Delta de l’Ebre

El meu racó preferit del món és un racó de Catalunya, l’extrem sud, en concret. Aquí, a la voreta d’un riu amplíssim, he nascut i m’he criat i aquí he après a parlar. A la voreta d’un riu que és que com un cosí germà. Que forma un Delta que m’és casa. És el paisatge de la meua vida. Un paisatge que em defineix, que m’identifica. Responc al nom d’aquest paisatge. Si vaig pel carrer d’una gran ciutat i algú crida “Delta de l’Ebre” em giro i dic què. De la mateixa manera que pertanyo al seu dialecte. Així, si estic per Barcelona i sento que algú diu pàtxera, també em giro i somric o responc xitxarrot o xitxarreta i a vore què passa.

Una de les coses que m’agrada fer és sortir a córrer per la Via Verda al seu pas per Amposta, en direcció a Sant Jaume d’Enveja. En faig un tram menudet, d’entre dos i quatre quilòmetres i prou, perquè no puc més, perquè soc poc ambiciosa, jo. I a un costat hi ha riu, xops, canyar i a l’altre camps d’arròs, carxofars, masets, buguenvíl·lies, bonicor, i de fons les muntanyes de la Serra del Montsià i una coetera. Corro per aquí i no em cal res més, em passen les enrònies, se’m cura el mal humor. El temps passa més lent, la vida és més amable; trobes pau en mil racons del meu racó preferit del món, si la busques, si la vols.

Però no només això, m’encanta quan és abril o maig i els camps ja són tots d’aigua, conduir entre arrossars inundats per camins estrets i pensar que vaig en barca. Tots els colors del cel són al cel i a la terra a la vegada i a banda i banda de marge. I és tan preciós que a vegades me’n sento culpable, d’haver-me’n acostumat, de no valorar-ho, perquè és la història de la meua vida: he crescut aquí, trobo normal tanta bellesa, ara espill del cel, ara verd encès, ara ros daurat, ara marró com l’hivern dels pobres. Veig volar flamencs per sobre l’horitzó del mar i m’avergonyeix no plorar d’emoció, perquè ho he vist moltes vegades. Em vanaglorio que a mi les picades de mosquit no em fan fava. Ha! Em puc perdre en bicicleta entre ullals, eucaliptus i baladres un matí de tardor qualsevol i veure arrancar el vol a bernats descomunals.

He crescut fent saltirons pels marjals dels camps d’arròs que cultivava mon iaio i he jugat amb mons cosins a buscar granotes a la vora del canal. He alimentat cavalls, burros, ponis, gossos, ànecs, he recollit ous d’estruç, i he menjat maduixes directament d’un maduixer per berenar. I figues de la figuera.

Soc una dona del Delta i des d’aquí em miro el món, més que des d’un lloc, des d’un estatus social: soc d’un lloc efímer, molt poc popular, sempre a punt de desaparèixer, sempre a punt de deixar de ser vist. Però jo me’l miro molt de prop, el meu racó preferit, el porto a dins, hi pertanyo, com a un secret, com a una casa, com a una mare.