El 1987, la Comissió Mundial sobre Medi Ambient i Desenvolupament de les Nacions Unides, encapçalada per l’ex-primera ministra noruega Gro Harlem Brundtland, va publicar un informe sota el títol “El nostre futur comú”, que seria conegut amb el cognom de la presidenta de la comissió que l’elaborà. En aquest informe s’usa per primera vegada el terme desenvolupament sostenible, entès com “aquell que satisfà les necessitats del present sense comprometre les necessitats de les futures generacions”. És interessant destacar que aquest concepte s’assembla molt al principi de les “set generacions” dels nadius americans, que establia que els caps havien de tenir en compte els efectes de les seves decisions sobre els seus descendents, fins a la setena generació.
Entre les conclusions de l’Informe Brundtland es destacava que el model econòmic vigent no es podria mantenir gaire temps més, principalment per la pèrdua del capital natural (l’esgotament dels recursos no renovables, la pèrdua de la qualitat ambiental, etc.) i per l’augment exponencial de la població i la impossibilitat del planeta per satisfer les necessitats d’aquesta població creixent.
Tanmateix, el concepte de sostenibilitat no s’ha d’entendre només des d’aquesta vessant ambiental, sinó que també requereix de l’existència d’una veritable justícia social i d’una economia real sostenible i equitativa. És a dir, el desenvolupament sostenible requereix un desenvolupament tant econòmic com social mentre es protegeix el medi ambient. Si no es té en compte algun d’aquests conceptes ja no estaríem parlant de sostenibilitat
Pocs anys després de la presentació de l’Informe Brundtland, al 1992, se celebrà la Cimera de la Terra a la ciutat brasilera de Rio de Janeiro, que comportà la introducció del concepte de sostenibilitat en els discursos polítics i en la pròpia acció de govern de l’administració pública. A més, en aquesta cimera s’aprova l’Agenda 21, un programa d’actuacions en favor del desenvolupament sostenible.
Posteriorment, a l‘àmbit de la Unió Europea, al 1994, es realitza la 1a Conferència Europea sobre Ciutats i Pobles Sostenibles, a la ciutat danesa d’Aalborg, que va adoptar la carta d’Aalborg, un compromís cap a l’Agenda21 local, on s’encomana a les administracions locals que iniciïn processos participatius per elaborar la seva pròpia Agenda 21 local.
La 2a Conferencia Europea, que va tenir lloc a Lisboa al 1996, va aprovar el document “De la Carta a l’acció” orientat a aprofundir el procés cap a l’elaboració de l’Agenda 21 Local. El febrer de l’any 2000 tingué lloc a Hannover (Alemanya) la 3a Conferència de Ciutats i Pobles Sostenibles on es pren el compromís de seguir treballant en el camí del desenvolupament sostenible.
10 anys més tard de la Cimera de Rio, se celebra a Johannesburg, a l’agost del 2002, la Cimera Mundial pel Desenvolupament Sostenible, on es reafirma l’adhesió de la comunitat mundial al desenvolupament sostenible. Finalment, el juny de 2004 se celebrarà altra vegada a Aalborg, la 4a Conferència de Ciutats i Pobles Sostenibles, coneguda per Aalborg+10 on s’avaluaren els progressos i els obstacles per a la implantació d’actuacions locals sostenibles
Pel que fa a Catalunya, al 1997, es constitueix a Manresa, amb la participació de 118 municipis, la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat amb l’objectiu d’agrupar els municipis catalans que desitgin tirar endavant mesures de desenvolupament sostenible. La Xarxa és una plataforma municipal que permet sumar recursos i esforços per aconseguir objectius comuns de sostenibilitat. Al mateix temps, és un àmbit de debat on els ajuntaments poden intercanviar experiències i bones pràctiques.
Actualment, la Xarxa està composada per un total de 280 membres, 217 municipis de la província de Barcelona, 14 de la de Tarragona, nou de la de Girona i sis de la de Lleida. A més, hi ha 11 consells comarcals, les quatre diputacions i l’àrea metropolitana. Per últim, hi ha 18 entitats i institucions diverses com a observadors. Malauradament no hi ha cap municipi de la Conca de Barberà que consti com a adherit a la Xarxa, cosa que sorprèn perquè el 25 de novembre de 2010, el ple municipal de l’Espluga de Francoli, a proposta del grup d’ERC, va fer seus els principis de la Carta d’Aalborg i va aprovar sumar-se al Pacte d’Alcaldes contra el Canvi Climàtic i demanar l’ingrés a la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat.
Pel que fa al Pacte d’Alcaldes, va ser promogut, al 2008, per la Comissió Europea per donar suport als esforços de les autoritats locals pel que fa a la implementació de polítiques energètiques sostenibles. En aquest sentit, els municipis signants d’aquest pacte han pres el compromís d’elaborar Plans d’Acció per a l’Energia Sostenible (PAES) locals que seran l’eina que els permetrà reduir un 20 % l’emissió de gassos d’efecte hivernacle respecte el 2005 abans del 2020. Pel que fa a la Conca de Barberà, sí que hi ha municipis adherits al Pacte i els primers que han començat els treballs d’elaboració del PAES són Barberà de la Conca, Blancafort, l’Espluga de Francolí, Pira, Rocafort de Queralt, Sarral, Savallà del Comtat, Solivella, Vallfogona de Riucorb, Vilanova de Prades i Vimbodí i Poblet.
Tanmateix, en aquest cas estem parlant tan sols d’acords que afecten la política mediambiental i tot i que importants, resten lluny dels objectius que es fixen els compromisos d’Aalborg i les agendes 21 locals, que preveuen també tenir en compte els aspectes econòmics i socials, a més de potenciar la participació de la ciutadania en la seva elaboració i implementació, que és bàsica en tot el procés de les agendes locals.
En definitiva, signar la Carta d’Aalborg, adherir-se a la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat i iniciar l’elaboració de les agendes locals és una aposta encara pendent per al desenvolupament social del territori. Ens hi posem?
