Metròpolis global i comerç
Les metròpolis de l’era global no acaben on finalitza el seu teixit urbà, ni en els seus límits administratius, sinó que s’estenen àmpliament pel territori a través de les xarxes viàries, de la presència d’activitats urbanes i de les comunicacions. Formen sistemes complexos i oberts, d’escala territorial, que es mantenen i creixen gràcies a l’existència de fluxos molt variats que garanteixen subministraments i intercanvis de tota mena, des dels que satisfan les necessitats humanes més elementals fins a les més sofisticades. El funcionament i la dinàmica d’aquests sistemes depenen, cada vegada més, de la seva simbiosi amb les xarxes digitals.
En bona mesura, les metròpolis globals han erosionat els conceptes emprats fins fa algunes dècades per descriure o analitzar el territori. La dispersió de les activitats urbanes, basada en l’ocupació creixent del sòl agrícola, en la construcció de sectors residencials de baixa densitat i en la mobilitat que proporcionen les xarxes viàries i l’ús de l’automòbil privat, han alterat substancialment la matriu territorial secular i la fesomia de pobles i ciutats. La metròpolis global ha esdevingut un mosaic de difícil llegibilitat, dinàmic i canviant, que fa difícil percebre’n les estructures subjacents i discernir-ne una forma global coherent. Segons la urbanista Claudia Cassatella[i] “el paisatge resultant és tan complex i multiforme que és impossible reduir-lo a una imatge sintètica dotada de sentit”.
Una de les activitats més estretament unida a la ciutat des dels seus orígens, el comerç, és de les que ha patit canvis més importants a rel de la globalització i de les noves formes d’urbanització. En aquest escrit ens centrarem en el que s’anomena col·loquialment comerç tradicional, entès com aquell que acostuma a tenir lloc en una establiment de dimensions petites o moderades i que sòl portar un únic comerciant, que històricament s’ha ubicat als nuclis o eixamples urbans i que ha conformat el paisatge urbà i les formes de vida de les ciutats europees els darrers segles. La diversificació progressiva del comerç urbà, associada primer a l’anomenada societat de consum i posteriorment a la globalització, han modificat el teixit comercial, els sistemes de compra i també el caràcter dels espais públics.
La crisis del comerç tradicional es va iniciar a la dècada dels setanta del segle passat, amb l’obertura de grans superfícies als nuclis urbans i de centres comercials a les perifèries. Va prosseguir durant la fase de màxima expansió urbana -i de l’anomenada bombolla immobiliària– amb la proliferació dels esmentats tipus de centres. I, al segles XXI, la crisi es va intensificar a causa de la finalització (2014) de la pròrroga de vint anys concedida als locals comercials per Llei d’Arrendaments Urbans del 1994 i de la competència d’altres modalitats de comerç global (basars, outlets, cadenes, franquícies… ) que han acabat transformant i uniformitzant els paisatges urbans.
L’arquitecte urbanista David Mangin[ii], que ha dedicat una part important del teu treball a l’anàlisi de les xarxes urbanes contemporànies, ha anomenat la ciutat actual com a ville franchisée, en la seva doble accepció (de tipus de contracte i de drets excepcionals atorgats a un lloc), prou expressiva per remarcar el protagonisme de les franquícies en el comerç urbà actual i de les estratègies de les grans empreses comercials per influir en les pràctiques urbanístiques. Mangin cerca les arrels de la dispersió urbana en els moviments antiurbans de finals de segle XIX en els països industrialitzats, en l’impuls del zoning o urbanisme de sectors d’ençà de mitjans de segle XX i en el desenvolupament de l’urbanisme a partir de les noves centralitats comercials.
En un context de dispersió d’activitats suburbanes i d’autopistes o altres vies que compartimenten el territori, els nous sectors residencials tendeixen a replegar-se sobre si mateixos, a mode d’assentaments autònoms, tot i que sovint no disposen dels serveis de proximitat existents a la majoria de pobles i ciutats petites i mitjanes. En paraules de Francesc Muñoz[iii] “se ha gestado así un paisaje repetido y clonado, a la manera de una gigantesca cinta Moebius, hecho de islas urbanas uniformes, enlazadas por rotondas, espacios comerciales y gasolineras-tienda”. Una de les conseqüències dels nous sectors urbans d’aquesta nova ciutat dispersa és la dependència obligada de l’ús de l’automòbil per part dels seus habitants, per tal d’accedir als serveis ubicats als nuclis urbans o a les àrees suburbans, fet que sovint provoca col·lapses en la xarxa viària.
Comerç tradicional i patrimoni urbà
Els centres comercials de la ciutat global són volums grans -exempts, opacs i tancats- que associem a les carreteres, a les rotondes i als aparcaments. La seva situació en espais intersticials o perifèrics i la seva dependència de l’automòbil és tan gran que l’accés a peu, des dels nuclis o sectors urbans, resulta difícil i arriscat. Relacionem aquest tipus de centres amb el consum massificat, amb volums de compres importants (que justifiquin la despesa de diners i els temps de desplaçament), amb la gran diversitat d’oferta on triar i amb ofertes avantatjoses, i –també- amb l’oferta de serveis i d’activitats de lleure.
Les botigues tradicionals representen el comerç local per excel·lència, amb el seus interiors parcialment o totalment a la vista i estretament vinculats a la vida dels carrers i les places de la ciutat compacta. La seva situació en facilita l’accés a peu als habitants d’aquesta; no en va s’anomenen comerç de proximitat. Es relacionen amb l’atenció personalitzada, amb volums moderat de compres i amb l’oferta de productes bàsics de consum freqüent, o bé de productes especialitzats. Per a la majoria de persones, la presència de botigues és un senyal d’habitabilitat i vitalitat de les ciutats i els pobles. Tot i que els altres tipus d’establiments comercials als nuclis urbans i als eixamples (grans magatzems, galeries comercials, basars, hipermercats, establiments de menjar ràpid…) ja són una part constitutiva del teixit urbà actual, les botigues a peu de carrer són els establiments que tenen una relació més íntima amb l’espai urbà, fins el punt que algunes han esdevingut fites urbanes emblemàtiques.
A part del seu valor funcional (el subministrament de productes) i valor patrimonial (històric, cultural i social) el comerç urbà tradicional a peu de carrer ha desenvolupat un important paper en l’hàbitat urbà i en la vida quotidiana. L’exterior de les botigues –les seves façanes i aparadors- han esdevingut part de la pell de la ciutat, d’allò que separa i uneix els àmbits públic i privat i que és suport de molts missatges i significats. En aquest sentit, Xavier Monteys[iv] atribueix una importància especial als aparadors i a la seva il·luminació, els quals considera “intervals” entre la botiga i el carrer, una mena de “portes amb llum” que mostren o insinuen la mercaderia i que als vespres creen una atmosfera especial als carrers. D’altra banda, altres elements habituals (rètols, ensenyes, relleus, esgrafiats…) tenen per finalitat identificar les botigues i reclamar l’atenció dels clients. I certs elements, que poden ocupar una part de les voreres (com les terrasses dels bars amb el seu mobiliari) els conviden a fer-ne un ús temporal.
Les solucions específiques de cada botiga (disseny, materials, ornamentació, retolació…) per tal d’adaptar-se a les particularitats de cada espai arquitectònic, per adequar-se a les necessitats funcionals de cada tipus de comerç i per aplicar les innovacions tècniques o materials nous, les botigues han creat un patrimoni divers i valuós que és una expressió de la història i la societat urbanes (costums, economia, tecnologia, art, etc. ) i que ha conformat la imatge de les ciutats i influït en les formes de vida. El disseny i l’artesania (mosaic, fusteria, forja, vitralleria, esgrafiats..) aplicats als exteriors i interiors han creat establiments notables que són, alhora, productes del geni local i dels corrents artístics nacionals i internacionals (eclecticisme vuitcentista, noucentisme, modernisme, funcionalisme…). A la dècada del noranta dels segle passat, el disseny d’establiments comercials, juntament amb el del disseny y els acabats dels espais urbans, fa ser un dels fars de la renovació i modernització de Barcelona.
Tot i que a Catalunya el comerç tradicional de Barcelona i la seva gran diversitat (forns, colmados, pastisseries, bars, joieries, confecció…) ha tingut una gran rellevància, no es pot menystenir el comerç tradicional d’altres ciutats[v], que han comptat també amb establiments interessants i emblemàtics, ni el patrimoni comercial urbà més modest de les viles o els pobles. Malauradament, aquest patrimoni no ha estat prou reconegut ni apreciat pel conjunt de la societat catalana.
En una seixantena d’anys, gran part del patrimoni del comerç tradicional de Catalunya s’ha perdut irremeiablement, fet que ha comportat una pèrdua de valors històrics, de la qualitat de vida dels centres urbans i de la identitat dels barris. Hi ha contribuït diversos factors: la consideració del comerç tradicional com a patrimoni menor, la penetració i competència de les noves modalitats comercials, l’entramat d’interessos existents entre les polítiques urbanístiques i el mercat immobiliari, la manca d’una política efectiva de protecció del patrimoni, la desregulació i encariment dels preus dels lloguers, les reformes dels nuclis històrics orientades al marketing urbà i, més recentment, els processos de gentrificació.
Espai públic i comerç, quin futur?
La formalització i la construcció de la ciutat no són processos que prenguin cos en el no res i encara menys que tinguin un caràcter neutre; és conceben i tenen lloc d’una determinada manera, segons els propòsits dels grups d’interessos i la seva capacitat de cooperar o bé d’imposar el seu criteri als altres. No és casualitat que durant l’etapa de globalització neoliberal hagin retrocedit les polítiques de planificació a favor de les operacions estratègiques dirigides a maximitzar els beneficis de la renda del sol, ni que les operacions de reforma urbana s’hagin orientat a la mercantilització i privatització de l’espai públic.
En el seu origen, els espais públics són multifuncionals: d’hàbitat (refugi, circulació, estada, treball, lleure…), de convivència (trobada, intercanvi, confluència, conflicte…) i de significació (comunicació, expressió, educació…). Com a part del sistema complex i obert que és la ciutat global, són també espais complexos i contradictoris i fan difícil exercir-ne un control social absolut. S’hi poden preveure comportaments i esdeveniments, però no es pot predir tot el que hi pot succeir; tot i que els avenços tecnològics aplicats als actuals sistemes de vigilància social tendeixen a superar aquesta “limitació”
Els espais públics estan carregats de significats, més o menys explícits o subrepticis, que reflecteixen valors socials i que tracten d’influir en el comportament individual i col·lectiu. Segons Lucien Lefebvre “el auténtico significado de los espacios públicos viene dado por el uso y la apropiación que los ciudadanos hacen de ellos mediante la sucesión de actividades cotidianas que les otorga una dimensión colectiva; apropiación colectiva que, en muchas ocasiones, subvierte o amplia las concepciones previas que dirigieron su creación”[vi].
El comerç tradicional, les botigues, han format part històricament de l’espai públic urbà i de la seva significació igual que ho han estat els mercats o places de vendre, el comerç ambulant o els establiments més moderns. El seu encaix en el teixit urbà i en l’arquitectura de la ciutat compacta han contribuït a l’habitabilitat de les ciutats i han influït positivament en la vida quotidiana dels ciutadans. Per contra, el tancament de comerços tradicionals en els centres i barris de la ciutat compacta han comportat un empobriment de la diversificació d’usos de l’espai i del patrimoni urbà:
- Mercantilització dels centres urbans. La presència de comerços a les plantes baixes dels edificis unifamiliars o plurifamiliars ha coexistit durant molt temps amb els usos residencials al mateix nivell. A les darreres dècades, però, aquesta alternança ha evolucionat vers l’ocupació comercial de totes les plantes baixes i, en algunes ciutats o pobles, a la conversió de les primeres plantes en dependències comercials. Aquests canvis han produït un doble efecte: la pèrdua de la diversitat d’usos de l’espai públic a favor d’un ús dominant, a mode de galeria comercial a l’aire lliure, i la densificació del carrer a les hores de més afluència de compradors i l’absència de gent fora dels horaris comercials.
- Menysteniment del patrimoni arquitectònic. Amb la finalitat de guanyar la màxima superfície com a aparador i de subratllar visualment la presència dels establiments, s’han fet canvis en les estructures i els paraments dels edificis que han modificat radicalment les plantes baixes i la fesomia dels carrers: modificació de les crugies, ampliació de les obertures originals (portals o finestres), substitució dels materials originals, introducció de nous elements (vidre, alumini, plàstic…), etc. Aquestes transformacions han produït una ruptura formal de la unitat dels edificis, fins i tot en els casos en què aquests tenen un valor arquitectònic reconegut.
- Empobriment del patrimoni comercial. La introducció de canvis en els comerços, per adequar-los a noves necessitats funcionals, per adaptar-los a les modes o a causa de canvis d’orientació comercial, s’han fet sovint en detriment de la conservació d’elements d’interès patrimonial (rètols, mobiliari, llums, ornaments…). El cas més dramàtic es produeix quan, per no poder fer front a les pujades dels lloguers dels locals o per manca de relleu generacional, es tanquen establiments tradicionals i són substituïts per comerços o altres negocis.
- Descontextualització del patrimoni comercial. Es produeix quan té lloc un canvi de titularitat dels comerços o de l’orientació comercial i es porten a terme reformes que mantenen només alguns elements originals (aparador, portal, taulell…). Aquests elements, aïllats i desproveïts del seu context original, perden gran part de la seva significació i esdevenen, en el millor dels casos, simples detalls ornamentals o museogràfics.
- Tematització dels establiments. És una de les paradoxes dels canvis en el teixit comercial de la metròpolis global. Alhora que els comerços tradicionals han de tancar i són substituïts per establiments estandarditzats, aquests empren recursos decoratius que, a mode d’attrezzo, destaquen els aspectes més estereotipats i simplificats dels ambients tradicionals o exòtics que pretenen evocar. Aquesta tendència s’inscriu en la pràctica de la tematització com a estratègia de dinamització turística i la mercantilització dels centres històrics.
- Pràctiques invasives. La invasió de l’espai públic per determinades activitats es produeix quan se’n fa un ús abusiu o quan s’exclou del seu gaudi la col·lectivitat o d’algun grups social. Aquí no ens referim als mercats ambulants, de la celebració de fires o de les terrasses de bars o cafeteries, que estan regulades i tenen una llarga tradició de convivència en els nostres pobles i ciutats. Sé que es poden considerar invasives, en canvi, certes pràctiques que s’han estès en les àrees de consum més massificades amb establiments sense portes o que tenen les portes obertes; la invasió sonora dels carrers mitjançant la música procedent dels interiors, la invasió olfactiva procedent dels aromes químics emprats per alguns locals, o les projeccions lluminoses publicitàries sobre els paviments o les façanes.
- Usos poc sostenibles. La dependència obligada de l’ús de l’automòbil per desplaçar-se als grans centres comercials, la seva contribució al consum energètic i la contaminació atmosfèrica figuren entre els impactes més vinculats a l’activitat comercial. També cal remarcar, però, els impactes ambientals d’altres actuacions: la moda de suprimir les portes dels establiments o mantenir-les obertes al mateix temps que funcionen els aparells de calefacció o refrigeració; la instal·lació d’estufes a l’exterior durant els mesos d’hivern, i; el zel en la generació i tractament de residus (volum, tipus d’embalatge, separació, tractament, etc.)
No es pot fer un balanç global gaire positiu des del punt de vista de la sensibilitat de les administracions públiques ni de la societat envers la conservació del patrimoni comercial al nostre país. Ans al contrari, aquesta negligència hauria de ser objecte d’una reflexió a fons, perquè el progrés de social no es pot avaluar exclusivament a partir dels canvis, sinó també d’allò que les societats decideix conservar. En l’interessant llibre Un museu al carrer, Enric Satué, va expressar amb cruesa les conseqüències de la pèrdua de patrimoni “això ha fet de les nostres ciutats zones ermes de plasticitat, preparades per només per a un ús estúpidament prosaic, avorrit i degradat de l’intercanvi de mercaderies”[vii].
En aquest punt, cal advertir que el concepte de conservació aplicat al patrimoni no equival necessàriament a mantenir els elements patrimonials en un estat immutable, sinó a tenir-ne una cura adequada i no falsificar el seu significat. Aquesta visió no exclou, lògicament, que el patrimoni pugui ser objecte de nous usos o d’intervencions innovadores per adaptar-lo a noves necessitats. Les restauracions nostàlgiques, la tematització o el pastitx -estratègies habituals, que cerquen l’afalac fàcil- no aporten valor afegit al patrimoni ni als espai públics.
Una de les experiències més positives a Catalunya, en matèria de protecció i promoció del paisatge urbà és la desenvolupada a Barcelona per l’Institut Municipal del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida (IPUQV)[viii], iniciada a l’any 1986 amb la campanya “Barcelona, posa’t guapa”). El principal instrument de l’IPUQV ha estat l’Ordenança Municipal del Paisatge Urbà, destinada a promoure la participació de la societat civil i del sector privat en matèria de preservació i difusió dels valors del paisatge urbà. Amb més de trenta anys de feina al darrera, amb etapes més reeixides que d’altres , el balanç global de la tasca d’aquesta entitat es pot considerar molt notable. Ha estat reconeguda dins i fora del país i ha incentivat l’aprovació d’ordenances que també han donat resultats positius a d’altres localitats. Per la seva banda, els actors del sector comercial, alhora que demanen el suport públic, promouen objectius i estratègies coordinades per tal d’enfortir el comerç tradicional i el desenvolupament local: foment de l’associacionisme empresarial, col·laboració amb associacions ciutadanes, especialització dels establiments, atenció personalitzada com a tret distintiu, coexistència de modalitats comercials, utilització dels recursos tecnològic, etc. Al nostre parer, cal una major cooperació entre els agents dels diversos sectors, un impuls decidit i ferm de les administracions, i una voluntat conjunta que permeti superar els límits de les accions individuals o sectorials.
Per acabar aquest
escrit, convé recordar que no estem sotmesos a cap fatalitat del destí que
associï el progrés a la destrucció del patrimoni històric, ni a la creació d’espais
públics despersonalitzats, vulgars i uniformadors, sinó que està en els nostres
caps i en la nostra intel·ligència col·lectiva la voluntat de crear entorns socials
habitables, ambientalment sostenibles i culturalment enriquidors. Tal com ha reiterat
el geògraf David Harvey a la seva extensa obra, les ciutats són construccions
humanes i tal com es proposa una forma urbana se’n pot proposar una altra.
[i]CASSATELLA, Claudia (2001); Iperpaisaggi, Universale di architettura,Testo&immagine, Roma.
[ii] MANGIN, David (2004); La ville franchisée, Éditions de la Villette, París.
[iii] MUÑOZ, Francesc (2008); Urbanalización. Paisajes comunes, lugares globales, Gustavo Gili, Barcelona.
[iv] MONTEYS, Xavier (2017); La calle y la casa, Urbanismo de interiores, Gustavo Gili, Barcelona.
[v]Consulti’s,en aquest sentit, l’excel·lent llibre: CARRERAS, Carles (dir.); (2006) Botigues històriques de Catalunya, Angle editorial, Manresa.
[vi] LEFEBVRE, Lucien a GARCIA-HERRERA, Luz. (2017); Mercantilización del espacio urbano bajo la lógica neoliberal: gentrificación y redefinición de los espacios públicos en España.
[vi] https://ajuntament.barcelona.cat/ecologiaurbana/ca/qui-som/empreses-i-organismes-autonoms/institut-del-paisatge-urba
[vii] SATUÉ, Enric (1984); Un museu al carrer. Lletres, imatges i tècniques dels rètols comercials a Catalunya, Diputació de Barcelona
