amb aquesta paraula, amb la perspectiva de gènere i l’aportació de les dones, perquè tot això ho tenim pendent. No hi haurà grans canvis museogràfics, però revisarem el relat i s’ajustarà més a la realitat que vivim. L’exposició “Tros de dona” ja ens ha anat molt bé perquè ha estat la punta de llança del canvi que volem anar fent. Serà lent, ho anirem treballant a nivell intern amb la idea que pugui veure la llum el 2025. S’anirà traduint en canvis petits però significatius. Tenim per altra banda una col·lecció etnològica de més de 5.000 peces, objectes i fotografies, que és potent i que es manté. I estem treballant en la digitalització de materials. 

I quant a la programació?

La nostra filosofia ha estat sempre la de dotar d’activitat el Museu. El de l’Espluga de Francolí és un espai al servei de la comunitat, estem molt oberts i receptius i no hi faltaran les activitats regulars, des del Dia Internacional del Museus, el Festival de Poesia RUSC o el FES, el Festival d’Educació per la Sostenibilitat, però també les exposicions temporals i les activitats educatives. Anualment rebem 20.000 visitants però n’esperem més a partir d’ara. Anirem combinant agendes amb la Sala Barcelona. Al nou espai ubicat a la seu de la Fundació Carulla, al Poblenou, hem començat a programar tallers de cistelleria, formatgeria… Hi caben totes les manifestacions artesanes i agroecològiques i per a nosaltres és important perquè és una finestra de tot el que ocorre al territori i que a vegades està ocult a la ciutat.

En 10 anys, on vol ser el Museu Terra?

Sabem que els canvis demanen paciència i ens cal primer de tot recuperar l’autoestima i el relat propi. També treballar identitats. Portem molt segles menystenint una manera de viure, menyspreant el treball amb les mans, posant al centre el creixement accelerat amb tecnologies, oblidant d’on venim i on som. El discurs de la modernitat ha fet mal, però tenim esperança. Volem ser un lloc on poder-nos pensar de manera transversal. Convocar mirades des de diferents disciplines i reflexionar conjuntament sobre els temes que ens afecten, a la terra i a nosaltres, que són complexos. Veig un Museu Terra amb una funció social molt clara i amb una mirada holística molt àmplia.