Sergi Serra i Eva Hortoneda: Formatges artesans La Vall del Brugent
“Quina sort tenim de ser pastors, eh, papa?”. Aquest va ser el comentari del fill de sis anys del Sergi Serra mentre pasturaven el seu ramat de cabres pels voltants del poble de Capafonts, a les Muntanyes de Prades. “Érem sols, no hi havia ningú més pels carrers i els camps, ni el soroll d’un cotxe” m’explica el Sergi. La Covid-19 ens havia tancat a casa a tots, excepte els professionals considerats com essencials, que continuaven treballant per assegurar la vida als altres. Curiosa aquesta societat que menysté i paga malament a bona part dels treballadors que més necessita. I malgrat això, incomptables mostres de generositat i solidaritat van anar sorgint arreu, fent digerible un panorama trist i desconcertant. La pandèmia ha mostrat amb contundent claredat la importància de tenir cura els uns dels altres, especialment en els moments difícils.
El Sergi va néixer a Reus, ara farà quaranta-set anys, i m’explica que de petit, quan anava al col·legi, la vista se li escapava cap a les muntanyes de la Mussara. Electricista de professió, ara fa vint anys que amb la seva dona, l’Eva Hortoneda, van decidir canviar completament de vida. Ella va deixar la professió d’infermera per passar a elaborar formatges i ell es va convertir en pastor. El seu somni de viure entre muntanyes es va fer realitat, i també el d’ella, de retornar al poble on havia nascut i del qual va marxar quan tenia onze anys. “Els meus pares ho van vendre tot i van baixar a Reus a guanyar-se la vida”.
Encara que no ens agradi admetre-ho, el nostre país no posa les coses fàcils a emprenedors com el Sergi i l’Eva. Més aviat el contrari. Per una economia dirigida a estalviar despeses i augmentar beneficis a qualsevol preu, els petits empresaris fan més nosa que servei. Un exemple: la seva granja continua sense estar connectada a la xarxa elèctrica malgrat la proximitat de la línia. El preu que els demana la companyia elèctrica és difícilment assumible per una petita explotació. En canvi, si haguessin muntat una macro granja de porcs, no hi hauria hagut problema.
Malauradament, la nostra administració no exerceix gaire de reequilibradora de les tendències del mercat. Al contrari, pel que fa a la burocràcia, per exemple, no només ha arribat a ser hiperbòlica, sinó que les normatives s’elaboren sense tindre en compte la realitat de les petites explotacions o de les particularitats de les àrees de muntanya. Per a molts, la càrrega s’arriba a fer pràcticament insuportable i resulta corrosiva de tan irracional. Sembla, tal volta, que l’excés de normativa estigui dirigida a evitar qualsevol mena de responsabilitat als gestors públics. El resultat és una administració cada cop menys operativa, obsessionada pels procediments, per controlar-ho tot, però que alhora menysté els resultats. Una administració cada vegada més allunyada de la seva raó de ser, el servei a la societat.
És probable que tots en siguem responsables. Que aquesta dèria col·lectiva de buscar sempre caps de turc, de no admetre que les coses no sempre surten com vols, que només qui no fa res no s’equivoca, ens hagi portat a tenir una administració covarda, espantada, que mira de protegir-se rere els papers. Hem acabat situant en el mateix pla els possibles errors de l’aprenentatge i de la innovació que la incompetència i la corrupció. Potser haurem de tornar a admetre que la vida és risc, que no es pot controlar tot, que ens cal confiar una mica més en els altres, cuidar els que treballen bé i acomiadar els aprofitats.
Tots i les dificultats, però, a base de molt treball i esforç, el Sergi i l’Eva van anar consolidant l’explotació, combinant la producció de formatges, alguns cabrits de carn i visites d’escolars i particulars. “El 2020 semblava que seria un any excel·lent, tan pel que fa a la producció de formatges com a les reserves que teníem de més d’una trentena d’escoles i particulars”, em comenta l’Eva. De cop i volta, però, tot es va ensorrar amb la covid-19 i el confinament.
Visites anul·lades, restaurant tancats i venda directa impossible. La hipoteca de la nova formatgeria va deixar-los sense poder dormir fins que, a través de les xarxes socials, va córrer la notícia de la seva situació. “El telèfon no parava de vibrar. En un dia vam rebre més de set-centes trucades”, m’explica el Sergi. La situació va capgirar-se de tal manera que, rere la incredulitat inicial i les llàgrimes d’emoció, va arribar l’aclaparament en adonar-se que no eren capaços d’atendre totes les peticions. “Volíem correspondre a tanta solidaritat i ens vam posar a treballar tant com vam poder i més”.
Des dels inicis de la formatgeria van optar per fer ells mateixos el repartiment: “Ens agrada conèixer i veure la cara de qui confia en nosaltres”. Durant la pandèmia van continuant servint personalment les comandes, malgrat que moltes empreses de missatgeria els van oferir els seus serveis. L’Eva, amb la furgoneta refrigerada, va encarregar-se de repartir per les cases els encàrrecs. “Vaig passar molta angúnia per la por a contagiar-me i contagiar els meus, però la solidaritat que vam rebre va ser increïble. Em vaig fer un fart de plorar quan s’obrien les portes de les cases i veia com la gent ens volia ajudar”, em confessa.
En Julio Grande Ibarra, un gran especialista en desenvolupament rural, em comentava que, si bé els ramaders es poden guanyar la vida, qualsevol entrebanc els deixa a la intempèrie. Sense subvencions les explotacions són inviables. Els preus són els mateixos des de fa dècades, mentre que les despeses i les incerteses augmenten any rere any. Jaume Montaner, ramader del Pirineu, en el documental “Pirineu, pagesia i paisatge davant el futur” ho explica així: “… sempre tenim una espasa de Dàmocles damunt el cap. Sembla que estàs bé i de cop i volta pots estar molt malament. Costa tan poc llençar per terra tot el que has construït durant tants anys…”.
El Sergi i l’Eva van aconseguir superar el repte de la pandèmia i, fins i tot, sortir-ne reforçats, però, una altra prova, encara més dura, els esperava. Durant la passada primavera van adonar-se que, tot i estar vacunades, la malaltia que més temen els pastors amb ramats de llet —l’agalaxia contagiosa— havia aconseguit colar-se entre les seves cabres. Tots els pastors amb qui van parlar els van recomanar el mateix, si volien sortir-se’n havien de sacrificar el ramat sencer.
La decisió no va ser fàcil, però el procés va ser duríssim. L’escorxador no podia absorbir tot el ramat a la vegada, i “baixar a la granja a donar menjar els animals que havies de sacrificar va ser horrible”. Mentre m’ho explica, al Sergi se li omplen els ulls de llàgrimes. “Durant setmanes vaig amagar-me de la gent. No volia que em preguntessin com em trobava”. El dol per la pèrdua dels animals no venia sol. Van haver d’afrontar que l’esperança de reprendre les visites se n’havia anat en orris i, encara més greu, que s’havien quedat sense llet per fer formatges. Molts ho haurien deixat córrer.
Novament, però, la solidaritat va aconseguir el que semblava impossible: un altre ramader els va oferir part de la seva llet per continuar amb la formatgeria i no perdre els clients. M’ho expliquen emocionats, conscients de l’enorme valor del gest. Les dificultats, però, no s’havien acabat. Els calia refer el ramat abans d’acabar l’any si no volien perdre les ajudes i fer-ho amb les millors garanties sanitàries. I això no és com canviar la bateria del mòbil.
Segons em diu, avui dia, les millors races de cabres de llet es troben a Andalusia, però no és gens fàcil trobar qui et vengui bones cries, ni allí ni enlloc. Els bons productors ja les tenen venudes d’un any per un altre. Efectivament, els primers contactes van resultar infructuosos, però el Sergi i l’Eva no es desanimen fàcilment, i van decidir baixar a parlar en persona amb ramaders andalusos.
La sort és pels qui la treballen, diuen, i van acabar trobant un dels millors criadors de raça Florida que, en conèixer-los i escoltar la seva història, va canviar de parer. Tot i tenir totes les cries reservades per uns grans productors de llet, va decidir que aquests altres clients podrien passar sense una cinquantena i esperar. “Va ser de pastor a pastor i no va voler cap paga i senyal, ho vam fer com abans, amb una encaixada de mans”. Tant l’Eva com el Sergi no deixen de fer elogis de com els van tractar els andalusos, la qual cosa em fa pensar en el perill de deixar que els tòpics i les generalitzacions arrelin de tal manera que ens condicionin el pensament.
Fa unes poques setmanes que cinquanta-tres noves i juganeres cabretes van arribar a Capafonts. Tot plegat sembla l’argument d’una pel·lícula pel Nadal. El darrer miracle, però, continua sent la tossuderia d’aquesta parella per guanyar-se la vida amb un petit ramat que surt a pasturar, és a dir, practicant la ramaderia extensiva. Un ramat d’una mida manejable que permet respectar l’entorn i respectar els animals. Com diu la Gemma Carbó, es tracta de recuperar i promoure formes de vida i pràctiques “culturalment sensates”.
Els experts no deixen d’alertar de la importància de la producció de proximitat i dels petits i mitjans productors locals. Com a geògraf, no em trec del cap els serveis ambientals i socials que aquests petits productors proveeixen al conjunt de la societat. El mercat no integra pas aquests serveis i a l’administració pública pràcticament encara no s’ha posat a fer-ho. Ells però, resisteixen. Ho repetiré tantes vegades com calgui: els necessitem. Són imprescindibles per gestionar el territori, per adaptar-nos a les condicions que ja comença a comportar l’emergència climàtica i per assegurar-nos el màxim possible el proveïment d’aliments.
Aquest és el darrer article de “Gent del Camp”, una sèrie elaborada mercès al suport del Consell Comarcal del Baix Camp. Han estat dotze mesos i dotze històries de pagesos, de productors d’aliments que estan canviant la manera de relacionar-se amb la terra, amb els animals, amb el menjar i amb la salut. Hem conegut pioners que fa anys van atrevir-se a pensar i actuar diferent i joves que aposten per un futur que ens permeti encaixar amb els límits biofísics del planeta.
La seva experiència demostra que la base de la innovació sovint es troba en la recuperació d’actituds més humils que facilitin poder treballar amb la natura i no contra ella. De vegades es tracta de recuperar o inspirar-se en el passat, però sumant-hi alhora tot el coneixement científic de com funcionen els ecosistemes, és a dir, allò que sustenta la vida al planeta. El Sergi, per exemple, és un convençut de l’agricultura regenerativa i ha pogut comprovar-ne els beneficis que aporta sembrant els camps que ajuden a alimentar el seu ramat.
Això em porta a pensar que faríem bé deixant de parlar d’agricultura i de ramaderia en genèric. Unes determinades pràctiques formen part dels enormes problemes climàtics i ambientals als quals ens enfrontem, mentre que altres són part de la solució. Comença a ser hora de prendre’ns més seriosament els impactes positius i negatius que generen els dos models agroalimentaris. Resulta urgent ajudar a la pagesia transitar d’un model a l’altre i aconseguir que els ajuts públics reflecteixin realment l’interès col·lectiu.
D’altra banda, les darreres vicissituds que han hagut de superar el Sergi i l’Eva em fan pensar en la importància de la cooperació i la solidaritat que destaquen els experts, davant els escenaris de futur. Reconec que una mirada a la història dels humans no facilita l’optimisme. Em ve al cap, però, un magnífic article del filòsof Santiago Alba Rico, on defensa que entremig d’una història plena de vileses, egoismes i avarícies, també s’hi escola la humanitat. Fins i tot en els moments de major desesperança, quan res sembla que importi, quan diries que tot s’acaba, sempre hi pots trobar algú —i solen ser les dones—que cuida a algú altre.
Potser és per això que el món dels humans continua sent habitable. Potser la generositat és, senzillament, la millor estratègia de supervivència que tenim com a espècie. A més —i d’això n’estic segur—, és la manera més efectiva de sentir-se bé en mig d’una existència que sovint ens aclapara. Quan escolto tot el que acaben de viure l’Eva i el Sergi, quan el veig com el Sergi tracta els seus gossos i les seves cabres, hi descobreixo actituds i valors que ens faran molta falta.
Al Baix Camp i arreu del país hi batega una nova manera d’entendre el camp, el paisatge i la ruralitat. Com és habitual, és la gent i els valors que defensen, la millor carta de presentació d’un territori.
____________________________________________________
Article que forma part de la sèrie ·Gent del Camp· impulsada per l’Àrea de turisme del Consell Comarcal del Baix Camp-Muntanyes de la Costa Daurada.
Aquest article va ser publicat de forma original aquí: https://www.muntanyescostadaurada.cat/ca/gent-del-camp-la-nostra-gent
