El síndrome de la Catalunya Vella que ha esdevingut el monopoli de la Catalunya Bella fa que gran part del país no s’hagi considerat adequat a les pautes de bellesa marcades des de l’època de la Renaixença a través del pairalisme artístic i de l’excursionisme. La Catalunya Vella=Catalunya Bella encara no ha inclòs dins el seu paradigma la Catalunya Nova=Catalunya Lletja. Això es veu encara en les estadístiques de turisme intern, hi ha una frontera al Llobregat imaginària i, per desgràcia, encara real.
Al Sud tenim patrimoni que és mundial com Tarragona, Poblet o les pintures de l’Arc Llevantí o Reserves de la Biosfera com el Delta de l’Ebre entre d’altres. Malgrat això, no és suficient atractiu per a què gent vulgui visitar-ho o viure-ho.
La imatge donada, especialment de Ponent, és la de granges de totxana i sostres d’uralita. Cases arrebossades sense pintar o d’obra vista poc curosa, nul·la o baixa planificació urbanística. I així tot. Imatge de zona deixada i abandonada que no respon a les pautes del bon paisatge que ens identifiquen.
Generalment s’obliden de les banquetes dels canals sota l’ombra dels plataners, del fenomen visual i poètic de la boira o els omnipresents nius de cigonyes, que amb el canvi climàtic, s’estan convertint en permanents.
Això no es veu, només es veu allò considerat lleig que tapa tota la resta. I en aquest rànquing de lletjor hi destaca Ponent seguit de prop segons les mateixes pautes per l’Ebre i el Camp, seguit de prop pels polígons industrials o grans blocs d’habitatge que, curiosament, els desterritorialitzen i no els identifiquen en un lloc concret. Com si visquessin en un lloc imaginari. Al “Com el Vallès no hi ha res” només hi surten turons i pins, a la Costa Brava no hi surten els hotels de turisme de masses, a Osona o al Bages o al Solsonès només es veuen masies en lloc de granges enormes, o al Pirineu no es veuen les fileres de segones vivendes totes uniformes.
Serà el principi d’incertesa d’Heisenberg, serà un equilibri còsmics o vés a saber què. Però sovint d’allò lleig en surt allò més bell. El que va començar dècades enrere amb el grafit als carrers de Nova York en espais molt humanitzats ha acabat esdevenint Street Art, basat sobretot en muralisme d’alta qualitat. Primer va començar a les fàbriques abandonades i després ha passat a altres espais humanitzats com aquests espais de Ponent tipificats com a lletjos. Perquè la lletjor és la millor base per a generar bellesa. Una paret de totxana o arrebossada és el millor llenç per a generar color i desenvolupar-hi la creativitat.
Passant per fàbriques i faveles i qualsevol superfície, l’Street Art ha arribat per a quedar-se i té als municipis de Penelles (Noguera) i Torrefarrera (Segrià) el seu màxim exponent. I, qui sap, potser Ponent, sempre considerat tan lleig, serà el millor lloc d’Europa per a desenvolupar aquest art. I, vés a saber, aleshores potser visitaran les banquetes, la boira i les cigonyes.
