Era un vespre d’aquest mes de Febrer, a Sicília. Era fosc. I feia fred.
Submergir-nos en un celler sense veure’n les vinyes ens semblava un intent fallit de coneixement. Les expectatives no eren bones.
En Frank ens va rebre amb un somriure sospitós… com cínic. Vam intercanviar unes paraules en anglès, i vam anar entrant en el soterrani d’una casa a mig fer…
La humitat del moment, del lloc, les llums dels neons, les tines de fibra i les primeres paraules intercanviades sobre el temps, van anar revestint el moment de fredor i superficialitat.
Una copa.
Un vi, dos vins, tres vins, quatre vins… la recerca de la identitat en un terreny negre, volcànic, les despulles d’una meravella. L’Etna.
L’emoció immensa.
Silencis.
En Frank Cornelissen parlant amb el cor a la mà de la seva trajectòria, de la seva recerca personal en una terra ben lluny de casa seva. Un apassionat amant dels vins d’aquí i d’allà. Una aposta pels vins naturals. Sense sulfurós. Una idea de bellesa materialitzada en el seus esplèndids vins de Porccheria 2014 i en el Magma 2014…
El gest valent de voler captar el fum (en el més ampli sentit de la paraula: allò que sembla i no és, allò que és i que no sembla). El gest valent de quedar-se i de reivindicar al món el valor d’una terra.
Un punt d’inflexió en les nostres vides. Un altre.
L’endemà matí, vam canviar el paisatge adust i negre de l’Etna per les suaus i productives ondulacions de la província de Ragusa, a la DOCG Cerasuolo di Vittoria.
Arianna Occhipinti ens rebé amb energia. La mirada densa. Els moviments bruscs. I la tensió en els vins. Electricitat pura en el seu vi Il Frapatto 2015.
El gest valent de fugir d’una terra tova, d’escapar-se pel camí de la tensió, de l’acidesa.
Al migdia érem a l’Azienda Agricola Cos, amb el tiet d’Arianna, el Giusto. Un elaborador d’ulls somrients, i mans que gesticulaven italià.
Escoltàvem una recerca inquieta del plaer. Un somriure, dos somriures, tres somriures… Quantes vegades, per arriscar, havien perdut litres pel camí !!, en aquesta recerca de la bellesa, de l’equilibri…
Un centenar de gerres de ceràmica, emergint del terra, ens mostraven equilibris fins ara desconeguts…
El gest valent de compartir. De compartir-ho tot, fins a l’últim detall del seu saber.
Descobrir històries de vi, de terra, de recerca en cada racó de món, depèn de la capacitat que cadascú tenim d’enamorar-nos, de deixar-nos sorprendre, de deixar parlar i d’escoltar.
I tot això sembla més fàcil com més t’allunyes de casa… l’emoció del viatge, d’una llengua estrangera, d’una manera de ser diferent, d’un paisatge revelador…
– Veus això? I allò???!!!
Tot ens sorprèn… tenim les emocions a flor de pell. I la revelació no tarda en arribar…
Difícil és que ens sorprengui el veí, que valorem el paisatge que recorrem cada dia, que degustem amb amor i respecte el vi que ens ofereix el celler del costat de casa…
Però un vespre de fa pocs dies, vam obrir a casa un vi de terres tarragonines. Un Sumoi Blanc 2009, regal d’un amic d’aquells de gest valent. En Joan Soler.
Una copa, dues copes, tres copes…
Silencis.
L’emoció immensa.
Deu enòlegs catalans reunits en un projecte: 10 Sentits. Per experimentar, buscar, trobar?, mostrar, compartir varietats, vinificacions, terrers…
El gest valent de compartir les troballes. A casa nostra. Tan proper…!
I jo els he descobert ara. Ara que ja s’han cansat.
I des de fa uns dies, penso que he de mirar atentament al meu voltant, escoltar amb actitud d’infant, amb ganes de sorprendre’m, perquè són molts els projectes de casa nostra amb gest d’escapar, de tirar endavant, de quedar-se, de redescobrir, de reivindicar, de compartir.
Un gest valent, que sense visibilitat, podria extingir-se…
I seria una gran pèrdua…
