A la senyora Consol el matí li pesa. No són els vuitanta-dos anys, no: és el matí. És aquest cel cru i blavíssim de vint-i-u de desembre, és aquest sol baix i horitzontal que va directe a les ninetes, és aquest vent fred i sec que talla anhels i penes, que se t’endú il·lusions i expectatives, que et retorna a realitats palpables, que et diu: ets aquí, i no allà, recorda-ho. Ets aquí, en una ciutat grisa, envoltada de gent que és feliç i té família, de dones com tu però amb gossos, gats i nets, de llums de Nadal apagats que no veus mai encesos perquè s’encenen quan tu et tanques a casa per no sortir-ne fins a l’endemà.
Avança lentament, la Consol, passet a passet, amb les mans entrellaçades a l’altura de l’estómac, agafant-se els dits ben fort, notant-se les prominències cantelludes dels anys, i entra al supermercat petit del barri. Vol comprar quatre o cinc polvorons, no pas gaires més, però és que li agraden. Avança pels passadissos tremolosa, amb la mirada baixa, com intimidada per l’exèrcit de productes dels prestatges, com sotmetent-s’hi. El cap li bascula lleugerament i sembla que vagi dient que no a alguna cosa tota l’estona. Per un moment s’imagina que els prestatges comencen a trontollar i li cauen a sobre, i s’estremeix com una fulla. Déu me’n guard, pensa. Tot li roda i s’ha d’aturar un moment. S’acosta les mans entrellaçades a la panxa i es prem ben fort, com si s’abracés a si mateixa des de darrere, i abaixa el cap. Vista així, qualsevol diria que s’ha aturat a resar un moment per alguna animeta perduda. Però ella només pensa en el pes de tot: dels prestatges, del cos, dels dies, del món. I va fent que no amb el cap.
Un cop recuperada de l’esglai, continua buscant els polvorons. Passa per la secció de menjar d’animals i veu les llaunetes que li comprava a en Mixo. S’atura un moment, estén el braç i n’agafa una. Es queda embadalida amb el gatet que hi ha l’etiqueta i somriu amb els ulls. Que és bufó, diu en veu alta i tremolosa. S’atansa la llauna als llavis clivellats i fa un petonet a la foto del gat, xuiiiiic, ben fort. Quan la vol tornar al prestatge, té un sobresalt, o un espasme, no ho sap ben bé, i la llauna li cau a terra. El cop és sec i la llauna rebenta, i tota la pasteta de dins queda escampada per la rajola. Conxo!, diu, amb un filet de veu, i en comptes d’un renec sembla un prec. Mira a banda i banda i no veu ningú, i com que ella no es pot ajupir, va cap a l’entrada a avisar algú. Però la noia de la caixa està sola i hi ha molta cua, i li diu, mastegant xiclet, que ho deixi estar, que ja ho recollirà després. Però a la Consol li sap molt de greu, la destrossa que ha fet, i decideix que intentarà recollir-ho ella…
Estira una bosseta de plàstic de les de posar-hi la fruita o les verdures i avança a poc a poc cap al passadís. Se situa a un pam de la llauna i inclina l’esquena procurant no doblegar les cames, perquè sap que, si ho fa, li fallaran els genolls i tremolarà tant que caurà. Intenta allargar tant com pot el braç però no acaba d’arribar a terra. Deixa anar un so que sembla un xiulet, que se li fa sol, de l’esforç, com un globus que es desinfla. Quan veu que no hi arribarà de cap manera, es queda quieta en aquella posició, amb l’esquena inclinada i els braços cap a terra, obrint i tancant les mans com si volgués abastar alguna cosa, com si a terra hi hagués l’infant que no va tenir mai i ella el volgués agafar de les manetes per aixecar-lo i omplir-lo de petons.
Finalment apareix un jove calb i barbut i li diu que no pateixi, que ja ho fa ell, i l’ajuda a incorporar-se. Ella somriu i se’l mira mentre recull la pasterada. Li agafaria el cap amb les dues mans i li faria un petó a la closca pelada. Quant de temps fa que no fa cap petó a ningú? Potser l’últim petó que va fer va ser a en Mixo, just abans de sacrificar-lo, fa tres mesos… Els petons de l’Antonio ja ni els recorda… Quina olor feia, l’Antonio? De quin color tenia els ulls? Va existir, realment? No ho ha somiat? És incapaç de visualitzar la seva cara, la veu, el riure, la lletra… L’únic que en recorda vivament és l’esquena ampla, i com ella s’hi aferrava ben fort quan anaven en moto per Alella, i l’olor de vinyes i d’estiu i de mar que li venia quan tallaven l’aire plegats. No ha tornat a sentir mai més aquella olor de joia, de cel d’agost, de núvols fins. I, mentre ho pensa, va fent que no amb el cap.
El noi la fa tornar al present quan li pregunta, amablement, si la pot ajudar en alguna altra cosa. La Consol li diu que només vol un grapat de polvorons i que no els troba. Ell li diu que creu que són a l’entrada, amb els torrons, i s’ofereix a acompanyar-la, i ella torna a somriure amb els ulls, li agafa ben fort el braç amb les dues mans i les tanca ben fort. Miri, són aquí, li diu el noi, i ella, emocionada i encara sense deixar-li anar el braç, se’l mira i li diu, amb la seva veueta, moltes gràcies, jove. Llavors fa lliscar les mans cap a la mà del noi i la hi prem molt fort. El mira mentre li estreny els dits amb tota la força dels anys i del camp. Li nota els nusos i s’hi entreté uns segons, palpant-los. El noi s’incomoda una mica però somriu i no enretira la mà, i llavors la Consol, amb els ulls blaus brillants, li diu, et puc fer un petonet? La gent de la cua fa estona que se’ls mira, i al noi, que n’és conscient, li fa una mica de vergonya, però li diu, és clar, i s’ajup els centímetres necessaris. Tanca els ulls quan ella li estampa els llavis prims a la galta i no n’hi fa un, sinó dos, quatre, set, onze, de petons, tots seguits i sense deixar-lo anar de la mà. Fa olor de roses, la Consol, i té la pell tèbia i fina. La sèrie de petons acaba i el noi es torna a endinsar als passadissos per buscar el vi que havia entrat a comprar.
La Consol estira una altra bosseta de plàstic per ficar-hi els polvorons. N’agafa de tots els gustos, un de cada, fins a sis, i va cap a la cua. Ningú la deixa passar, però no es queixa perquè ni s’ho planteja. Quan per fi arriba a la caixa, la dependenta se la mira, es mira els polvorons i li diu, encara amb el xiclet a la boca, que abans els ha de pesar. La Consol no entén què vol dir. La dependenta li assenyala una balança i li diu que són el número noranta, i ella, una mica desconcertada, surt de la cua, que segueix avançant sense ella. Col·loca la bosseta de polvorons a la safata i observa els números. No entén l’ordre que segueixen, si és horitzontal o vertical, i s’hi està una estona. Finalment troba el noranta, prem el botó i enganxa l’etiqueta al plàstic amb cura. Avança de nou cap a la cua, mirant a terra, agafant la bossa com qui agafa un ram de flors, i va fent que no amb el cap fins que aixeca el front i veu el jove barbut, davant de tot, a la caixa, que li fa un senyal amb la mà perquè hi vagi: passi davant meu, senyora. Ella s’hi atansa, li somriu i li fa una carícia a la galta amb la mà càlida.
Quan el noi ja ha pagat el seu vi, la Consol encara està sortint per la porta, agafant-se al marc amb una mà per no ensopegar baixant el graó. Encara mou el cap, que no li para, però ara sembla que digui que sí. Ell se li posa al costat i li somriu. Ella, en veure’l, aixeca els braços i fa un oh que sembla un vaja, només fas que sorprendre’m! El noi li para el braç perquè ella s’hi agafi: l’acompanyo a casa? Ella s’hi arrapa i durant una estona no diu res. Avancen a poc a poc, carrer avall, cap al centre. Voldràs tastar un polvoró?, li pregunta ella al cap d’uns minuts. I el matí, de cop, sembla més lleuger, i la vida no pesa més que una bosseta.
