Entrevista al periodista i documentalista valencià David Segarra.
Com torna David Segarra a casa, després de diversos viatges per Israel, Palestina, Veneçuela…, i s’enfronta a la realitat local de la qual també havia sigut partícip abans de partir?
Tornar a fer documentals sobre la meva terra, sobre la nostra terra té molt a veure amb les tradicions mediterrànies. Si pensem en el nostre llegat històric, mitològic podem recordar la història de l’Odissea. Quan Ulisses busca Itaca i fa la seva odissea per la Mediterrània i recórrer diversos països, diferents indrets el seu objectiu sempre és tornar a Itaca, a casa. Itaca no és una utopia. El mite ha passat d’una manera un poc confusa. Itaca no significa utopia, significa “ta casa”, és el lloc on tornes després d’haver viatjat i després d’haver après i tornar amb aquest coneixement a la teva terra. Aquest pensament circular, cíclic, de la nostra tradició. Així és com ha funcionat la meva vida.
Ens pots radiografiar una mica la teva trajectòria periodística?
Jo sóc de València. Fa vint anys estàvem fent vídeos i fotografies cobrint el conflicte que hi havia a l’horta de València. Concretament a la Punta, a l’horta de Benimaclet i d’Alboraia on estava sent expulsada directament la gent que hi vivia amb una violència brutal. Les barraques, les alqueries estaven sent destruïdes i com a periodistes independents vam estar cobrint aquest tema i vam quedar molt impressionats que això estigués passant. De tot d’això ja fa vint anys. Jo ja vaig començar fa vint anys el meu treball periodístic i documentalista a l’Horta. Es a partir de la meva terra quan després viatjo per l’Amèrica Llatina, Colòmbia, Veneçuela i després per la resta de la Mediterrània; Egipte, Palestina, Turquia, etc. Trobant-me realitats diferents però molt semblants en el fons. Els mateixos conflictes que havia vist a València de com el poder econòmic, el poder polític, el poder de les ciutats combatia els camperols, els pagesos, a la gent de la terra. És un conflicte universal, està passant a tot el món. Vint anys després quan torno a la meva terra continua el mateix conflicte. La diferència és que ara tenim eines molt més fortes. Després de vint anys hem après una mica més de periodisme, de com fer cinema i de com explicar-ho.
I quins canvis has pogut detectar en aquest salt temporal de vint anys?
Hi ha hagut un canvi. Fa vint anys quasi ningú sabia res sobre la terra, sobre els pagesos, els llauradors. Fa vint anys hi havia un consens quasi absolut en què el progrés i la modernitat havien de tendir exclusivament cap a les ciutats, cap a la indústria, la tecnologia. Els que ens va sobtar era que mentre l’horta de València era destruïda no hi havia quasi resposta i ara hi ha una molt més gran i profunda consciència mediambiental. L’horta està molt més valorada. Veiem que els nostres documentals eren molts adients ara al mig d’aquesta crisi ecològica, mediambiental, i de civilització. Era molt adient tornar a posar en valor, en relleu els valors que tenim de l’horta tant aprop de València.
Creus que aquests anys, tot i la destrucció de part de l’horta i de llocs de treball agraris, la consciència ciutadana ha augmentat? La gent valora més els productes de proximitat, el paisatge?
Cal pensar que des de la Revolució Industrial es genera un consens tant des de l’esquerra, la dreta, Madrid, Barcelona, València, Moscou, Washington. És igual el sistema polític, la ideologia que tinguessis… Es crea el consens de que l’agricultura és el passat, que la natura és l’enemic. Aquest discurs encara és viu. El que passa que arran de la crisi del 2008, l’emergència climàtica, la crisi del coronavirus òbviament aquest paradigma del progrés infinit s’està desmoronant, s’està desfent. Si això ho sumem en paral·lel a la lluita que hi hagut des de fa dècades de moltes persones en defensa de la terra fa que les coses vagin canviant. Una defensa de la terra que fa cinquanta o quaranta anys i fins i tot menys diria, fa vint o quinze anys era poc escoltada, sonava com un discurs fora de lloc, sense sentit. Avui en dia és tot el contrari. El que s’està veient ara és que o mantenim l’equilibri amb la terra, la natura, l’agricultura i retornem a la sobirania alimentaria i l’equilibri ecològic o estem acabats! Aquest discurs ara mateix és més contemporani i actual que mai. Per això la rebuda que rep els últims anys aquest posicionament és molt més alta. Hi hagut un canvi de paradigma important.
I en aquest model hegemònic que comentes, de què pensaven viure? Només ho feien per diners? Com pensaven sobreviure amb un model tan antinatural? I com valores que tanta gent comprés aquest discurs? Com t’ho expliques?
L’èxit del model desenvolupista no és un qüestió de la gent. És una qüestió del poder i de les ideologies dominants. El problema que hi hagut al segle XIX i XX és que s’ha imposat un paradigma del progrés il·limitat plantejant-se el planeta com un ens amb recursos il·limitats. Ara s’estan veient les conseqüències radicals de la contaminació, la pol·lució, de destrucció de la natura l’agricultura, etc. Realment el trencament del paradigma il·lustrat del desenvolupament infinit és realment un fenomen molt modern tot i que des el primer dia pagesos, llauradors i indígenes del món s’hi van oposar. Per això tant esquerra com dreta sempre han estat en contra de la cultura del camp, de la cultura rural i de la cultura tradicional, fins fa ben poc. Fins ara que les veus progressistes estan començant a valorar i escoltar la saviesa del camp, dels pobles, de les comarques. Però recordem que, tant dreta com esquerra, com nacionalisme, com centralisme han defensat radicalment sempre la primacia i la supremacia de les ciutats. Barcelona contra Catalunya, Madrid contra España, València contra el País Valencià, Moscou contra Rússia, Nova York contra Amèrica, Pequín contra Xina, etc. És un model. Un model que encara és hegemònic però que ara s’ha vist que ha devastat el planeta. Les veus de l’Horta i les de la ruralitat són més actuals que mai!
SAVIS DE L’HORTA
Per això tu decideixes donar veu a tota aquesta gent. I el primer documental que fas quan tornes és el de “Savis de l’Horta” (2019). Per què? I què hi podem trobar?
Sí, “Savis de l’Horta” perquè a Colòmbia, Veneçuela i Palestina m’havia trobat amb un fenomen interessant que és la saviesa de la gent gran, la saviesa dels indígenes, la saviesa dels pagesos tradicionals, etc. Tot això m’ho vaig trobar allà, a l’est de la Mediterrània i a les selves amazòniques i, clar, la clau és que nosaltres a la ciutat de València i als pobles de València també ho tenim això. Tenim aquí uns avis, unes persones, que tenen molt de coneixement i que ningú escolta. Vaig pensar que era important en aquesta època de híper-modernitat i de caos, confusió, on ningú sap cap a on tirar, dialogar amb la nostra gent gran que són savis i sàvies. “Savis de l’Horta” és un diàleg amb la nostra gent gran del camp, del camp valencià, de l’Horta de València sobre la vida realment. No parlem tant sobre l’agricultura sinó sobre la vida, sobre els valors, la família, la comunitat, l’amistat, la natura. És un diàleg, una reflexió.
És el que diuen alguns dels protagonistes. La necessitat d’escriure aquestes històries, d’escoltar aquestes veus. Hem d’escriure i explicar aquestes històries, no?
Sí, sobretot les han d’explicar ells. Ells no han callat mai. Tenen una memòria vital i popular extraordinària. Són llibres que caminen, són biblioteques vives. Són els autèntics cronistes i historiadors de la nostra terra i el problema és que poca gent els escolta. Vam pensar que era fonamental dialogar amb ells. No perquè ens parlaren del passat, que també, però sobretot que reflexionaren sobre el present, sobre com veuen la societat en la que vivim ara. És el punt de vista més original ara crec. Ho veiem a la televisió, només poden parlar gent de quaranta o cinquanta anys o joves. La gent gran està vetada en la societat. Si parlem de discriminació, la màxima discriminació que hi ha en aquesta societat moderna és la gent gran, els vells. No se’ls vol, no se’ls escolta. No existeixen, res és per a ells. I això no té precedents en la història humana. Perquè totes les civilitzacions s’havien basat sempre amb el respecte a l’experiència i a la saviesa de la gent gran. Som la primera civilització de la història humana que rebutja el coneixement de la gent gran. I les conseqüències d’aquesta actitud ja les estem veient en el Planeta.
Ells parlen d’aquests canvis que s’haurien de fer en aquest documental. Parlen de l’ajuda mútua, el retorn a la terra, la família i de la cooperació, que és el model que hauríem de seguir si ens en volem sortir. Un model que ells expliquen que ja practicaven i que ja existia de fa temps.
Sí, el model tradicional rural i popular en tot el planeta terra és el de suport mutu, l’ajuda mútua i la forma d’estructuració comunal. Això evidentment que les ciutats i tots els imperis ho han anat combatent. Però ha perdurat. De fet, avui encara sobreviu aquesta cultura comunitària, que el veïnat, que la família, però la família antitradicional (la família nuclear és un pòsit del franquisme i l’església), la família que ha existit durant segles és la família estesa, que implica diferents nuclis familiars i el veïnatge. Una família no són 5 persones, o 3 o 10, una família són 100 o 200 persones. El que a nivell històric o antropològic, s’ha anomenat els clans, les tribus. Però aquesta estructura comunal descobrim a l’any 2000/2001 que encara existia a la Punta de l’horta de València. Això va ser un gran xoc per mi i per la gent del meu equip. Descobrir que en ple segle XXI, en plena modernitat absoluta, encara hi havia gent que vivia de forma comunitària i en equilibri amb la terra, el cel, els animals i les persones. Ningú ens ho havia explicat això. Ningú! Ni l’esquerra, ni la dreta, ni uns, ni altres… Això no existia. Eren los nadies, los ninguno, los invisibles, però si que existien. Saber que a la nostra terra encara hi havia aquests valors i aquests formes d’organització va ser una revolució. Una revolució mental, política i social. Descobrir que nosaltres també som això. Que no cal buscar aquesta saviesa a Txiapes o al Nepal, sinó que la tenim a les nostres arrels però que se’ns havia amagat. Fa segles que se’ns amaguen les nostres arrels comunals. Estaven allí, només s’havien de redescobrir.
RENAIXEM
Passem a “Renaixem” (2020), que és un documental del moment actual de l’Horta, i que està enfocat en la crisi de la Covid-19.
Sí, Són els fills o els nets de “Savis de l’Horta” i com encaren ells l’estat de l’alarma, el confinament i tota aquesta pandèmia. Un documental que no estava planificat que neix de la urgència que hi havia en aquell moment. Va néixer per una raó molt concreta, quan veia als mitjans de comunicació que només parlaven dels metges, les infermeres, els policies, etc. A mi em sobtava que mai parlaven de qui estava alimentant tota la societat. No es parlava mai! I jo estava anant a l’horta a recollir la meva caixa de verdures i això no existia als mitjans de comunicació. El trencament entre la realitat i els mitjans de comunicació era absoluta. I vaig dir això no pot ser. Hem de parlar de la història d’aquells que estan alimentant la societat. I en aquest cas a València per a tot arreu. L’alimentació ve de l’agricultura, no ve dels polítics, no ve dels periodistes, ni venen de les ciutats. Barcelona i València no produeixen res d’aliment. París o Nova York no produeixen res tampoc. Ho produeix el camp!
Això és el que comenta un dels protagonistes. Diu que se sent amb l’obligació de treballar perquè hi havia molta gent que depenia d’ell. Unes paraules que em van colpir perquè és el que comentes tu, que això ningú ens ho explica (i cal destacar la consciència d’aquestes persones.)
Sí, això ho diu un dels llauradors, d’origen senegalès que porta vivint a València molts anys i s’estima més la terra que molts dels que han nascut aquí. Ell ho diu clarament, és conscient que la societat, la civilització depèn d’ell, que sense pagesos, sense llauradors, no existeix la civilització. Tots i totes necessitem alimentar-nos. I l’alimentació ve exclusivament dels agricultors. La clau de l’horta valenciana que poca gent sap és que és un model radicalment oposat al model modern d’agricultura. El model agrícola de l’horta de València és una mena de miracle realment. És un model que segons els historiadors va néixer fa un miler d’anys a l’època del Al-Andalús quan els clans iberoromans, amazics, berebers i àrabs van començar a construir hortes comunitàries, hortes comunals de manera autogestionada sense la supervisió ni de reis cristians, ni de califes àrabs sinó de manera comunal i autogestionada. Aquest model de minifundi, d’autogestió encara existeix mil anys després a l’horta de València. Ha sobreviscut a la conquesta cristiana de Jaume I, a Felip V, a la revolució industrial, al franquisme, etc. Encara existeix i només existeix a València. És la única ciutat, l’única àrea metropolitana de la Mediterrània que encara manté aquest sistema. Un dels llauradors ho explica clarament si l’estat d’alarma i el confinament dur hagués durat mesos i mesos Barcelona hagués passat fam, totes les ciutats europees hagueren començat a passar fam i València no.
Aquests sectors essencials que comentes, com ho fem perquè la gran majoria de la societat ho percebi així? Com incidim perquè el gran gruix de consumidors faci aquest canvi i valori els productes agroalimentaris de proximitat?
Són moltes vies i en la societat complexa que vivim no és fàcil. Amb la pandèmia, amb la crisi climàtica, amb la crisi de salut que estem vivint estem veient que a poc a poc la gent està tenint més consciència per una simple opció de supervivència. L’alimentació de supermercats, l’alimentació de les grans superfícies és una alimentació insana, que provoca problemes de salut i la gent per pura supervivència pròpia s’està preocupant més per la salut i això implica menjar productes locals, més naturals. Aquest és un factor fonamental, l’instint de supervivència. Un altre factor és la sobirania alimentaria. Hem vist amb la pandèmia que molts d’aquests fluxos de la globalització en la qual els aliments ens han d’arribar des de l’altra punta del món es van tallar. És vital que els països tinguin la capacitat de tenir els aliments a prop. Que Barcelona compri al Llobregat o a Lleida i no a l’altra punta del món és fonamental. És fonamental ja no per un tema de consciència sinó de supervivència. En tercer lloc el model de progrés i que tot el món vulgui ser catedràtic, arquitecte, start ups, emprenedors i aquestes coses que ens diuen a la televisió. Això s’està desintegrant. El model del turisme massiu s’està enfonsant. Tot aquest miratge del progrés i la modernitat s’estan desintegrant per tant el treball del pagès, del camp, del món rural, que tant menyspreat ha estat durant el segle XX està agafant més força que mai però fins i tot a nivell econòmic. És molt interessant analitzar les dades econòmiques que moltes vegades les obviem. Per exemple, el turisme ha caigut entre un 70-90% depenent dels llocs. Pitjor que la segona guerra mundial. El major col·lapse de la història moderna de l’economia. Mentre que aquest model s’està desintegrant l’únic sector de l’economia que ha crescut ha sigut l’agricultura. Això els polítics ni els mitjans de comunicació no ho conten, però només cal entrar en pàgines especialitzades d’economia per veure-ho. El sector de l’agricultura ha tingut creixement i el sector de l’agricultura ecològica un hipercreixement. És a dir, els únics sectors econòmics que creixen són l’agricultura i específicament l’agricultura ecològica. És el futur. Ens havien dit que el futur eren les maquinetes, els aparells i anar a viatjar a Mart. Això sí que és una utopia, una utopia distòpica, que plantegen els poderosos dient que fugirem a no sé quina galàxia després de destruir aquest planeta. No destruirem aquest planeta! Estem obligats a protegir-lo, estem obligats a viure en equilibri en ell i en aquest sentit el treball local dels llauradors, dels pagesos és determinant.
I el paper dels mitjans de comunicació i les institucions públiques en tot això, com el valores? I com hi haurien d’incidir?
És fonamental que en els mitjans de comunicació aquests temes es parlin, es debatin, es dialoguin i es vegi la importància a nivell econòmic, a nivell de salut, a nivell de patrimoni, a nivell cultural i a tots els nivells de tenir una producció local, ecològica, etc. I també és fonamental que les institucions, totes, des de les municipals a les més grans hi donin suport. Que se n’adonin compte que el paradigma de les mega-estructures ha arribat al límit i que és vital tornar a un model de descentralització. Els models hipercentralitzats no han funcionat, són insostenibles. La clau és la descentralització, això implica autogestió i sobirania. Que cada poble, cada comarca tingui la capacitat d’alimentar-se i de produir gran part dels recursos que necessita aquella comunitat. És imprescindible que les institucions donin suport a un model així, un model local i d’autogestió. I realment si que he vist que a Catalunya, malgrat molts factors de poder, de centralisme i de deixadesa d’algunes administracions, si que es veu que és un dels llocs que té uns dels majors graus de consciència i autoorganització. Veiem com els pagesos, la Unió de Pagesos, els pastors s’organitzen. Als pobles, a les ciutats hi ha una estima, una valorització del producte propi, del producte local, del producte ben fet. D’aquesta qualitat, que no ho és només a nivell estètic, sinó una qualitat en tots els sentits, una qualitat social, de treball digne, de respecte per la natura, la vida, la manera de produir les coses. En aquest sentit no sóc optimista, ni pessimista. És a dir, crec que estem fatal, però en part si que s’està produint un redireccionament. Cada vegada hi ha més valorització pel territori, les arrels i per sobreviure. Tot i això és cert que més del 80% de la població viu en grans ciutats o en grans pobles que són com ciutats. Hem creat un model que és insostenible però l’ésser humà és la criatura més resilient del Planeta Terra. Sempre estem a temps de reequilibrar, ara això ja depèn de tots nosaltres, de tota la societat en conjunt, des de baix fins a dalt. Per això no hi ha resposta de moment, la Història ho dirà.
Un altre tema important crec aquí són els canals de venda, els circuits de venda, la distribució. Com penetrem en aquesta distribució?
Absolutament, és la clau! Fixeu-vos que en el model de l’horta de València la clau no és només que és un model de base sostenible a nivell ecològic, de petita propietat familiar. No només és això. Això seria la part productiva. La clau justament és la part distributiva. A València tenim una mega centre de distribució públic que es diu Mercavalència on els pagesos, els llauradors van directament allà, sense intermediaris, i venen els seus productes als distribuïdors. Els llauradors s’enduen directament el benefici. La reducció màxima del intermediari és un dels punts claus. Un altre factor clau és que els llauradors de València moltes vegades poden vendre directament en els mercats municipals. És fonamental tindre una xarxa pública de mercats municipals on els llauradors, els artesans, els pagesos puguin vendre de forma directa. Un tercer punt clau és la venda directa als camps, als horts o a les seves cases. Aquest tema s’està regularitzant, s’està legalitzant perquè sigui tot rigorós i correcte. I també cada cop més les eines tecnològiques, pàgines web, xarxes socials que cada cop estan apropant més els productors amb els consumidors. Aquest tema el veiem en el documental “Renaixem” on durant el període de l’estat d’alarma alguns consumidors tenien por de baixar al supermercat i van contactar amb els productors directament perquè els hi portessin a casa els productes o ells anaven a buscar-ho als camps. Un altre punt important afecta a les institucions que haurien d’estar obligades, sobretot en el sistema educatiu, a proveir de producte local als centres escolars. Totes les escoles haurien d’estar proveïdes exclusivament per la producció local. És una obvietat, i el més natural i ecològic. I de moment a la majoria de territoris no és així encara. Seria un canvi brutal perquè ens asseguraríem la salut de les generacions futures i estem generant economia pels nostres pagesos, llauradors, treballadors propers i al mateix temps generem sobirania alimentaria.
Això seria una revolució, un gran canvi i una contraposició al model que tenim.
Sí, hem d’entendre que el sistema d’hipermercats i supermercats és un model que va néixer dels nord-americans als anys 50 i se’ns va imposar per la força aquí però és un model insostenible perquè no mira a llarg termini. L’Horta té mil anys i no ha donat cap problema. Durant mil anys ha sobreviscut a guerres, a pandèmies, a pestes, a canvis polítics. Ha sobreviscut a tot i cada cop ha resultat ser més eficient, més resilient, més productiva i més fèrtil per la terra. Un sistema que la història i la ciència ha confirmat que és sostenible, que és eficient mentre que els sistemes moderns del monocultiu, dels agrotòxics, de la globalització són sistemes extremadament poc resilients, són sistemes febles i que danyen la vida, la terra, l’esser humà i els animals. Qualsevol pandèmia, guerra, crisi o inestabilitat política els enfonsa. Dependre d’aquests sistemes és un suïcidi a tots els nivells. És un model caduc, del passat que ha d’anar extingint-se.
PER MOLT QUE BUFE EL VENT
El tercer de la triologia, “Per molt que bufe el vent” (2020). Que ens conteu en aquest documental?
És un documental que s’ha finançat per micromecenatge i que tanca aquesta trilogia de documents en defensa de l’horta. Conta la història de la lluita, la història de la resistència dels veïns dels pobles de la ciutat de València, dels llauradors en la seva lluita en defensa de l’agricultura, del territori, del patrimoni rural. Si avui en dia a l’horta tenim aquest sistema agrícola no és per la gràcia divina sinó perquè hi hagut una lluita molt dura en la que hi hagut molta violència per part de l’Estat i del poder contra els veïns i llauradors però que mai s’han rendit. Aquest documental és una crònica i un homenatge als últims 20 anys. Des del 2000 al 2020 de la lluita en defensa de l’horta valenciana. Acompanyem a vàries generacions que s’han enfrontat a enormes dificultats i patiments en defensa de la terra i d’un model de societat. És un documental de 40 minuts que explica les diverses lluites que han protagonitzat els habitants de l’horta per defensar-la. L’hem anat movent en festivals de cinema aquests últims mesos. Que d’aquí unes setmanes estarà en obert i a disposició de tothom.
Moltes gràcies David pel teu temps, pel teu treball, per fer-nos pensar i per tan bona feina al llarg d’aquests anys.
