Els darrers dos anys he tingut l’oportunitat d’entrevistar-me, de manera formal o informal, amb persones que toquen de peus a terra (literalment). Homes i dones amb arrels que recorren els bancals amunt i avall sense descans, a l’hora que calga i durant el temps que siga convenient. Quan els pregunte sobre els mals que pateix el seu ofici, miren al cel, no per esbrinar la pluja que ha de vindre, sinó per enumerar, pausada i amargament, tot un seguit de molèsties que pesen com un jou. Llavors servidora, pacientment, ho apunta sobre paper, mentalment…o al cor, tot compartint el seu desencís, i afegint-hi un xic de ràbia.
Un dels aspectes que més ressonen, és el sentiment constant de vulnerabilitat i d’incertesa que els llauradors i les llauradores, el que aquí anomenem pagesia, tenen i pateixen, i que sembla haver-se cronificat. No cal que els diga que allò que fa que la seua feblesa siga constant i vaja en augment és ben divers, pel seu origen i abast. Elles ja ho saben bé, que lo seu és estructural.
La mare dels ous sembla ser la pèrdua del coneixement tradicional, que té una importància incalculable per a la conservació, no només dels oficis agraris, sinó dels ecosistemes socials i naturals (que són el mateix amb diferent nom, a molts pobles i comarques). La seua pèrdua o menysteniment té conseqüències nefastes, de les quals l’abandonament de terres només n’és la més visible. El fet que una societat al complet haja obviat, i estiga en procés d’oblidar, tot allò que ha aprés durant segles, és un cop ben fort. Les eines, pràctiques i estratègies per adaptar-se a les condicions del medi que s’habita, les formes de relacionar-se i d’intercanviar béns, serveis i sabers entre les persones que conformen una comunitat i amb els territoris veïns, el lligam entre el treball de la terra i la manera com ens alimentem, ens curem o gestionem i dissenyem el paisatge que ens acull…
Aquest coneixement no és estàtic, tal com es pretén fer creure quan se l’associa a una categoria social concreta o a èpoques passades, sinó que era, i és, dinàmic, subjecte a canvis, capaç d’adaptar-se i d’incorporar nous aprenentatges: és un dispositiu que aporta resiliència. Un tresor que, col·lectiu com és i repartit com està, es difumina cada cop més de pressa… La causa d’aquesta pèrdua, reflexionem amb l’Andreu, és fruit d’un procés gens casual de desprestigi social i cultural de l’agricultura i del modus vivendi del mon rural. El canvi en els estils de vida, els gustos i els referents culturals de la gent, també hi fan… Sostenint l’aixada sobre la terra esponjada de l’hort anem posant nom i cognoms al fenomen de la modernitat, i les seues terribles conseqüències per a l’agricultura familiar i els pobles.
El nou paradigma, centrat en el desenvolupament exponencial dels nuclis urbans i l’acumulació de poder, s’ha beneficiat de la invisibilització del camp: l’ha convertit en una perifèria útil i silenciosa, de la qual extreure el que calga quan toque, sense massa resistències. En aquest procés de desafecció i desidentificació buscada, l’agricultura ha anat perdent la seua centralitat en la cultura popular… “Als bars dels pobles, la gent ja no parla de com es planten les tomates o de com combatre una plaga, ara es parla d’altres coses: de política, de futbol…”, em diu un llaurador.
Una de les coses que més em commou d’aquestes converses, és la manera com les meues interlocutores van teixint el seu relat, rematant el sentit de les frases amb puntades fines i contundents. Em parlen de trasbals, de tall, de buidor…Com si es tractara d’una operació a cor obert: el camp reposa sobre la taula de quiròfan connectat a una màquina, amb el cor extirpat, tot esperant que arribe el nou òrgan que l’ha de mantenir amb vida. Però clar, no acaba d’arribar…i si ho fa, aquest no és sa del tot. I una es pregunta: no serà que estem operant malament? Que el malalt no és l’òrgan, sinó el sistema al qual alimenta i sosté?
És necessari i urgent, en el moment de col·lapse civilitzatori que estem vivint, i amb el neguit i la incertesa global que l’acompanya, adoptar un canvi de mirada. Tot apunta al fet que no n’hi ha prou amb reparar la baula trencada en la cadena del coneixement… Cal que li traiem el rovell, la reforcem i eixamplem la seua capacitat per adaptar-se als nous temps. I sobretot, seguir trobant-nos i conversant, en el format que siga, per mantenir-nos en en moviment…Per continuar generant la intel·ligència col·lectiva i enfortint els vincles que ens seran tan necessaris per a encarar el que hi ha, però sobretot el que ve….
