La regulació jurídica de les DO

deconstruint_01L’any 1999 es va crear la Denominació d’Origen Catalunya, però no amb poques i controvertides opinions i dificultats legals. Per una banda, el seu origen es deu a la satisfacció dels interessos d’alguns municipis elaboradors de vi que no entraven dins els límits reglamentaris de cap denominació d’origen, com ara part de la comarca de l’Anoia, el Baix Llobregat o el Vallès Oriental, i per l’altre, satisfà la pretensió d’alguns elaboradors de tenir un segell protegit més flexible normativament que permetés elaborar vi amb un certificat de qualitat però sense tantes restriccions com contenen els plecs de condicions de la resta de les denominacions d’origen del país.

No obstant això, aquesta denominació d’origen pren el nom del país, Catalunya, agafa tota una marca comuna i tot el que representa pels consumidors d’arreu, sota una mena de vi de taula amb indicació geogràfica que arriba actualment a produir 60 milions d’ampolles. El que demostra ser una marca potent en el mercat, però que genera diversitat d’opinions respecte si aquesta és la millor manera d’afavorir i fomentar la qualitat del vi català, ni la manera més encertada de promocionar i protegir els vins catalans i el seu reconeixement internacional.

Des de la seva creació legal mitjançant l’Ordre de 22 de juny de 1999, ha estat objecte de impugnació i de modificacions reglamentàries per adaptar-se a posteriors lleis. En un primer moment, va ser objecte de impugnació a través del recurs contenciós administratiu nº 561/1999, interposat entre altres inicialment per el Institut Agrícola Català de Sant Isidre, i després per l’Associació de Viticultors del Penedès, el Institut Català del Cava que demanaven l’anul·lació de l’Ordre de creació de la Denominació d’Origen Catalunya.

Els recurrents demanaven que es deixés sense efecte l’ordre en qüestió davant el que consideraven una manca de consultes durant el procés d’elaboració, falta del dictamen de la Comissió Jurídica Assessora, invalidesa del informe tècnic sobre la denominació d’origen Catalunya, per incompliment de les condicions previstes pel reconeixement com a denominació d’origen, vulneració dels drets de propietat industrial en els que s’inscriu la regulació de la denominació d’origen, coexistència de vins en la mateix celler, consideració del vi Catalunya com vi de taula amb indicació geogràfica.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, a través de la sentència nº 948/2003, va estimar les seva pretensió i va deixar sense efecte l’Ordre de 22 de juny de 1999, en base a un sol motiu de forma, consistent en la manca del preceptiu dictamen de la Comissió Jurídica Assessora, sense entrar a pronunciar-se sobre el fons de la resta d’arguments citats. La Generalitat de Catalunya, la Unió Vinícola del Penedès, Associació Vinícola Catalana, Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya, entre altres denominacions d’origen van interposar recurs de cassació nº 9827/2003 davant el Tribunal Suprem contra la citada Sentència del Tribunal de Justícia de Catalunya sense èxit, i la Sentència de 9 de maig de 2006 del Tribunal Suprem va ratificar la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya però sense tampoc entrar en el fons de les qüestions jurídiques plantejades en els corresponents recursos.

Entremig, el Reglament ( CE ) 1493/1999, de 17 de maig, continuava distingint amb dues categories els vins europeus: els vins de qualitat produïts en regions determinades (v.q.p.r.d.) i els vins de taula. La Llei 15/2002, de 27 de juny, d’ordenació vitivinícola de Catalunya, establia que els diferents consells reguladors havien d’adaptar-se els seus reglaments a aquesta nova llei. Un any després, el Reglament 753/2003, de 5 de setembre, que regula la designació, denominació, presentació i protecció dels productes vitivinícoles, incidint especialment en els aspectes relatius a l’envasat i etiquetatge dels vins. Després, la Sentència del Tribunal Suprem citada anteriorment, feia tot plegat que la reglamentació de la Denominació d’Origen Catalunya vingués protagonitzada per una creació legal certament inestable i insegura.

Les modificacions no han acabat encara, ans tot el contrari, el nou Reglament 1308/2013, del Parlament europeu, i el Consell, de 17 de desembre de 2013 incorporen canvis substancials i la normativa catalana actual necessariament a d’adaptar-se a la normativa europea concretada en l’Organització Comuna del Mercat (OCM) del vi. En aquest sentit, i entre altres aspectes importants com l’eliminació dels drets de vinya, la regulació europea estableix la substitució del terme v.q.p.r.d. ( vins de qualitat produïts en una regió determinada ) pel de vins amb indicació geogràfica (IG), concepte que engloba els vins amb Indicació geogràfica protegida (IGP) és a dir els que fins aleshores s’anomenaven vins de taula amb IG i els vins amb denominació d’origen protegida (DOP), que vindrien a ser els que fins aleshores la OCM del vi anomenava v.q.p.r.d.

En conseqüència, en aquests moments s’està elaborant el projecte de la nova Llei vitivinícola de Catalunya, que entrarà en vigor l’1 de gener de 2016. Aquest projecte de llei defineix la Denominació d’origen com una menció tradicional reconeguda administrativament que serveix per designar els vins originaris d’un àmbit territorial que coincideix, totalment o parcialment, amb Catalunya, la qualitat o les característiques dels quals s’aconsegueixen gràcies al medi geogràfic i al sistema de producció, amb els seus factors naturals i humans, i la producció, l’elaboració i l’envelliment dels quals es duen a terme en la zona geogràfica delimitada que hagi estat objecte del reconeixement administratiu corresponent.

Mentre, el Reglament 1308/2013, del Parlament europeu, diu que la Denominació d’origen és el nom d’una regió, d’un lloc determinat o, en casos excepcionals degudament justificats, d’un país, que serveix per designar un producte que compleix els requisits de qualitat i característiques del producte es basin en un entorn geogràfic, que el raïm utilitzat en l’elaboració del producte procedeixi exclusivament d’aquesta zona geogràfica, que l’elaboració té lloc en una zona geogràfica i que el producte s’obté de varietat de vinya de l’especia Vitis vinifera. Alhora, defineix la IGP com una indicació que es refereix a una regió, a un lloc determinat o, en casos excepcionals degudament justificats, a un país, que serveix per designar un producte que posseeixi  una qualitat, una reputació o altres característiques específiques atribuïbles al seu origen geogràfic, almenys el 85% del raïm utilitzat en la seva elaboració procedeixi d’aquella zona geogràfica, que l’elaboració té lloc en aquella zona geogràfica, i que el producte s’obté de varietat de vinya de l’especia Vitis vinifera o d’un creuament entre aquest espècie i altres espècies de Vitis.

També diu que certs noms usats tradicionalment constituiran una denominació d’origen quan designin un vi, es refereixin a un nom geogràfic, o reuneixin altres requisits i hagin estat sotmesos  al procediment de protecció de les denominacions d’origen i indicacions geogràfiques que s’estableixen. Mentrestant, tot esperant resoldre amb claredat, precisió i seguretat jurídica les normes que han de regular aquest sector econòmic tan important per Catalunya, sense oblidar el futur polític i jurídic d’aquest país, continua el batibull de termes i conceptes, interpretacions d’uns i altres.

En tot cas, per ara, on sembla que hi haurà molt a dir, ho trobem a l’article 20.2 de l’avantprojecte de la nova Llei vitivinícola de Catalunya, que diu que en el territori de Catalunya poden conviure diferents denominacions d’origen protegides, i es poden sobreposar geogràficament sempre que ho autoritzin els consells reguladors de totes les denominacions d’origen protegides afectades, i sempre que el raïm i els vins produïts en una zona protegida compleixin les normes estrictes de les considerades per les denominacions d’origen protegides que es sobreposin.

[JOSEP SAPERES]