Fa uns mesos vaig assistir a la presentació del llibre “Europa, polítiques públiques i Governança” dedicat a Francesc Morata que es va organitzar a l’Oficina del Parlament Europeu a Barcelona. A la presentació em vaig retrobar amb antics col·legues de la Universitat i de la Ciència Política amb els que vaig debatre sobre la responsabilitat del món acadèmic per innovar i la distància entre els programes acadèmics i l’actual sistema polític i social. Programes obsolets dissenyats per a la societat de mitjans del segle XX que ja no donen les eines necessàries ni per entendre ni per a donar resposta als canvis que la nostra societat està patint, generant espais de des governança.
Aquesta situació no és exclusiva de la Ciència Política sinó també de la gestió del medi ambient i dels recursos naturals. La naturalesa complexa dels problemes mediambientals, el seu caràcter transfronterer i la seva interconnexió amb la resta de polítiques i sectors fan que la gestió mediambiental sigui no només tot un repte sinó que posen de manifest la necessitat d’avançar en l’estructuració d’un nou model de governança ambiental a tots els nivells.
La creixent pèrdua de biodiversitat és un senyal que quelcom no està funcionant. D’acord amb les dades de l’Agència Europea de Medi Ambient, tot i els progressos en matèria de conservació de la natura a Europa, no s’està aconseguint reduir de forma significativa la pèrdua de biodiversitat. A l’estudi “El medi ambient a Europea. Estat i perspectives 2015” (SOER, 2015) s’indica, per exemple, que el 60% de les espècies i el 77% dels hàbitats continuen presentant un estatus de conservació desfavorable com a conseqüència de l’activitat humana (sobreexplotació dels recursos naturals, pèrdua d’hàbitats, degradació del sòl, contaminació atmosfèrica, agricultura intensiva, etc.).
Un dels conceptes que en els darrers anys ha guanyat força per tal d’afrontar aquests problemes és el de la governança ambiental basada en la corresponsabilitat, és a dir, en la participació no només dels actors públics i privats sinó també de la ciutadania en la gestió del medi ambient, entenent que cap actor per si sol té la capacitat de resoldre els problemes mediambientals.
En aquest sentit, la Iniciativa de la Carta de la Terra considera que només serà possible el creixement sostenible si es garanteix la transparència i la participació de la societat civil en el procés de presa de decisions. Per la seva banda, la Convenció d’Aarhus estableix un enllaç directe entre els drets ambientals i els drets humans, i reconeix en el seu preàmbul “el dret de cada persona a viure en un entorn adequat i l’obligació, tan individual com en associació amb altres persones, de protegir i millorar el medi ambient”.
No obstant això, la implementació pràctica d’aquest sistema de governança ambiental basada en la corresponsabilitat presenta bastants elements d’incertesa que afegeixen una nova complexitat en la gestió del medi ambient. La cooperació entre tots els sectors és clau per a garantir el creixement sostenible, però sembla que una vegada més la pràctica s’allunya de la teoria.
D’entrada, el principal problema detectat per a un ple desenvolupament d’aquest tipus de governança ambiental és la permanència d’un sistema que no facilita ni la transparència ni la participació real de les entitats no governamentals i de la ciutadania en el procés de presa de decisions, així com l’existència de polítiques sectorials clàssiques que no tenen en compte la naturalesa interdependent dels problemes mediambientals i que, per tant, no tracten la gestió del medi ambient des d’una perspectiva transversal.
La majoria de vegades la idea de corresponsabilitat es desvirtua focalitzant-la únicament en la responsabilitat personal, és a dir, en remarcar l’impacte ambiental que les nostres activitats diàries tenen en el medi ambient. Però, aquesta transferència de responsabilitats no ve acompanyada d’un sistema participatiu ni de suport, elements que tant la Iniciativa de la Carta de la Terra o la Convenció d’Aarhus identifiquen com a claus per al desenvolupament de la governança ambiental; deixant, per exemple, a les entitats governamentals la plena responsabilitat en la recerca de finançament per al desenvolupament de projectes de millora o conservació del medi ambient, situació que limita no només la seva capacitat per a dur a terme aquests projectes sinó també de participar en els processos de presa de decisions.
En aquest context, per a assegurar una gestió sostenible dels recursos naturals i del medi ambient caldria una col·laboració estreta entre els diferents sectors econòmics i polítics que permetés la definició de polítiques i de normatives de caràcter transversal, el reforçament de la capacitat dels actors per a gestionar els recursos des d’una perspectiva de cogestió així com una major transparència i participació en el procés de presa de decisions; participació que no hauria d’estar limitada, tal com succeeix amb massa freqüència actualment, a aquelles entitats o sectors afins a la política governamental o poc crítics amb ella.
Per altra banda, les polítiques mediambientals haurien d’anar acompanyades d’instruments de regulació per mitjà de l’establiment d’un règim clar d’infraccions i sancions, per evitar situacions com les donades a casa nostra on sembla que qui contamina no sempre paga o paga poc, com el cas del delicte contra els recursos naturals i el medi ambient comès per negligència greu l’any 2010 per un empresari del sector porcí.
De moment, a Catalunya s’estan fent els primers passos a aconseguir un sistema de governança ambiental més efectiu. El projecte de Llei del Canvi Climàtic aprovat pel Govern de Catalunya el 2016 estableix uns objectius de mitigació i d’adaptació al canvi climàtic per tal de garantir un model de desenvolupament econòmic sostenible facilitant el canvi de model energètic i introduint la fiscalitat ambiental. No obstant això, el projecte presenta algunes paradoxes com, per exemple, la manca de menció del fracking i moltes de les mesures proposades d’acord amb les esmenes introduïdes per diverses entitats ambientals són “massa vagues i insuficients per tractar les causes fonamentals del canvi climàtic, mancant instruments de regulació obligatòria i d’integració sectorial”.
De moment, i fins que no se superin aquestes limitacions, estem més a prop de la des governança ambiental que no pas de la seva gestió efectiva. Calen, doncs, com comentaven els meus col·legues de la Ciència Política, voluntat real des de tots els sectors per innovar i avançar en l’estructuració d’un sistema que ens permeti, des d’una perspectiva transversal, entendre i resoldre els problemes mediambientals tot garantint el creixement sostenible, deixant de banda interessos econòmics concrets.
____________________________
Fotografies cedides per Centre de Documentació Europea UAB
