Setè capítol de la sèrie “Crònica Sentimental del Vi”
La prestigiosa bodega Langlois-Chateau va celebrar la verema de l’any 2001 amb un concert d’orgue a l’església de Saint-Pierre de Saumur, a la riba del Loira, que és un dels rius més plens de cabal i d’història de França i també una de les denominacions d’origen vinícoles més preuades del món. L’organista era jo.
A Saint-Pierre hi ha un orgue de 1808, que cavalca entre el barroc i el romàntic en una església que va del romànic al gòtic. Un orgue espectacular que, com tots els orgues espectaculars, tenen un organista que considera que són de la seva propietat i esperen a l’organista transeünt amb les claus del cambril, lliçons més que “per un tubo” per cadascun dels tubs que li atorguen sons i una mirada perdonavides. En aquests cassos, el primer que faig quan m’assec al tamboret és triar una registració potent i clavar nota per nota l’acord inicial de sèptima disminuïda i els primers compassos de la “Toccata i fuga” de Bach, amb la qual demostració no sé si de força, l’organista titular es queda tranquil, et passa les claus –en aquest cas, de Sant Pere—i agafa la porta.
L’organista litúrgic fa música en mística solitud. Generalment, no el veu ningú: a Torredembarra, on vaig fer d’organista a les misses vespertines de vint-i-cinc estius, la consola està situada molt amunt, molts metres per sobre de les clepses, generalment grises i blanques, que encara complien el precepte dominical i de les festes de ídem. Estàs tu sol amb la música i pots assolir moments místics del màxim acostament a Déu, si ets creient, o a la metafísica, si no ho ets. És a dir, jo no he fet mai concerts, més enllà de les festes de final de curs de l’acadèmia de la meva mare, al Casal del Metge de Barcelona, i d’un parell de direccions d’orquestra que encara no sé com en vaig gosar.
En aquell cas, però, resulta que feia poc sí que havia fet un concert d’orgue, diguem-ne convencional. Els col·legues de La Vanguardia em van empènyer i em va pressionar amigablement fins i tot el director, Joan Tapia, que el va presidir. Vaig mig inaugurar l’orgue civil del Consell Superior d’Investigacions Científiques, gentilesa del seu delegat, el meu amic Jaume Josa, amb presentació escrita del meu estimadíssim i admirat Lluís Permanyer, el millor cronista de Barcelona de tots els temps. De manera que tenia un programa treballadet i el vaig trasplantar a Saumur. Repertori gregorià, Bach, Händel, Mozart i Beethoven, motets catalans de Millet i Casals, i al final peces franceses de gentilesa, amb les “Ogives” de Satie, el seu repertori més religiós, l’immens Messiaen de “L’Ascension” i el suprem “Panis Angelicus” de Cesar Franck, que a Torredembarra acompanyava a la meravellosa veu tenor del pare.
El factor definitivament diferencial d’aquell concert de verema va ser que entre peça i peça, el meu amic Pere Visa, que va ordir tot allò, a més a més de canviar els registres, m’anava servint copes del definitivament místic esperit de vi de Sancerre, la marca “Chateau de Fontaine-Audon” de Langlois-Chateau, naturalment. Al final, l’eufòria era tan sublim que com a bis vaig tocar “La Marsellesa” i l’auditori es va posar dempeus.
En acabar el concert i rebre efusives enhorabones en francès, que encara ho semblen més per la dramatúrgia lingüística que hi esmercen, l’amo de la bodega, l’encantador monsieur Villedey, em va explicar la història de la maison, començant pel no, que no era pas “Chateau Langlois”, com tants cellers veïns de Bordeus, sinó a l’inrevés, perquè en el seu cas el “Chateau” no és un castell sinó el cognom de madame Jeanne Chateau, fundadora de la casa amb el seu marit, Edouard Langlois, l’any 1912.
En un generós vernissage a la bodega, amb foies, ànecs confitats i formatges, vaig degustar tots els sabors de la família dels Sauvignon, amb els Pouilly Fumé com a buc insígnia del Loira navegable. Vins molt delicats, fins com el paper de fumar, refrescants però sense que les notes cítriques derivin al punt passat de llimonada que poden tenir els Riesling de no massa catxet i els Albariño quan són tractats més amb les presses comercials que amb la paciència enològica que ha de ser contrapès necessari als vins acabats de néixer, que es venen sense criar perquè la fusta se’ls cruspiria. El cep Sauvignon, el més preuat i personal, d’altra banda, no tolera massa bé el conreu fora de la riba del Loira: després de fracassos estrepitosos d’insípides clorhídries, no prenc mai Sauvignon de la corona catalanoaragonesa, que tanmateix acull be altres ceps d’allà dalt, sobretot el chardonnay a Catalunya i el gewürtztraminer a l’Aragó.
Saumur, capital importantíssima del Loira i seu de Langlois-Chateau, és una ciutat sostenible de trenta-mil habitants, amb postals bellíssimes sobre el riu i la vall, patrimoni de la humanitat, i molta història que es remunta a Ricard Cor de Lleó, un dels herois mítics de les nostres infanteses anteriors als guerrers de les galàxies, immortalitzat per Walter Scott a “Ivanhoe” i per Sean Connery a “Rohin Hood, príncep dels lladres”. Vaig visitar la seva tomba, a l’abadia de Fontevrault, i vaig saber coses d’ell que encara me’l van fer més simpàtic, com ara que parlava i escrivia en el meu estimat occità, quan jo estava convençut que només parlava l’idioma de l’imperi britànic. En la seva època, segle XII, ja apreciaven els vins de la regió, que acompanyaven bé les mariscades normandes i bretones que afortunadament han arribat ensafatades sobre gel fins als nostres dies.
