Construir un relat de territori

Durant aquests darrers mesos hem compartit diferents conceptes que, al meu parer, formarien part d’una nova manera d’entendre les polítiques de desenvolupament territorial, més centrades en els aspectes socials que no pas en el mer creixement econòmic. Hem parlat, doncs, de cooperació, participació, gestió de la diversitat, sensibilització contra els estereotips i els prejudicis, autoestima, compromís, cohesió social, apoderament, educació en valors i lluita contra la violència masclista. Perquè el territoris són en primer lloc les persones que hi viuen i la construcció mental que se’n fan i com la mostren als altres.

Parlem, en definitiva de construir un relat del territori, a partir dels seus valors intrínsecs (naturals, històrics, culturals, socials, econòmics, paisatgístics…), que posi en el seu centre el desenvolupament social de la comunitat, el què volem ser, sense oblidar qui som i d’on venim. Volem construir una narració que doni sentit al territori, que en comporti l’adscripció dels seus habitants i sigui atractiu per les persones que ens visitin, que faci créixer l’autoestima dels que hi resideixen i enorgulleixi als forasters i passavolants. I això val tant per a la comarca com per al país sencer, que falta ens fa!

Però què entenem per relat? I més concretament, com es construeix un relat sobre el territori? Si ens remetem a la literatura, el relat és una forma de narrativa l’extensió del qual és menor a la d’una novel·la i que alguns autors identifiquen amb el conte. De fet, això no ens serveix gaire, més enllà de la idea que es tracta de narrar alguna cosa, de donar a conèixer quelcom a algú. Potser s’hi acosta una mica més el concepte de construir un relat que s’utilitza en el marc de la política i que té a veure amb cercar un referent que sedueixi els electors a votar una determinada força política i que en incrementi la fidelitat i la voluntat de pertinença.

Evidentment, els mitjans audiovisuals són un eficaç mecanisme de construcció d’un sentiment de pertinença territorial, com ho és l’educació o la política. Tanmateix, en tant que una part important de la identitat, sigui personal, col·lectiva o territorial, té unes profundes arrels emocionals, res més directe que la poesia per exemplificar la construcció d’un relat atractiu sobre el territori en què la gent s’hi senti identificada i reconeguda, en tant que la poesia va de pet als sentiments. A tall d’exemple, una poesia de Joan Margarit en què fàcilment hi sentim representants alguns dels elements definitoris de la comarca: paisatge, vi, climatologia, agricultura, poblament, pertinença….

Amb el cel de la nit com un domàs
i les llums de Montblanc a l’horitzó,
com un silenciós amfitrió,
l’ampolla de vi negre m’omple el vas.

La lluna i jo parlem front del balcó
sumptuós de la Conca. Quan se’n va,
em quedo amb els records, acompanyat
per l’escalfor entranyable del vi fosc.

Ell és de Solivella, on el perfuma
la marinada i l’ordre verd dels ceps.

Jo vinc -més espartà- de Sanaüja.
Però els dos som de la mateixa terra.
Al fons del meu esguard hi ha la foscor
de les vinyes després de la verema.

Malauradament, seguim sense definir què és això del relat del territori i perdoneu-me caure en el subterfugi de la virtut de la poesia d’explicar l’inexplicable. Però, us convido a seguir parlant sobre la construcció de relat del territori el proper 8 de juliol, a les 19 h, al Museu Arxiu de Montblanc, en el darrer dels actes del Visions 5.1 d’enguany, que organitzen la Conca 5.1 i els Amics del Castell de Barberà de la Conca.

Per la meva part, dir-vos que aquest és el darrer article d’aquesta secció i que ha estat un plaer poder compartir amb totes les persones que col·laboren en la Conca 5.1 en la tasca col·lectiva de construcció d’un relat per al territori. I especialment fer-ho amb tots els que heu dedicat una mica del vostre temps a llegir aquests escrits. Però no és un adéu per sempre, sinó un fins aviat. Ja sabeu que és molt difícil dir un no per sempre, i encara més al Leandre.