L’altra nit van ploure estrelles…
Les de la Guia Michelin.
I com en la nit en què plouen punts «Parker», que els cellers anem amb cabassos (a veure quants n’arrepleguem), hi ha cares de sorpresa, de felicitat, de ràbia, de frustració i de decepció. Aquest món tan nostre, tan jeràrquic, tan competitiu, tan androcèntric…
I si diem que no?
Se m’acut que tanta jerarquia, tanta classe, tanta linealitat són mirades estèrils per interpretar un món tan complex. Que ens l’hem volgut fer a mida, per poder entendre’l i dominar-lo.
I si diem que no?
Fa justet un mes que hem acabat la verema, i com cada any, hi ha dues preguntes claus que el món ens fa per valorar-nos. Qualitat? Quantitat?
Déu meu!!
Tantes emocions viscudes, tantes decisions preses, tantes projeccions fetes, tanta creativitat plasmada, tanta adrenalina consumida, tanta col·laboració aconseguida, tants intercanvis consumats. Tants cercles tancats formant xarxa, i la pregunta és una línia recta.
I si diem que no?
Penso que el món de la cuina, de la restauració, de la gastronomia, del vi, etc. en termes de línia recta és un món simplificat, reduccionista, estret, curt, mesurable, comparable. I ens comparem amb l’altre, ens mesurem amb l’altre, tot tirant endavant a tota velocitat. Semblem pilots de GP llambregant l’adversari.
I si diem que no?
I és que la mirada estèril ens presenta la vida en forma de línia d’un sol sentit, i no tenim més remei que anar endavant. Això sí, amb un objectiu clar, arribar més lluny i més ràpid que l’altre. I engrossir així, dia a dia, el nostre ego reflex brillant d’aquest món tan nostre.
I tot perquè algú que està jeràrquicament per damunt nostre, ens doni una estrella, un grapat de punts, o un copet a l’esquena.
I si diem que no?
I si ens aturem, i prenem temps, i pensem i ens pensem, i ens repensem, i ens movem en cercles, a poc a poc, per tenir temps de veure’ns, de veure a l’altre, de caminar junts, d’imaginar i de crear?
I si ens aturem i canviem les preguntes, per trobar noves respostes?
I si ens aturem, i a poc a poc obrim una ampolla de vi, i no esperem que sigui més ni millor?
I no esperem res, només esperem, i bevem, i no parlem si no escoltem. Escoltem la intenció del vi, del moment, la vocació d’una terra, l’equilibri de la natura, el gest de la persona.
I ho compartim amb l’altre, i amb el de més enllà. I ens mirem als ulls. I ja ho tindrem tot. I potser així no caldrà demanar desitjos quan caiguin els estels.
