De vot en vot, el planeta va fent

Estem a pocs dies d’unes noves eleccions al Parlament de Catalunya, un moment d’aquells que hauria de servir perquè les diferents corrents polítiques del país definissin clarament les seves propostes, visió de futur i estratègies. Un d’aquests aspectes hauria de ser l’ambiental, incloent aquí vectors tant rellevants com la transició energètica, la gestió de l’aigua, com fer front a la crisi de la biodiversitat, la gestió dels espais naturals protegits, dels boscos i el medi marí, l’impuls del medi rural, la prevenció i el control de la contaminació atmosfèrica i un llarg etcètera de temes ambientals que haurien d’aparèixer a tots els programes i debats electorals.

Aquesta reflexió que faig, però, és reduccionista. Ja hauríem de donar per suposat que les formacions polítiques haurien d’explicar-nos quin rumb volen emprendre en època electoral. El problema el tenim quan ens trobem en període electoral permanent i, per tant, els programes de govern no avancen. Ens agradin més o menys.

Mentre el canvi climàtic no espera, mentre l’era dels combustibles fòssils cau en picat, mentre la biodiversitat està patint una extinció sense precedents, anem enllaçant eleccions. I en el mentrestant tenim grans calaixos parlamentaris que no fan més que acumular pols sobre projectes necessaris pel medi ambient d’aquest país. Des de projectes de llei fonamentals que cap govern és a temps de desencallar (llei de biodiversitat i patrimoni natural, llei de territori, llei de transició energètica, entre d’altres), fins a instruments de planificació energètica, aprovació d’espais naturals, impuls d’agències ambientals, desplegament de pressupostos ambientals, etc.

Amb tot això no vull menysprear la potestat presidencial de convocar eleccions segons com bufa el vent pressupostari o en funció del suport que té quelcom tant pocasolta com el Hard Rock, però tot convocant meses electorals cada dos o tres anys, la voràgine electoral permanent ens ofega les ambicions ambientals.

I aquí voldria afegir que tot això també ens porta a estar constantment subhastant el departament de medi ambient. Que si ni diem Acció Climàtica i li afegim Agricultura i/o Alimentació, que si ni diem Agricultura i li afegim Medi Natural, que si ni diem Territori amb Habitatge o sense, o que si en podríem fer una vicepresidència. En fi, una manca d’estructura política estable que té greus conseqüències en la gestió ambiental i en els seus equips humans.

Sense haver vist cap debat electoral encara, no m’equivoco si afirmo que l’agenda ambiental brillarà per la seva absència o bé seran aparicions esporàdiques. Els mitjans de comunicació, públics i privats, tampoc hi posen de la seva part. A més, algunes vegades que el debat ambiental apareix en campanya, acaben sent debats reduccionistes i buscant titulars fàcils en relació a qüestions intencionadament polèmiques.

Finalment, no voldria acabar aquestes reflexions donant la sensació que no hi ha hagut acció ambiental de govern, perquè faltaria a la veritat. Però som molts els que pensem que estem estancats, que els temes no avancen, que calen molts més recursos (humans i econòmics) a l’administració ambiental i que cal ambició i capacitat de convèncer. La crisi climàtica i ambiental ens interpel·la a tota la societat, ens cal acció, visió de futur i aparcar electoralismes permanents. Malgrat tot, el 12 de maig tothom a votar.