Escrivia una frase, bloqueig mental. Una altra frase, bloqueig mental. I el bloqueig no era causat per la manca de contingut, ni de bon tros, venia per l’excés. Massa idees envoltades de més idees que no deixaven espais a nous conceptes.
Observava, comentava, publicava, visitava, tastava i tot el que pogués acabar en “ava” (fins i tot algun lleu m’emborratxava, però molt lleuger, per cert). No podia acabar l’any i no fer un petit resum del 2019 i posar sobre la taula els nous reptes del 2020. Tot sembla fàcil des de fora, tot sembla casualitat des de dins i tot sembla trivial des de l’anàlisi objectiva més pura.
Així que vaig pensar que hi havia un mètode infal·lible de xoc que sempre ho col·locava tot a lloc i era la música. Em vaig posar Spotify (disculpeu la publicitat gratuïta) i em vaig dir, el títol de la pròxima cançó serà el títol, i a partir d’aquí crearàs i punt. No existeixen excuses. Va sonar “Despertaré” de Fuel Fandango, va donar títol a l’article i va donar sentit a la meva tria.
El titular inesperat
Evidentment, arriba la màgia i apareix allò que no esperes, una cançó que et toca el cor. Ella donarà lloc al titular, un titular massa gran i que em costa de saber com enfocar. Per on començo jo ara? I crec que, per primer cop a la meva vida, començo pel principi, que no vol dir que sigui el més fàcil, sinó el que sembla que en el sentit de comú de la majoria té més lògica. Intento posar-ho en pràctica i divideixo l’any en trimestres. Sembla racional, oi?
4 períodes, per tant, 3 mesos cada període, 4 estacions que s’han succeït i milers de conceptes per ordenar. Un vi per trimestre, un vi per etapa, un vi per estació. Cada vi, una frase de la cançó, un ritme a seguir i una història per explicar. Us atreviu a seguir-me?
Període gener-març: “Despertaré tu corazón dormido”
Inici d’any, arrencada de tot plegat, cartes sobre la taula i despertar de sensacions. Aquest moment arriba acompanyat d’un vi, d’un sentiment i de milers de emocions. Si he de triar un vi que representi al trimestre ho faig amb un dels meus acompanyants predilectes de viatges.
Fa uns quants anys, cap al 2012, encara divagava entre trobar quelcom emocionant i formal que amb el pas dels anys es convertís en una petita referència. Va ser llavors quan vaig descobrir que al Penedès hi havia un celler que treballava en la recuperació del sumoll, però que també treballava fent uns blancs molt especials. MontRubí és el nom del celler, Durona el nom del vi de la meva tria, i macabeu i parellada de ceps molt vells el seu cupatge. El vaig guardar a casa, no sé quina era la intenció final però pensava que un dia arribaria el moment. El moment va arribar amb l’arrencada del 2019, 7 anys després.
Sabeu que diuen que la vida canvia cada 7 anys? Doncs aquesta és la teoria dels septennis. L’antroposofia divideix el desenvolupament personal en cicles de 7 anys que marquen l’evolució de la consciència de cada persona al llarg de la seva vida.
Potser doncs va ser el moment adient, encara no tinc clar si del vi o meu. Un Durona de les 559 ampolles que es van produir aquella anyada va omplir la meva copa i em va fer pensar que les coses que es fan esperar moltes vegades venen acompanyades de grans sorpreses (i aquest n’era un cas, encara que evidentment no passa sempre).
Vida densa, perfum impregnant i evolució d’una emoció molt forta. Tancar els ulls resulta indispensable quan fas el segon glop d’aquest vi perquè és imprescindible imaginar els ceps en vas arrelats a un paisatge, que resulta part de la seva pròpia fotografia de vida.
Un cor completament adormit en una tarda molt freda d’hivern comença a despertar a poc a poc quan es troba amb aquest vi a la copa. Sense adonar-me’n, estava començant l’any.
Període abril-juny: “Anudaré entre tus huesos”
Quan quelcom arriba per fer un nus amb els teus ossos, tens dues opcions: o surt cametes ajudeu-me i no mires enrere, o mires als ulls el que està venint i decideixes entendre què està passant.
És una mica el que passa quan tastes els vins de Bodegas Vinifícate de San Fernando (Badia de Cadis). Darrere de la seva gràcia “salada”, un projecte liderat per dos germans, José i Miguel Gómez Luchas, que van apostar per un projecte que es basa en elaboracions lliures i artesanals. Per què no recuperar els coneixements antics del seu lloc de procedència, utilitzar les varietats autòctones i revaloritzar la tradició més pura dels vins fàcilment bevibles i originals que sempre havien caracteritzat Cadis?
Un dels trimestres més calorosos de l’any (tot i representar part de la primavera) arriba acompanyat d’escuma de mar. Crec que no hi ha una altra definició més pura del que m’acompanya en aquesta tria. “Albariza, arena y barro” són els seus sòls, però perfectament podien donar títol a una altra cançó que em fes escriure de nou un article.
No entro en definicions formals, ni entro en les seves pràctiques (algunes en la línia de la biodinàmica), simplement entro en el que crec que millor entenc i és el que em fa sentir quan el tinc a la boca. Vent calent transformat en un vent fresc, condicions climàtiques convertides en suaus onades a la llengua i els llevats salvatges que fan que tot plegat sigui una lluita de titans amb personalitats captivadores.
Posidó, ho sento, però has perdut la lluita. Potser el mar ha deixat de ser 100 % teu i hauràs de començar a compartir-lo amb nouvinguts (i ben trobats).
Període juliol-setembre: “Un manantial de estrellas”
A la nit més densa i calorosa del mes de setembre només esperes poder allunyar-te de la ciutat, agafar distància i arribar a un lloc fosc on poder mirar el cel i veure les estrelles. En els casos habituals parlaríem d’un brollador d’aigua subterrània, que en ocasions fins i tot passa desapercebut per la vegetació o els pedregars. En el cas que ens ocupa és impossible obviar-lo perquè resulta impossible no fer cas a un brollador d’estrelles que inunda el cel.
Agafant distància, Mallorca sembla que es dibuixa com un lloc ideal per deixar-te anar i descobrir el més pur que la terra i el cel et poden oferir.
Ocupa el tercer lloc el “40 braces”, del 7103 Petit Celler liderat per en Tià Ordines. 100 % mantonegro, 100 % de la terra, 100 % complicitat. 57 anys tenen les vinyes d’aquest celler que defensa les varietats autòctones per treure el millor de la seva viticultura. Un projecte que em va captivar des del minut 0. Una nova generació que aprofundeix en la història i revoluciona el futur marcant de manera molt clara per quins motius volen que se’ls recordi. El tast el faig directament a la vinya, pura sinceritat. En Tià és tranquil i treballador, el seu vi sincer i pur, però si us dic la veritat, crec que en aquesta frase tots els adjectius podrien ser perfectament intercanviables. Li pregunto quina és la seva recepta i ell em diu amb els seus ulls clars i vius: “l’única recepta és no mirar el rellotge”.
Entra directament a convertir-se en el meu únic negre de la tria. Tià, ja tens un foradet al meu cor.
Període octubre-desembre: “Me muevo, me muevo, me muevo”
L’any acaba com no podia ser d’una altra manera: amb un constant moviment. Octubre va despertar una voràgine de sentiments, sensacions i nous recorreguts. No tinc clar si tots vivim moments similars en certs moments, o som tan diferents entre nosaltres que la interpretació personal de cadascú ens diferencia de manera evident.
Tots comencem en qualsevol moment a sentir un remolí intens de sentiments, i l’única manera de contrarestar la força és exercir-la en sentit contrari. En aquest moment és en realitat quan neix l’exponent més màgic. Alguns es passen la vida esperant que arribi l’instant, en el meu cas crec que vaig estar sempre aturant-lo una mica, però al final va explotar per ensenyar-me que tot ha de seguir el seu camí natural.
Per aquest motiu, recupero una frase que va batejar el vi que durant una jornada em va acompanyar: “hi ha coses que són impossibles de comprar, no parlo del vi (ni d’altres coses), parlo de l’autenticitat”. La “Xina” de Núria Renom. Xarel·lo del Garraf tractat en biodinàmica i reempeltat el 2015 amb fusta recuperada de vinya vella. Només 200 ampolles d’aquesta petita joia que segons la seva elaboradora té vinificació senzilla. Li haurem de preguntar exactament què significa.
Per a mi energia pura en un moment de pau. Begut i gaudit davant de la platja en un dia de tardor amb un sol que sembla de primavera. Onades suaus que em conviden a remullar els peus. Recordeu quan éreu petits i no sentíeu mai el fred? Aquí estic davant la immensitat amb aquest petit tresor que em demostra que la lluita sempre és constant i que el que ha de venir és molt gran, més que gran, és immens com el que veuen els meus ulls.
És més que evident que pel camí em deixo milers de coses que no puc nomenar, algunes perquè encara estan incandescents i d’altres perquè resulten massa tristes per pair en tan poc temps. De totes maneres, sempre hi ha un vi bonus que entra en joc, en l’últim moment, per reservar-se un lloc al cor de qualsevol. L’última tria: un Zilliken (Forstmeister Geltz) Saarburger Rausch Riesling Spätlese 2003 de la Mosel·la. Crec que no cal cap explicació. Entre ell i jo queda tot dit. Abraçada forta, batec profund i desig d’acceptació que està arribant molt lentament.
I ara sí, benvingut siguis 2020: número parell que estic segura que vindrà carregat d’aglomeracions de coses (vins) en moviment, que tot i semblar caòtiques (i lliures), ho posaran tot, i a poc a poc, al seu lloc.
Nota IMPORTANT: cap persona va ser coaccionada a compartir el vi amb mi, però espero que totes les persones que han compartit els vins citats siguin capaces d’entendre perquè formen part ja de la meva tria del 2019.
