La fil·loxera a la comarca (i II)

A la Conca de Barberà l’actitud de la pagesia davant de l’extensió de la plaga de la fil·loxera va ser la mateixa que la dels altres pagesos de Catalunya afectats. La despreocupació va ser la tònica majoritària en l’inici. La pagesia estava més preocupada pel baix preu que registraven els vins i els alcohols i per l’ imminent pagament dels impostos que no per la pèrdua d’una part (encara que important) de la collita. Tal com podem veure en un article del diari “La Opinión” del juliol de 1894.

“ Los focos de la filoxera descubiertos el año pasado en este término municipal van tomando incremento y aparecen otros de nuevos (…) no preocupa hoy lo que debiera, por la sencilla razón de que bajo la base de que no desaparecieran los viñedos, también el país ha de ser en extremo miserable, por la grave depreciación del vino y alcoholes, además de los crecidos impuestos que pesan sobre los contribuyentes que viven en poblaciones rurales. (…) que si no se remedia pronto la angustiosa situación del agricultor, luego tocará las consecuencias, pues no tendrá otro remedio para cobrar las contribuciones que incautarse de las fincas; ¿Y luego que ha de suceder? Dios lo sabe”El 10 de juliol del 1895 el corresponsal espluguí de la “Renaixensa” constatava que les vinyes de la comarca començaven a fer llàstima pels estralls ben visibles que hi feia la fil·loxera, a tots els indrets del terme es veien grans clapes infectades i preveia que si continuava aquest increment aviat desapareixerien per complet les vinyes. L’estiu del 1895 es va produir una època de sequera que encara va agreujar més la crisi de la fil·loxera. Aquest any era reconegut l’insecte a Vallclara. Al 1986 la fil·loxera seguia avançant i les vinyes de tots els pobles de la comarca es veien les taques que eren l’avançada de la plaga. La Conca de Barberà travessava una època de grans misèries. Del 1897 tenim la ressenya d’una excursió de J. Anglada realitzada a primers d’agost on parla del pèssim camí esllavissat de la Riba a Vilaverd i Montblanc, hi constata:  “Això, amb la destrucció dels vinyars per la fil·loxera, fa que produeixi una gran tristesa de travessar uns llocs que anys endarrera eren dels més rics. Tot ho ha envaït el maleït insecte i no s’albira ni una vinya que no sigui clapejada”.

Al setembre la fil·loxera avançava a trot de diable per les vinyes, això feia que se sentissin queixes i planys, la rapidesa amb què s’havia estès la plaga va fer més espantosos els seus efectes. El juliol del 1898 la fil·loxera a la zona de l’Espluga i Vimbodí i en general tota la Conca seguia acabant la seva obra envaint les vinyes que quedaven exemptes de semblant assot. La collita d’aquest any va ser desastrosa, no es va aconseguir trobar gaires vinyes en bon estat i el preu del vi estava per sota del de producció la qual cosa va provocar greus pèrdues als pagesos.

Tot i això, la replantació avançava i el 30 de maig del 1899 des de Montblanc comunicaven:

“…també fan goig les vinyes novelles dels arrelats americans. Això donarà coratge per a fer amb constància i delit noves plantacions, prou necessàries perquè es veu avançar la fil·loxera a gambades gegants. Molt és d’esperar que contribuiran a animar-nos les lliçons que aprenguérem al Congrés de Reus”.

Els pagesos desitjaven que fes un pam de saó per a ajudar a fer créixer els ceps americans nous ja que si no molts s’haurien quedat sense empeltar. També és sabut que a Montblanc, a causa dels estralls de la fil·loxera, s’havia sembrat molt, ja que si no es tenien diners per replantar, no quedava més remei que substituir interinament el cultiu de ceps. La ruïna era total i ningú ja no podia comptar amb la protecció del govern, ni amb el compliment de les lleis sobre condonació de tributs als terrenys devastats per la plaga. Els propietaris es sentien abandonats i es preparaven per a fer plantacions de ceps americans en arribar l’hivern. El juliol del 1899 a Vilaverd les vinyes mortes per la fil·loxera havien estat amenaçades i substituïdes en la seva major part per sembrats, més tard ho foren per oliveres, mentre que a Lilla s’afanyaven a fer rases per plantar peus americans. El 28 de juny del 1900 els viticultors de Montblanc es mostraven agraïts de les darreres pluges que els revifaven els ceps empeltats i els feien presentar un aspecte falaguer, cosa que convenia molt.

Des de Solivella afirmaven que el terme estava fil·loxerat de manera que no es colliria res i com que aquí no hi podia haver res més que ceps tothom es preparava a passar sis o set anys de vertadera misèria. L’11 d’octubre del 1901 deien que havia acabat l’operació de la verema, cosa que havia passat gairebé desapercebuda per tothom ja que quasi no hi havia ceps sans, de manera que se’ls presentava un hivern cru i molt magre. Una tragèdia espectacular que acabà amb tota la plantació de vinya del país i condemnà la nostra comarca, gairebé exclusivament vitivinícola, a una espantosa misèria. A Montblanc al 1889 hi havia 14.671 hectàrees de vinya que al 1920 s’havien transformat amb 8.600 hectàrees. En trenta anys s’havien perdut quasi la meitat de les vinyes. No se’n van perdre més gràcies a la replantació ràpida de ceps americans.

Les conseqüències de la crisi agrària finisecular, la crisi de malvendre del vi i la fil·loxera foren esfereïdores en una comarca monocultivadora de vinya, prop de les dues de les terceres parts de les terres de conreu. La zona vitivinícola de la Conca perdé un deu per cent de la població; 2.000 habitants. Un exemple és Sarral que va passar dels 2.300 habitants de l’any 1890 als 1.700 de finals de segle, una cinquena part del veïnat. Una conseqüència clara va ser una baixada del preu del vi. Els pocs pagesos que encara podien fer vi aquells anys i el venien, a canvi rebien un preu molt baix i que no era just. Tot això després de sortir d’una època amb els millors preus de venda que es coneixien. El conreu de la vinya disminuí un terç, les fàbriques d’aiguardent tancaren portes i molts oficis menestrals lligats a la producció vitivinícola, com els boters, desapareixerien. La fil·loxera canvià el paisatge agrari. Va substituir les velles varietats (buol, l’escanyavelles, l’esquitxagos, el fumat, el mataró, la malvasia, el nerol, el tintoré…) pels nous ceps de peu americà i noves varietats com la parellada i el macabeu. Les noves varietats exigiren una més gran cura en la producció, adobs químics, i en l’elaboració, millors tractaments en cups.

El cooperativisme fou la resposta a tots aquests mals del camp, la unió de tots els pagesos els faria més forts per tal de combatre les noves i velles adversitats.

[Leandre Romeu]