Arriba l’11a edició de la Festa del Trepat a Barberà de la Conca
No està clar que els Déus tinguin gaire interès per saber que fem els humans. A l’antiguitat, els nostres avantpassats hi mantenien una relació basada a intentar que les divinitats fessin la seva vida i evitar haver de pagar els plats trencats de les seves dèries i emprenyades. Que t’enviïn una pedregada quan estàs a punt de recollir la collita no li fa gens de gràcia a ningú, oi? La cosa va canviar quan alguns déus van decidir erigir-se en els únics veritables i posar per escrit el que podíem fer i el que no els pobres mortals; però aquesta és una altra història.
Entre els déus de l’antic politeisme, n’hi ha un que, si està al cas, s’alegrarà saber que enguany tornarà a celebrar-se la festa del Trepat després de la interrupció pandèmica. L’11a edició tindrà lloc el 18 i 19 de juny a Barberà de la Conca, la localitat que dóna nom a la comarca. Es tracta d’un esdeveniment que gira al voltant del trepat, una varietat de raïm que només es conrea pràcticament a la comarca. Això, però, no sempre havia estat així. A finals del segle XIX, algun pagès degué maleir més del compte als déus, perquè una plaga divina va aconseguir arruïnar pràcticament totes les vinyes d’Europa. Després d’aquell càstig desmesurat, les de trepat que hi havia a diverses comarques van desaparèixer i només es van recuperar a la Conca de Barbera.
Els ceps de trepat són vigorosos i amb un port ben dret. El raïm és negre, llarg, gran i atapeït, amb un gra gros, rodó, dolç i amb una pell ni massa fina i massa gruixuda. Val a dir, però, que durant molt temps, el vi que se n’obtenia no era especialment valorat degut al poc color i grau alcohòlic. Això va fer que, durant molt temps, fos utilitzat bàsicament per fer cava rosat i bona part de la producció fes cap als cellers del Penedès. A més, conrear-lo porta més feina que en cas d’altres varietats. Per exemple, madura tard i això fa que el raïm pugui patir més problemes. No és estranys, doncs, que els pagesos de la comarca decidissin anar arrencant les vinyes velles de trepat per substituir-les per cabernets o merlots.
Com si es tractés d’un guió de Hollywood, això va començar a canviar quan un viticultor local, en Carles Andreu, va decidir apostar —intuïtivament, assegura— per les qualitats d’aquest raïm. El 2004 va començar a afegir-lo als seus negres i el 2009 va elaborar les primeres ampolles només amb trepat, davant la incredulitat de tothom. Aquell most poc valorat es va convertir en vins frescos i lleugers, sedosos, especiats, amb regust de fruita, lilàs i pebres, en paraules de la Judith Cortina i el David Jobé. El baix contingut d’alcohol, lluny de ser un problema, es va convertir en una qualitat per a les noves tendències del mercat. Així, en poc més de deu anys, el trepat no només ha estat reivindicat sinó que s’ha convertit en un element d’identitat, en tot un símbol de la DO Conca de Barberà.
Expliquen els entesos que en els límits, en la frontera entre el possible i l’impossible, entre el seny i la bogeria, és on els individus i les societats es regeneren, innoven, avancen (fora de l’espai de confort, que diuen alguns). No sé si és casualitat, però el déu de l’antiguitat que millor representava això és precisament el déu del vi, Dionís. És el déu que se situa en els límits, en els marges, en l’ambigüitat, allí on hi ha el perill a la vegada que també la regeneració, la llavor dels canvis. Com el vi, en el límit resulta alliberador, però si es traspassa, si es cau a l’altra banda, pot esdevenir tràgic.
Dionís és el vi, el déu de la naturalesa humida, de les fermentacions, de les transformacions, també el que encarna cicle regeneratiu de la naturalesa i, per tant, qui aproparà als homes a la idea de salvació, de despertar a una nova vida. Per això no ha de sorprendre els incomptables exemples d’escenes bàquiques esculpides en els sarcòfags, ni tampoc que el cristianisme adoptes la simbologia del vi com a beguda sagrada i de vida eterna. De fet, durant alguns segles, a Egipte es van considerar Osiris, Dionís i Jesucrist com el mateix personatge amb diferents noms (un detall, Dionís és fill de Zeus tot poderós i Sèmele, una mortal). De fet, hi ha autors que consideren que aquesta dimensió salvífica del déu continua viva en els ritus i mites del cristianisme.
Tanmateix, Dionís és també el déu més carnavalesc, el déu de la festa, de la dilució de la individualitat i l’enfortiment i cohesió de la comunitat. En ell s’ha projectat el poder transcendental que ens uneix amb la naturalesa i amb els altres. Proveu de caminar pels encantadors carrerons de Barberà de la Conca amb una copa a la mà, tot tastant alguns dels vins dels vint-i-un cellers que enguany participaran (un nou rècord). Compartireu espai amb parelles, amics i famílies i quedareu “contaminats” per l’alegria i ganes de viure que s’hi respira. Llavors, alguna cosa profunda us unirà amb els nostres avantpassats i amb aquest déu tan especial. Podeu creure o no amb ell com a ésser transcendent, però com a fet cultural, la seva existència és irrebatible.
No podem posar-nos en la pell dels qui durant quasi dos mil anys el van tenir com a déu (ja se’n té notícia a la Creta micènica del segle XIII aC.). Ara bé, el poder de Dionís és tal en relació amb la naturalesa humana, que la seva evocació moderna en mans de filòsofs, historiadors, psicòlegs i antropòlegs, ha generat una immensa literatura a partir de la reelaboració dels seus significats. La seva enorme influència en la cultura occidental resulta innegable. D’alguna manera som fills seus i som fills del vi. Déu de l’alteritat i de la diferència, Dionís va provocar el naixement del teatre a Grècia i, amb això, l’emancipació dels humans respecte al pensament únic prefixat. Vam aprendre a qüestionar la realitat i… el poder. No és casualitat que fos una religió percebuda com a alliberadora per a les dones i els esclaus, o l’única perseguida a Roma abans de l’arribada del cristianisme.
Dionís es troba íntimament vinculat al teatre, la música, la dansa, les arts i tot allò que ens fa veritablement humans. Tampoc deu ser fruit de l’atzar que la festa del Trepat hagi apostat tan clarament pel maridatge entre vi i art. Des de les primeres edicions, els antics portals de les cases del poble, acullen tant els productors de trepat, com exposicions d’artistes convidats i lectures de poesia i literatura. A més, també es programen concerts de música en viu i actuacions de dansa. Que el vi és cultura, a Barberà de la Conca no és una frase buida, no és un tòpic. Durant aquestes jornades, aquesta petita localitat de quatre-cents habitants, realitza un enorme esforç per mostrar-se i reivindicar el caràcter agrari i vinícola de la comarca, així com el fet que la cultura és com el vi: aliment pels humans.
El nou president de l’associació que organitza la festa em comenta precisament aquest caràcter i puntualitza que l’objectiu no és pas turístic, donada la pràctica inexistència d’allotjaments i serveis a la població. Més aviat es tracta de la reivindicació d’una identitat i la celebració de la vida des de la cultura i el vi. Potser els seus organitzadors o desconeixen o potser no, però pocs plantejaments hi ha més dionisíacs que aquest. Un detall, a diferència de moltes, aquesta és una festa pensada també per a les famílies i, per exemple, s’atreveixen a incorporar un element tradicional que molts qualificarien ara de transgressor: un berenar de pa, vi i sucre pels infants.
Els entesos parlen de Dionís com un veritable motor dels sentits i, per cert, l’èxtasi dionisíac no s’aconseguia amb el vi, sinó amb la dansa i la música. Sembla evident que, malgrat els segles de rígids controls morals que els seus rivals han exercit, el poder del déu continua ben viu; això sí, sota noms ben diversos. A l’antiguitat ja era conegut com el déu dels molts noms i temut pels efectes que podia causar sobre l’ordre establert. Era conegut també com el xenicos daemon, el “dimoni estranger” o l’esperit d’allò que és estrany, de la diferència. Per si de cas, no l’anomeneu gaire, no aixequeu la llebre, oblideu això que heu llegit. Ell sempre torna i ja anirà fent allò que sap fer.
________________________
“15 anys de Trepat negre, de la Conca a Nova York”
