Què se’n va fer de la Chery?
Al setembre de 2010 el telenotícies obria amb la flamant noticia que l’empresa automobilística xinesa Chery buscava un emplaçament a Catalunya per a instal·lar-hi una fàbrica de cotxes elèctrics. Els terrenys de l’INCASOL de l’Espluga de Francolí eren entre els escollits. Les imatges del President Montilla amb alts mandataris xinesos i màxims responsables de la automobilística feien pensar que la cosa anava de debò. Entre les promeses, generar 11.000 llocs de treball entre directes i indirectes.
La noticia es llençava en plena crisi econòmica i a dos mesos vista de les eleccions autonòmiques que donarien un gir al govern. Després de 8 anys de Govern tripartit el Govern tornaria a mans de Convergència i Unió.
El cert és que avui, 10 anys després i amb l’economia ensorrada de nou, els terrenys de l’INCASOL de l’Espluga continuen essent un matollà de secà i de la Chery no se’n va parlar mai més.
Del que si vam sentir a parlar 5 anys després, al setembre de 2015, va ser dels enganys de fabricants automobilístics amb les emissions dels òxids de nitrògen NOx, el dieselgate.
El govern del President Mas va córrer a defensar a SEAT, involucrada en la fabricació de 700.000 cotxes amb emissions “ falsejades”. El buc insígnia de la indústria catalana trontollava davant del greenwashing més descarat de la història. Tot just un mes després la Unió europea obria un expedient sancionador a l’estat espanyol pels nivells elevats d’òxids de nitrogen que respirava la població que, gairebé duplicaven els límits que determina l’Organització Mundial de la Salut, l’OMS. En poc temps sentíem a parlar dels NOx per tot arreu i ens en adonàvem que aquella estafa de les emissions de Volkswagen era molt més que una trapelleria.
Catalunya, una nació de tradició industrial no va saber veure que estàvem davant del que els anglesos anomenen el “ tipping point” el punt d’inflexió on res tornarà a ser igual. Els ajuts que es van abocar cap a SEAT des del Govern es van condicionar a la “innovació” equivocada, a la innovació dedicada a la nova moda de models diesel de grans dimensions, els SUV, uns models que enlloc de reduir les emissions les incrementaven.
És el que té la política del “ business as usual”, no es va entendre que l’important no era apuntalar-se en allò que ja sabíem que som bons si no en preparar-nos amb anticipació per ser guanyadors davant la disrupció que s’apropava.
I és que no ens creiem allò que s’escriu en les programes electorals i es defensa en els debats de política general: “ les polítiques ambientals són les millors polítiques per al progrés de la indústria”. Un tòpic més al que no prestar la més mínima atenció i que podríem situar dins d’aquell munt de vaguetats en discursos polítics buits de contingut.
Però sorpresa, al setembre de 2020 la televisió inicia una ofensiva d’anuncis de cotxes elèctrics. Què s’han posat tots els fabricants d’acord a l’hora?
El que succeeix és que som espectadors en primera persona del poder de transformació industrial i de progrés de les polítiques ambientals. No era un tòpic.
Els fabricants només fan allò que els obliga el reglament de la Unió Europea aprovat el dia de St. Jordi de 2009 en el que es donava un termini d’11 anys a les automobilístiques per tal de reduir les seves emissions a 95 g CO2/km. Una normativa que no era un brindis al Sol, entrava en vigència més enllà de la posició dels Estats i fixava sancions importants.
Així les coses, i amb un endarreriment evident i preocupant de la nostra indústria en la carrera del cotxe elèctric, tornen les promeses electorals.
Deu anys després de la xinesa Chery ara és el torn de la multinacional sud-coreana LG-Chem amb una fàbrica de bateries que ocuparia els terrenys de la Nissan a Zona Franca. Tot i que l’anterior titular de la Conselleria d’Empresa i Coneixement l’honorable consellera Chacon va afirmar que només restaven serrells per tancar l’operació, la manca d’imatges de mandataris sud-coreans amb polítics catalans em posa la mosca al nas. Així, l’Honorable Conseller Tremosa expressava que els terrenys de Zona Franca són massa bons i que serien més idonis per una automobilística.
Doncs bé, si es tanquen aquests “serrells electorals”, estaria bé tornar a pensar en els terrenys de l’INCASOL de l’Espluga de Francolí, molt ben comunicats per ferrocarril amb el Port de Barcelona i de Tarragona i amb una universitat, la Rovira i Virgili que destaca en excel·lència en els estudis de química. I no oblidem el pes econòmic i social de la petroquímica de Tarragona, una indústria que de ben segur haurà de fer grans transformacions si vol subsistir en el futur per que, no oblidem, el transport suposa prop del 70% de la seva demanda de petroli.
