De Tarragona a NYC

El tarragoní Pepe Serra pot presumir de publicar amb regularitat a les pàgines del The New York Times (NYT) on il·lustra els articles de la secció Wine School del prestigiós crític de vins Eric Asimov. És il·lustrador però prefereix ser considerat comunicador gràfic. El seu vincle amb el món del vi no és nou, es remunta a 10 anys enrere quan encara ningú no prestava atenció al disseny i a les etiquetes, però l’ha consolidat i l’ha diversificat en els últims temps, fent-se un lloc privilegiat a revistes i diaris de prestigi internacional com el NYT o les franceses 180C i 12.5 Magazine. No hi ha arribat per casualitat sinó que, confiat en el seu treball visual efectiu, un dia va decidir enviar per correu postal als directors d’art de publicacions rellevants una hamburguesa no comestible farcida d’un desplegable amb tot el seu treball professional. El talent i la tenacitat tenen sovint recompensa.

“He treballat per al Diari de Tarragona, El País, Le Monde… Però sí, està clar que el NYT és un dels grans”, dirà quan se li pregunta per les seves col·laboracions al diari nord-americà. “La meva metodologia de treball consisteix a transformar paraules en imatges. Intento llegir l’article i entendre’l. Rellegir i repreguntar. Agafo els conceptes més destacats i els tradueixo en imatges. Per exemple, l’últim article parla de la varietat syrah. Diu que necessites un paladar entès però que t’hi llencis. I vaig crear una metàfora visual amb una copa i una tija plena de punxes com si fos d’una rosa. Pot ser amable, però també pots prendre’n mal”, argumentarà. Acostuma a presentar tres propostes gràfiques per article. Són un esbós que treballa en els seus viatges en tren de Tarragona a Barcelona, amb un Ipad Pro. “El treball digital em permet rapidesa i agilitat”, dirà.

És conscient que la tecnologia li ha obert les portes per publicar a quilòmetres de distància de casa i els seus personatges “naïf i hieràtics, sense cares ni ulls i amb caps petits” ja són tot un símbol que l’identifiquen. “La gran sort dels il·lustradors és que l’idioma és internacional. Podem arribar a tothom i ens podem permetre llicències”, comentarà. Se sent a gust combinant estudi i formació, amb la il·lustració al centre. I no deixa de posar-se reptes: “La nostra feina és addictiva. Seria un somni publicar al The New Yoker o al Washington Post. De fet, a vegades el que em sap greu és que puguis il·lustrar per qualsevol part del món amb facilitat i amb una interlocució molt amable i, a casa, sembla que t’hagin de fer un favor”.

No és un retret, sinó que constata una realitat. I els qui llegeixen el seu treball a la premsa estrangera reconeixen que és un virtuós a l’hora de comunicar l’essència dels articles, com també que sent debilitat pel bon vi.