No puc parlar amb propietat de les muntanyes de la Costa Daurada. Sóc d’aquelles persones a qui agradaria tenir l’hàbit de perdre’s pels Gorgs de la Febró o la Serra de Llaberia, però la realitat és que molts dels seus camins encara em són desconeguts. Tot i així, m’agrada pensar-les sota aquest nom que les aglutina. Perquè jo, que em sento profundament arrelada al Baix Camp, tinc la sensació de ser a casa cada vegada que veig la silueta de La Mola i distingeixo, a la seva dreta, el cim sobre el qual descansa el Monestir d’Escornalbou.
He vist sempre aquestes muntanyes. Des de petita han format part del camí de Reus al tros de Riudecanyes –passant per Riudoms, Montbrió del Camp i Botarell–, com a horitzó constant que domina els 20 minuts de trajecte. Les he vist, com a adolescent, des de l’aula on cursava 3r d’ESO B, a l’Institut Domènech i Montaner de Reus. I amb 18 anys recent complerts, des del “Seminari” rere la Catedral de Tarragona, on vaig iniciar els estudis de Periodisme. En èpoques de canvis importants en la meva vida, guaitar-les per la finestra m’ha reconfortat.
No en va, Joan Nogué (2005:177) afirma que “el lloc –un concepte tan fonamental en la història de la geografia com el de paisatge– actua talment com un vincle, un punt de contacte i interacció entre els fenòmens mundials i l’experiència individual.” Potser és per això que, cada vegada que diviso La Mola i Escornalbou, tinc la sensació d’estar emocionalment connectada a un territori i de reconèixer-m’hi. I m’ajuda a constatar fins a quin punt el paisatge i la seva gent formen part de la meva identitat.
M’agrada pujar per les corbes sinuoses de la carretera de Duesaigües a l’Argentera, perquè al final del trajecte m’hi espera la Sopa de Bolets del Diego. I, cada agost, si la pluja ho permet, enfilar-me a la Mussara i escoltar com Shakespeare, Calderón i Sòfocles fan reviure el poble. M’agrada la llum mediterrània que Miró va pintar a La Masia i que pot respirar-se qualsevol dia clar des de Santa Marina o la Mare de Déu de la Roca. M’agraden els nostres camps d’avellaners, ametllers i oliveres, que ens acompanyen des de La Selva del Camp a Vandellòs. I gaudeixo divisant-los des de cada muntanya que embolcalla la plana del Camp de Tarragona.
I penso, com diu Raimon, que sóc d’un temps i d’un país. D’un territori i d’unes muntanyes.
_______________________
Amb la col·laboració de:
