Reforçar el prestigi és un objectiu que persegueixen molts territoris vitivinícoles, o almenys aquells que realment tenir un bon posicionament en el mercat mitjançant un producte d’una qualitat contrastada i reconeguda. Una de les principals vies per aconseguir-ho és treballar per elaborar vins realment arrelats a la terra i que parlin per si mateixos d’aquell indret que els ha vist néixer. Catalunya ja fa vora dues dècades que disposa d’una figura que reconeix aquest vincle estret amb el territori, però no ha acabat mai de despuntar del tot: es tracta del vi de finca qualificada, que representa un dels majors reconeixements que pot assolir un vi català. Ara, l’Institut Català de la Vinya i el Vi (Incavi) i les denominacions d’origen s’han conjurat per rellançar aquests vins i promoure que nous cellers presentin candidats a ser reconeguts amb aquesta distinció, si bé aquest repte no pot deslligar-se d’una necessitat de partida: el sector vinícola, començant pels pagesos, ha de creure en si mateix i en les seves virtuts per poder consolidar la figura del vi de finca qualificada.
A Catalunya existeixen una dotzena de vins de finca qualificada entre els vuit cellers que n’elaboren. La figura és probable que encara sigui desconeguda per a moltes persones, fins i tot entre els amants del vi, però una conversa amb un dels seus principals impulsors, l’enòleg i viticultor René Barbier, ajuda a comprendre què representa aquest reconeixement en essència. “Per a mi, hi ha vins boníssims i grans vins”, sosté Barbier, una de les veus sàvies del vi català: els boníssims poden ser aquells d’una marca, d’un determinat cupatge i que poden arribar a ser caríssims, “però els grans vins han de néixer d’un ADN”, precisa. Això implica, en la seva opinió, que l’enòleg ha acompanyat la natura, sense modificar-la, per donar pas a un gran vi que sigui una expressió nítida del territori -“són el que són, no estan fets perquè a tu t’agradin”, recalca-, i entre aquests s’hi troben els vins de finca qualificada. Impulsar-los és una de les iniciatives on ara es torna a confiar per fer créixer el prestigi del vi català.
Al món hi ha vins amb un gran reconeixement, com els Cru francesos, però a Catalunya també es donen condicions per participar en la lliga dels millors. “Tenim un país amb grans ADN que val la pena potenciar i tirar endavant”, sosté Barbier, sempre sense oblidar, segons destaca, que cal practicar una viticultura respectuosa amb l’entorn. Amb aquestes idees al cap, Barbier va ser el primer a tenir un vi de finca qualificada. És el Clos Mogador (DOQ Priorat), que va ser reconegut el 2006, si bé la distinció s’hi va aplicar des de l’anyada 2005. Després n’han vingut d’altres, alguns icones del vi català. Són el Mas de la Rosa del celler Vall Llach (DOQ Priorat), el Coma Blanca i el Clos Fontà de Mas d’en Gil (DOQ Priorat), el Teixar de Vinyes Domènech (DO Montsant), el Vinya Le Havre, el Vinya Palau, el Vinya Gigi i el Vinya La Scala de Jean Leon (DO Penedès), el Finca 3.9 d’Abadal (DO Pla de Bages), l’Arnau Oller d’Heretat Oller del Mas (DO Pla de Bages) i El Mas Edetària Selecció d’Edetària (DO Terra Alta).
Tots ells han hagut de reunir unes condicions mínimes per a ser reconeguts com a vins de finca qualificada, una distinció que no està a l’abast de tothom. S’hi poden presentar com a candidats vins de les 11 DO estrictament catalanes -la DO Cava en queda fora perquè és supraautonòmica-, però el celler sol·licitant ha de tenir “una trajectòria de prestigi i qualitat” en el mercat per un període mínim de 10 anys i el vi candidat a obtenir la distinció ha de ser produït “en un entorn determinat, amb característiques edàfiques i microclimàtiques pròpies i que produeixen vins amb característiques qualitatives especials”. A més, les vinyes i els cellers que aspiren a obtenir el reconeixement han de tenir una antiguitat mínima de 5 anys en el registre corresponent de la DO, un rendiment de producció en vinya un 15% inferior al propi de la varietat en la DO i una nota superior del comitè de tast respecte d’altres vins que no tenen aquesta categoria. També cal establir una traçabilitat integral des de la producció a la comercialització, l’envelliment ha de fer-se en botes de fusta de roure amb una cabuda màxima de 600 litres i la designació vi de finca qualificada ha de constar a l’etiquetatge del vi.
Territori versus “marquisme”
Per a Barbier, aquestes condicions són ajustades a la distinció que s’atorga en cas de complir-les -justament, els seus vins procura sempre que parlin de territori-, però durant anys ha considerat que les coses es podien fer d’una altra manera. Fins ara, sovint ha estat el mateix Incavi, organisme depenent de la Generalitat, el que ha esperonat els cellers a presentar alguna de les seves elaboracions per ser nous vins de finca qualificada, cosa que no convencia l’enòleg del Clos Mogador, que es va plantejar retirar-se com a vi de finca qualificada. “Jo, personalment, me’n vaig desmarcar. L’Incavi, com que va veure que les DO els costava molt preparar-se per continuar amb els vins de finca, va anar pel dret”, rememora Barbier, però considera que aquesta no era la fórmula per garantir que el reconeixement acaba en bon port. Hi havia el risc, adverteix l’enòleg, d’acabar com els vinos de pago, una altra figura, en aquest cas de caràcter estatal, i que defensa que “no ha tingut cap recorregut”.
La clau està, segons Barbier, en una qüestió de base: en veure si realment es vol fer un reconeixement lligat al territori i a vins que realment expressin aquest territori, o si la voluntat és bàsicament “presumir” d’unes determinades marques, anant cap a “una estratègia marquista”, en la qual el territori és molt probable que quedi en un segon pla. Recorda que en el cas dels vinos de pago, aquests surten de la DO on prèviament estaven acollits, cosa que no és el cas dels vins de finca qualificada, que es mantenen a la DO que ja els emparava. Barbier relata que, en el seu dia, el que el va moure a ser el primer a tenir un vi de finca qualificada era justament no fer com amb els vinos de pago. “Em vaig proposar com a primer vi de finca per una cosa important, no per presumir de finca, sinó per anar en contra del Marqués de Griñón amb els pagos”, reconeix, i insisteix en el fet que no està en el vi de finca qualificada per presumir personalment, sinó perquè redundi a favor del territori. En concret, en benefici dels vins de la DOQ Priorat i, per extensió, del vi català.
Recorregut de dues dècades
Barbier celebra ara el canvi d’estratègia amb el vi de finca qualificada, que els darrers anys han tingut l’impuls del grup motor, on hi ha els cellers que ja tenen atorgat el reconeixement, i l’Incavi. Ara la distinció es rellança tornant a involucrar les denominacions d’origen catalanes, tornant així als inicis. Segons Xoán Elorduy, que és el cap de servei de viticultura de l’Incavi, el vi de finca qualificada “és una categoria necessària perquè es reconegui l’excel·lència del sector vitivinícola català”. És un reconeixement que va aparèixer per primer cop a la llei 15/2002, d’ordenació vitivinícola, que es va complementar amb la llei 2/2020, de la vitivinicultura: el canvi principal de fa dos anys va ser la incorporació del terme qualificada a la distinció, que fins llavors, amb caràcter general, era vi de finca, evitant així confusions amb els vins que acostumen a fer referència al fet que són un vi d’una finca determinada, però que no tenen el reconeixement de vi de finca qualificada.
Ara, coincidint amb el relleu al capdavant de l’Incavi -des de fa un any el dirigeix Alba Balcells-, s’ha decidit tornar a involucrar les DO. “Busquem que cada consell regulador es faci seva aquesta categoria, valori possibles candidats i llavors treballarem conjuntament per donar-li aquest reconeixement”, explica Elorduy. La intenció és que totes les DO catalanes acabin tenint vins de finca qualificada dins del ventall de vins que emparen, si bé el tècnic de l’Incavi reconeix que “no tothom parteix des del mateix punt de partida”, donat que diverses denominacions encara no n’han tingut mai cap i s’han d’adaptar a les especificitats que implica el seu control i traçabilitat. A més, hi ha DO que han expressat l’interès per dotar els seus vins de finca qualificada d’algunes peculiaritats addicionals o definicions més específiques, cosa que l’Incavi està obert a estudiar de cara a incorporar-ho a la normativa. “L’objectiu és rellançar la figura, que s’interpreti com un reconeixement al lligam entre el territori i els vins que es produeixen i, per tant, creiem que això pot passar amb totes les DO, però cadascuna al seu ritme”, detalla Elorduy.
Mitja dotzena de nous candidats
No hi ha un objectiu pel que fa al nombre de vins que poden ser reconeguts amb aquesta distinció, si bé, ja d’entrada, no es pot oblidar que les condicions són restrictives, de manera que qualsevol vi no pot aspirar a rebre aquest reconeixement. “La idea és incorporar tots aquells que compleixin les condicions i ja està”, indica Elorduy. A hores d’ara, hi ha un vi candidat que està a punt de ser reconegut com un nou vi de finca qualificada, que és de la DO Penedès, mentre que n’hi ha mitja dotzena més que estan en diverses fases del procés. En algun cas, és de la DO Empordà, que s’estrenarà així a l’hora de tenir un vi amb aquest reconeixement. Elorduy recorda que no es tracta de nous vins, sinó d’elaboracions que ja tenen “un gran prestigi” en el mercat, i que ja estan ben posicionats pel que fa al seu preu, així que es pot suscitar una pregunta: quin sentit pren aquesta distinció?
Segons Elorduy, el seu objectiu és “ajudar a valorar millor el conjunt dels vins catalans, de les DO, de la qualitat diferenciada”, i que tot plegat condueixi a un altre resultat: “Per tant, esperem que ajudi a millorar el posicionament dels vins catalans al mercat”. La directora de l’Incavi, Alba Balcells, afegeix que aquesta estratègia “no és única”, sinó una més per acompanyar el vi català. “És un reconeixement únic que dona el Govern del país i, per tant, entenem que com a regió vitivinícola hem de tenir vins insígnia, i els vins de finca qualificada és això. Estem conjurats per impulsar-los i ara vinculem les DO per arribar a la capil·laritat del país”, declara, mentre que Barbier insisteix en el fet que, per aconseguir-ho, cal traçar el camí des de la vinya. “Tenim territoris excepcionals i el primer que s’ho ha de creure és el pagès”, defensa, ja que està convençut que és la manera de garantir l’èxit d’aquest reconeixement.
Els “millors enòlegs”, però manca orgull pagès
“Mentre no s’ho cregui la gent del territori, això serà un projecte marquista que quedarà fallit segur, perquè estàs dient una mentida”, afirma Barbier. No hi ha dubte, a parer seu, que Catalunya disposa dels “millors enòlegs d’Europa”, però no és suficient. “Hem d’estar orgullosos dels nostres pagesos i els pagesos del vi que surt, i això està faltant”, assevera, i persevera en aquesta reflexió: “Costa molt en aquest país entendre això. Aquí tenim excel·lents enòlegs i excel·lents vins, però ens costa molt tenir excel·lents viticultors que realment siguin considerats com els grans senyors”. Per no deixar marge per al dubte, sintetitza tot el seu posicionament sobre el vi de finca qualificada en una sola idea. “O ens ho creiem des del territori, o no cal fer-ho”, sentencia.
Una altra de les veus del vi català que han impulsat aquesta figura, Joan Ignasi Domènech, propietari de Vinyes Domènech (DO Montsant), està en sintonia amb Barbier. Per a Domènech, cal més involucració de tothom i creure’s que a Catalunya hi ha vins de qualitat i, en concret, amb característiques de qualitat geogràfica. “Creure’ns nosaltres mateixos que tenim regions, que tenim finques, que tenim vins de molta qualitat i que es necessita destacar aquests vins de característiques singulars dins de les pròpies DO”, reflexiona. En el seu cas, va presentar el Teixar per ser vi de finca qualificada animat per l’Incavi. És un vi amb condicions geogràfiques especials -com ara un sòl molt pedregós- i sorgeix de les vinyes més velles de garnatxa peluda de Catalunya. Així i tot, el reconeixement no s’ha traduït en un increment de vendes. De cara a l’exportació, considera que “és difícil vendre més vi de finca si al client de fora no es fa gran difusió”, i opina que s’ha d’explicar: “No sé si dir-li Grand Cru o no, però que la gent sàpiga que hi ha un paral·lelisme amb els Grands Crus francesos”. Amb tot, també celebra el rellançament d’aquesta distinció: “Ho hem de tirar endavant, ens ho hem de creure… tan de bo n’hi haguessin 50 més”.
Qui també demana fer més difusió i destinar-hi més suport públic és l’enòloga Mireia Torres, que dirigeix el celler Jean Leon. “És un reconeixement cap a la singularitat dels vins. És cert que potser hi ha hagut moments que s’ha ajudat molt a fer accions promocionals, però els últims anys no ha sigut així, i hi ha consumidors que encara no coneixen els vins de finca qualificada. Hi ha molta feina per fer”, defensa Torres, i demana fer més tastos amb prescriptors i consumidors finals. Jean Leon és el celler amb més vins amb aquesta distinció, amb quatre referències, que sorgeixen de les vinyes cultivades el 1963 amb varietats foranes que s’han adaptat al terreny en quatre sòls diferents. Torres anima “els cellers que aposten per posar en valor la qualitat a treballar amb aquesta figura del vi de finca, perquè és quelcom que ajuda a posar en valor els vins del territori”. Per ara, no té pensat presentar més vins candidats a ser-ho, però no ho descarta en un futur, com tampoc el celler Família Torres, que dirigeix el seu germà, Miquel Torres: “Creiem que la figura del vi de finca és molt positiva per al sector i, especialment, en aquelles DO que no tenen una categorització pròpia. És un tema que tenim sobre la taula a Família Torres i que l’estem valorant”.
____________________________________
Fotografia de portada: La finca del Clos Mogador, el primer Vi de Finca Qualificada. Fotografia de Rafael López Monné
__________________________________
Reportatge amb el suport de l’INCAVI
