Reproduïm la carta de comiat de Joan Nogué al capdavant de l’Observatori del Paisatge de Catalunya
____
Han passat més de dotze anys des d’aquell desembre de l’any 2004, en quès’aprovà la creació del Consorci de l’Observatori del Paisatge de
Catalunya (OPC) i se m’encomanà que en prengués les regnes.
Dotze anys són pocs anys en la vida d’una institució que vol perdurar en
el temps, però són molts anys en la vida d’una persona, en aquest cas la
meva. I, malgrat tot, no estic cansat, ni avorrit, ni mancat d’il·lusió.
Senzillament, ha arribat l’hora del relleu en la direcció de l’OPC. Sempre
he pensat que en projectes tan voluntaristes i innovadors com aquest, els
canvis de lideratge són convenients i saludables i que aquests s’han de
produir –i, si s’escau, provocar- amb el sabor de la mel a la boca, quan
les coses van bé, quan la institució s’ha fet gran i ja camina sola, com
és el cas. L’OPC queda en bones mans: el passat 29 de març el Consell
Rector del nostre ens va aprovar de manera unànime el nomenament de Pere Sala com a nou director de la institució, nomenament que es farà efectiu en les properes setmanes. La majoria de vosaltres en coneixeu el seu compromís, la seva honestedat, la seva professionalitat i la seva
extraordinària capacitat de treball. Amb ell al davant, l’OPC té
assegurada la continuïtat i la preservació dels valors que sempre hem
defensat.
Aquest ha estat el repte intel·lectual i professional que més m’ha
apassionat i captivat al llarg de tota la meva vida. Mai, però, l’hagués
pogut encarar sol. Ha estat –és- un projecte d’equip. Sense el suport
incondicional i la dedicació absoluta d’en Pere, la Laura, la Montse, la
Gemma, en Jordi i les ‘dues Annes’, aquesta aventura no hagués reeixit.
Tampoc ho hagués fet sense la plena confiança dels diferents Consellers
–de diferent color polític- que han presidit el Consell Rector, ni sense
la llibertat d’acció que aquest mateix Consell Rector m’ha concedit. He
treballat sense pressió ni consignes de cap mena, amb el convenciment que aquest és un projecte col·lectiu, sempre transversal i mai sotmès als
interessos de part. Per això tothom hi ha tingut veu i ningú se n’ha
apropiat: els diferents sectors professionals, les múltiples disciplines
que treballen en temes de paisatge, les variades sensibilitats socials al
respecte.
Ha estat, també, un projecte alhora local i global. La ciutat d’Olot ens
ha acollit de manera exquisida i no tinc més que bones paraules cap als
alcaldes –també de diferent color polític- amb qui he tractat. Hem
treballat des d’Olot i des de Barcelona pel país i pel món. Sí, pel món.
Mai hagués imaginat l’extraordinari ressò internacional que ha tingut la
nostra activitat. Hem viatjat molt, moltíssim. I hem ensenyat i, alhora,
hem après, com ha de ser. Sempre estaré agraït al Consell Rector pel fet
que no només no em tallés les ales en aquest aspecte, sinó que
m’encoratgés a potenciar-lo. Per a mi era clau, estratègic.
Seguiré treballant en temes de paisatge i pel paisatge amb la mateixa
il·lusió i passió de sempre, però ara des d’una altra trinxera. Gràcies,
gràcies de tot cor a tothom qui m’ha ajudat a tirar endavant i a no
defallir al llarg d’aquests anys. He sentit l’escalfor de tanta gent, la
complicitat de tants col·lectius, l’estima de tantes persones! Us portaré
sempre més amb mi.
