El miracle deu ser això

Tinc la sensació que fa molts i molts i de dies que s’acaba l’any i no ho acaba de fer. Però ara ja sí, no? Demà ja sí.

Ara és quan tocaria fer balanç, cosa prou fàcil, també, enguany: bastant malament i bastant bé a la vegada. Segons com t’ho miris. Segons el nombre d’esglaons que t’hagis abaixat el llistó. Segons l’optimisme que et quedi rondant per la sang després de dos anys de pandèmia i la falsa promesa que d’aquesta en sortiríem millors. L’altre dia llegia per Twitter que potser la cosa anava al revés, potser és que fins que no siguem millors no ens en sortirem.

Sí, ara, que ja han passat els galets i els canalons, els quatre regalets baix l’arbre de plàstic engalanat, després d’asseure’ns a una taula més plena (de gent, de menjar) de l’habitual, tant si estàs alegre com si tens ganes de plorar. I de fil musical, el retrunyir dels contagis a diari, poble a poble, la remor del despotisme de certs discursos, a la tele, a les xarxes, la paranoia, l’enyor dels que seuen en altres taules que pertanyen a altres famílies, i dels que ja no seuen en cap taula.

Demà s’acaba aquest dos mil vint-i-u insípid, gris, fat, desapercebut, i tot i així segurament haurà estat millor que el dos mil vint, no ho sé. Segurament tornarem a dir que l’any que ve serà el nostre però qui sap, sempre pot venir un cotxe per darrere que no ha vist que reduïes i tant pot fer-te malbé com salvar-te la vida perquè no t’ha matat. Segons com t’ho miris. Segons l’optimisme que et quedi rondant per la sang després de.

Si funcionés cap ritual (hi ha gent que creu en gnoms i en follets del bosc, en encens naturals, en oracions, en déus o en verges en estampetes) que t’assegurés que començaràs l’any amb energia renovada, net, com qui ho aprova tot al juny, com qui fa un reset, el faria. Però com que no crec en cap d’aquestes coses, suposo que demà, prop de les dotze de la nit em limitaré a pensar alguna cosa així com ara adéu, vint-i-u, espero que el que molt al meu pesar m’ha tocat aprendre enguany em serveixi d’alguna cosa per als anys següents. I si llavors puc estimar la boca plena de raïm de qui m’estimo, no em veuré amb dret de desitjar res més. El miracle deu ser això.