Reculls històrics de Catalunya i la Conca de Barberà

historia_hBarberà de la Conca és el municipi que dona nom a la comarca de la Conca de Barberà. Barberà fou una vil·la important en l’època del Baix Imperi Romà, que va del segle IIIdC fins a les invasions dels àrabs en el segle VII, i tot fa pensar que mantenia jurisdicció, és a dir, que tenia el poder de legislar, governar, administrar i jutjar sobre el territori que avui es coneix com la Conca de Barberà. El topònim Barberà prové d’un nom de persona d’origen romà, en concret Barberanus, i la primera vegada que apareix el seu nom documentat és el 945, en una donació que el fill de Guifré el Pilós va fer al monestir de Santa Cecília de Montserrat.

L’origen del mot, Catalunya ( Catalonha en occità ) i el de catalans, encara és incert i existeixen diferents teories sobre la seva procedència. Una teoria es basa en què deriva de l’evolució del terme castlà, castell. Una altra creu que deriva de Talunya o Taluniya que fou una localitat musulmana a prop de Lleida i que alguns experts la situen a Montsó, que durant l’època sarraïna disposava d’una fortificació o castell (en àrab es diu kalat ). Segons aquesta darrera teoria, els àrabs anomenarien ka Talunya els que vivien més enllà d’aquesta fortificació.

Una altra hipòtesi que no he trobat qui la corrobori, però que sembla interessant d’anotar, sobre el mot catalans, és la que deriva dels mots kalat i Alans. Kalat castell en àrab. Els Alans, plural d’alà, eren un poble nòmada i guerrer que eren utilitzats pels romans i altres tribus per participar en les guerres i campanyes romanes. Es diu que després de patir la invasió dels huns van ser expulsats del Caucas, es van unir als visigots i alguns van migrar a Hispania. Algun notori historiador de l’època va dir que els Alans no coneixien l’esclavitud, eren molts i estaven estesos per tots els països, eren rossos, bonics i arrogants, consideraven una felicitat morir en la guerra, no adoraven a cap déu i rendien culte a una espasa clavada a terra; les seves autoritats eren uns jutges nomenats entre els guerrers ancians més valents.

El mateix temps que els Alans van migrar a Hispania, a la província Tarraconense es donaven les bagaudes, que eren revoltes de camperols pobres que s’enfrontaven violentament contra els latifundis i l’autoritat imperial en plena decadència de l’Imperi romà. Aquesta mateixa pagesia revoltada va col·laborar amb els pobles bàrbars entre els quals hi havia els Alans, els quals, guerres valents acabats d’arribar s’enfrontaren conjuntament amb els pagesos contra els propietaris latifundistes, amos de masos  i fortaleses, de manera que els rebels van trencar els lligams hereditaris opressius i van esdevenir petits propietaris, que deixaven de pagar impostos i passaven a ser persones lliures.

Existeix una altre teoria, o potser esdevé la suma de totes, que el nom de Catalunya prové de la tribu celta dels catalans que habitava la zona dels Camps Catalàunics i que hauria migrat al territori català, de fet, el Diccionari Català Valencià Balear prova que segles enrere s’havia fet servir l’adjectiu catalans per a referir-se als camps on diu: Li fo donada [a Atila] la batalla en los camps catalans de la Gallia prop de Tolosa, e en aquella va morir Theuderet, Boades Feyts 57. La batalla dels Camps Catalàunics ( el consens actual ubica a Châlons-en-Champagne ) , va ser una batalla determinat per la història d’Europa, entre l’estiu del 451 i el 452, és a dir, el segle V, es va enfrontar una coalició romana entre la que es trobava Teodoric, el rei visigot del Regne de Tolosa – que va morir en la batalla-, contra l’exèrcit d’Àtila format per una aliança dels huns. La tradició històrica atorga a la batalla una importància determinant a Europa, hi ha qui l’ha inclòs entre Les Quinze Batalles Decisives del Món, moment de la història en què els huns podrien haver establert un nou ordre d’arrels asiàtiques i oposades al cristianisme.

Doncs bé, anys després de què l’actual Catalunya rebés els Alans, els visigots i la tribu celta dels catalans, alguns pagesos haguessin aconseguit ser petits propietaris i els senyors més poderosos, romans o visigots nomenats comtes pels reis francs, mantinguessin les seves jurisdiccions, la península va rebre la invasió àrab, protagonitzada pels omeies que van ser el llinatge àrab que va exercir el poder califal primer a Orient, amb capital a Damasc, i després a Al-Àndalus, amb capital a Còrdova. Amb gran part de la península envaïda pels àrabs, així com a part de la regió Llenguadoc- Rosselló, trobem el rei Carlemany, considerat el pare d’Europa, nascut a Bèlgica el 2 d’abril de 742 , rei dels francs, rei dels llombards i emperador d’occident, que va aconseguir expandir els diferents regnes francs fins a transformar-los en un Imperi al centre d’Europa que va succeí a l’Imperi Bizantí com a protector de la cristiandat. El regnat de Carlemany se sol associar amb el “renaixement carolingi”, un ressorgiment de la cultura, religió i arts llatines i va assentar les bases del que va esdevenir l’Europa Occidental a l’Edat Mitjana.

En aquesta època apareix Occitània de la que en forma part la Vall d’Aran, que és l’hereva de la cultura llatina i d’una part d’elements celtes que arriba a convertir-se en un dels centres neuràlgics de la cultura romànica a partir del segle IX. L’occità va ser una de les llengües més primerenques a substituir el llatí en molts actes, documents, peces literàries i obres científiques.

Dins de l’expansió del regne franc es troba la Marca Hispànica que és el nom que utilitzaven les cròniques per referir-se els territoris i comtats conquerits als musulmans per Carlemany a l’entorn dels Pirineus, i que anteriorment havien estat províncies del regne dels Visigots. D’aquesta manera, el regne franc investia els comtes de Barcelona, Girona, Urgell, Cerdanya i Conflent. Des de mitjan segle IX fins a principis de segle XI la zona nord de la província de Tarragona es converteix en una zona de frontera, per tant de batalla, entre àrabs i cristians. Segons les cròniques, el 978 els sarraïns van realitzar una incursió contra el Comtat de Barcelona i el primer enfrontament es va produir al castell d’al-Daliya, que s’ha identificat com el de Llilla, entre els termes de Montblanc i Valls. Uns anys abans, neixen els fonaments de l’actual Santa Coloma de Queralt, que es va construir sota la protecció del castell de Queralt, gràcies el qual es va començar a reconquerir la regió.

L’antic castell de Queralt no es troba en l’actual comarca de la Conca de Barberà, sinó que es troba en el municipi de Bellprat, dins la comarca de l’Anoia, prop de la línia divisòria amb les comarques de la Conca de Barberà, l’Alt Camp i l’Alt Penedès.  Al segle X aquest antic castell de Queralt representava un extrem de la Marca Hispànica, en el límit més ponentí del repoblament del comtat d’Osona, per tant es pot remuntar l’existència d’aquesta fortalesa al govern de Guifré el Pilós ( 840-897 ), que fou compte de Barcelona, comte d’Osona, comte de Girona, comte d’Urgell, comte de Cerdanya i també comte de Conflent. Guifré fou el dotzè i darrer comte nomenat pels reis francs i el primer en donar en herència els seus dominis territorials, mantenint el seu llinatge per descendència directa de pare a fill durant cinc segles.

Sobre els pobles de la comarca que he anat trobant alguna informació de l’època, apart de Barberà de la Conca i Santa Coloma de Queralt que ja he comentat, trobem la Carta de Poblament de Conesa el 1043, Solivella el 1058, el Santuari del Tallat el 1081. En aquest moment, gràcies a l’avença cristià, a l’any 1076 el comte de Barcelona Ramon Berenguer II va ordenar crear el poblat de Duesaigües, l’actual Montblanc. Per tal d’afavorir la repoblació de la Catalunya Nova, el comte Ramon Berenguer IV va atorgar exempcions d’impostos a algunes poblacions, entre les quals es trobava Duesaïgues, que el 1155 va passar anomenar-se Vilasalva ( vil·la salvada de impostos ). Però ben aviat, el rei Alfons I, va ordenar traslladar la població a un petit turó erm situat a prop i li va atorgar la nova carta de població a Pere Berenguer de Vilafranca. Així nasqué Montblanc el febrer de 1163.

http://agenda19.cat/articles/el-garbell#.VFc4rvmG_Qo

*Nota de l’autor: Aquest article ha estat redactat gràcies a la gran tasca desinteressada que fan les persones que col·laboren i treballen en la Viquipèdia, l’enciclopèdia lliure que fa veritablement fàcil passar d’un terme a un altre, el que facilita moltíssim la recerca històrica dels fets, d’on s’ha buscat tota la informació històrica per redactar aquest article i d’on s’han reproduït alguns fragments.

[Josep Saperes]