Em desperto sobtadament, amb una suor freda que em recorre l’esquena. No sé quina hora és, no sé on sóc.
Mica a mica els meus ulls s’acostumen a la foscor, i prenc consciència que és de matinada. Que sóc al llit, que somniava ja no recordo què.
L’angoixa m’aclapara. No puc tornar a dormir.
Merda! Tinc son i ara mil pensaments estan de festa gronxant-se entre les meves neurones…
Tantes coses per decidir…! Tants correus i missatges per contestar, tantes presentacions per preparar, tants fronts oberts, i tant poc temps per a tot.
Voldria fondre’m, desaparèixer, estic cansada. Vull que torni la son.
Però m’assalta la pressa per solucionar els temes pendents, i em poso a pensar.
M’apareix la pregunta insidiosa d’una entrevista pendent: Què fa que els vostres vins siguin diferents de la resta?, i la pregunta de matinada, pren camins insospitats i em genera altres preguntes…
Què fa diferent un Clos Martinet d’un Escurçons? La terra? La parcel·la? La criança?, o la nostra necessitat de mostrar-los distints? Què significa Personalitat única? Quin és el valor de la diferència?
És la necessitat de ser tu mateix a pesar d’anar contracorrent? O és la recerca de ser especial, únic, diferent?
Ens busquem o ens inventem?
Un calfred em recorre les cervicals… Busquem la diferència per allunyar-nos de la mediocritat?
Dono tres voltes al llit, em fa mal l’esquena. No sé com posar-m’hi. No sé si aixecar-me i rebuscar en la farmaciola alguna substància sospitosa o preparar-me una copa de vi. Els meus pensaments volen a Marrakech, l’últim viatge recent. Ciutat inspiradora i sorprenent com poques.
I penso en un capvespre, amb l’Atlas nevat, la llum de l’horabaixa, i les veus dels minarets cantant i ressonant per tota la ciutat…., una hora màgica…, i al meus peus rajoles hidràuliques idèntiques a les de la casa dels meus avis a València.., i les parets de tadelakt que em transporten a Mallorca… Quantes connexions! Sento que fa molts segles que vinc d’aquí… I em brillen els ulls.
I començo a adonar-me, poc a poc i endormiscada que el cor em fa un salt quan penso i sento en els camins comuns, compartits. Que em fa feliç allò que ens uneix i no el què ens separa. I que em brilla el somriure quan descobreixo el fil conductor que ens connecta, la coincidència…. quan em reconec en l’altre.
I adverteixo que som rematadament diferents, el René i jo, els vins de Martinet dels de Venus, la gent de Marçà de la de Porrera, les vinyes en coster de les de comellar, la garnatxa de la carinyena…
I que tinc son, i no són hores d’anar buscant més dissemblances…, i que potser m’he deixat endur per la dèria de ser únic i irrepetible i buscant la diferència em perdo, et perdo, us perdo… Ens perdem.
Així que entre volta i volta al llit, penso que li reformularé la pregunta a l’hàbil periodista.
Que em pregunti en què s’assemblen els vins de casa amb els de la resta de Vins de Vila de Gratallops, o què tenen en comú els vins de Priorat, o quines són les similituds dels vins del paratge de Pesseroles.
I com que no sabré la resposta, potser hauré de començar per estirar el fil conductor, i anar teixint una xarxa de coincidències entre tots nosaltres, i buscar-nos per trobar-nos, i qui sap!, potser inventar-nos. En tot cas la resposta estarà sempre a les nostres mans.
I ens brillaran els ulls.
Una sensació suau m’abraça i ara no vull adormir-me, ara que sento que ho he trobat!
Però apareix Corto Maltés des de les profunditats del meu inconscient per endur-se’m als mars del sud, mentre m’explica:
«Quan era petit, em vaig adonar que a la mà em faltava la línia de la fortuna. Llavors vaig agafar una navalla d’afaitar del meu pare i zas!…. Me’n vaig fer una al meu gust.»
I m’adormo amb un somriure brillant, pensant que ho he trobat, mentre en Corto em pica l’ullet.
