Aquesta és una història de desplaçats. És una història de lluitadors. De perdedors. És una història de pagesos. És una història d’ignorants honrats i d’especuladors deshonestos. És una història de dones i de nens. Aquesta és una història de com les conseqüències s’imposen. És una història natural i d’ecosistemes. És una història de dignitat.
Aquesta és la història que ens ve a sobre.
Al Museu de la Vida Rural s’hi pot veure, fins a finals de juny, l’exposició The Dust Bowl. Quan la natura es rebel·la, una mostra expositiva interesantíssima sobre refugiats climàtics. Us sorprendrà la quantitat de matisos que té el cas i les múltiples interconnexions que arriben fins als nostres dies.
El cas del Dust Bowl, una catàstrofe ecològica i humanitària ocorreguda durant els anys 30 als Estats Units com a conseqüència dels mals usos agrícoles agreujada pels efectes de la Gran Depressió, és el fil argumental que ha portat a l’equip del museu a parlar-nos del canvi climàtic i de les seves conseqüències més punyents, les que afecten i afectaran a milions de persones els propers anys.
Acostumar-se al concepte de refugiat climàtic no és tasca fàcil, parlem de famílies senceres desplaçades, no per la guerra o per la persecució política – com ha estat l’estatus de refugiat durant el darrer segle -, sinó per la impossibilitat climàtica de poder seguir vivint allà on van néixer. Casos com els del Sudan, Alaska o les illes del Pacífic s’aniran reproduint per la nova redistribució climatològica que impedirà la continuïtat d’assentaments humans viables en zones on, des de temps immemorials, han tingut vida social. Estem parlant dels propers deserts inhabitables, dels propers llacs assecats o de les properes geografies submergides. I això sense entrar en detall de la pèrdua ecològica en sí.
I com s’ha arribat a aquesta realitat?
Per fer-vos una idea el millor és visitar l’exposició i resseguir l’exemple paradigmàtic que ens presenta.
És la història d’uns colons establerts en unes grans àrees susceptibles de ser explotades agrícolament, portades després al límit en base a la substitució de les plantes autòctones per d’altres “més productives”, desballestant les especies de fauna i flora pròpies fins a tenir una nova disposició agrària i ramadera desconeguda en aquells llocs anteriorment. Gairebé tot un nou ecosistema implantat en només uns 40 anys. No malpenseu, no eren dolents de per sí, ni uns colonitzadors sense escrúpols. De fet, un dels principals problemes era que, un a un, només es “buscaven la vida”, amb molta feina, molt treball i molta dignitat. Imperà en aquest temps també una certa (diguem-ne) ignorància honesta sobre les conseqüències a llarg termini dels seus actes, ignorància que, per cert, avui en dia ja no podria ser utilitzada com a atenuant. Eren famílies com els Semler, provinents d’Europa, buscant una nova oportunitat guiats pels interessos del govern nord-americà per ocupar el continent de costa a costa.
L’exposició es remunta al “Far West”, més enllà de les pel·lícules. Parla de l’ocupació per dret natural que emanava del destí manifest, dels desplaçaments i guerres amb els amerindis, dels camins de llàgrimes que deixaren enrere les nacions índies fins a les noves reserves imposades. Parla de la quasi extinció dels bisons i de com tota aquesta nova disposició abocà a grans superfícies de nous cultius i nous ramats. La mostra s’atura bé en les conseqüències de tot això. En una gran zona on les sequeres encara avui són endèmiques, la nova disposició resultà, no només insostenible, sinó tot un catalitzador per a les tempestes de pols del Dust Bowl que desertificaren immenses zones. Sequera, pobresa, malalties i els desnonaments per part dels especuladors sobre el forat negre del crac del 29, abocaren, finalment, a centenars de milers de famílies a l’abandó forçós.
Fa feredat veure com es deterioren les persones quan no tenen un lloc on viure, famílies senceres deixant enrere gairebé tot el que tenien. Imatges que ens transporten immediatament a l’actual crisi de refugiats amb la important puntualització de que aquelles famílies no fugien d’un conflicte bèl·lic, sinó d’un lloc esdevingut totalment inhòspit.
El Dust Bowl ens acaba parlant de la perillositat que comporta la falta d’equilibri entre els ecosistemes i les voluntats de creixement econòmic. Temes que estan sobre la taula amb el canvi climàtic. Els darrers estudis científics contemplen que, si el ritme d’emissions perjudicials sobre el clima continua igual, l’augment de temperatura pot ser entre 2,6 i 4,8 graus per al 2100. Aquest escenari aboca al desplaçament cap a zones com Europa de més de 600.000 persones per any abans del 2100, un 188% més que en l’actualitat. Els estudis també parlen d’interconnexió; el canvi climàtic està relacionat amb l’augment o l’agudització de conflictes. Per exemple, en el cas de Síria, un equip d’investigadors va relacionar el canvi climàtic amb un agreujament de la sequera al país entre 2006 i 2010 provocant grans desplaçaments a zones urbanes abans de l’inici del conflicte actual.
Els propers estudis han de dirigir-se cap a com fer que els països desenvolupats i els que estan en vies de desenvolupament adaptem les pràctiques agrícoles al canvi climàtic. L’actual pèrdua d’equilibri entre la relació dels homes i el medi ambient no pot dur-nos a cap altre lloc que no sigui una nova era de tempestes de pols.
Exposició
The Dust Bowl
Quan la natura es rebel·la
Del 16/2 al 30/6 de 2018
Museu de la Vida Rural
www.dustbowl.cat
______________________________
Crèdit foto: Sand piled up in front of outhouse on farm. Cimarron County, Oklahoma. Arthur Rothstein, 1936. Cortesia de la Library of Congress. Prints and Photographs Division. Núm. Rep. LC-DIG-fsa-8b38341
___________________________________________________________
Amb la col·laboració de:
