Vaig llegir no sé on que estimem com ens han estimat a la infància. Ho he llegit en uns quants llocs, de fet. També que estimem tal com som; és a dir que si som desacomplexats i altruistes estimarem d’una manera desacomplexada i altruista. I si som tímids, si som avars, desconfiats… s’entén, veritat?
Parlo d’aquest tema perquè m’ocupen unes setmanes de reflexió abans de donar a llum la meva primera criatura. I penso molt en quin tipus d’educació li sabré donar, quins valors li podré transmetre, de quina manera l’estimaré. Perquè tot serà una cosa nova. Un amor desconegut, per estrenar, importantíssim.
M’observo molt també aquests dies la manera que tinc d’estimar i m’aventuro a sospitar com estimaré la meva criatura, igual que ara estimo el seu pare (no parlo de quantitat parlo de mode), i m’adono que és d’una manera tan incondicional, tan generosa, tan insaciable com la que ma mare m’ha transmès a mi. Com si no hi hagués altra manera possible d’estimar. Com dos i dos fan quatre. Com pel sofregit, la ceba primer i la tomata després. S’estima així.
Vaig llegir no sé on (de fet ho vaig llegir en una entrevista a David Bueno) que el que aprenen els infants abans dels tres anys condiciona el seu caràcter i temperament, com serà la seva relació amb els altres i amb l’aprenentatge durant tota la vida. Quina pressió. I em dedico ara a detectar pels carrers i per les cases de la gent situacions que voldré evitar-li en aquesta època, males paraules que no voldré que senti mai, tons de veu desagradables, mirades amenaçadores, imatges de disputa, tractes humiliants. Res d’això.
M’encantaria poder dedicar-m’hi com qui diu a temps complet, fer-ho molt bé, ensenyar-li com s’estima de veritat, com es fa a casa nostra, com m’ho va ensenyar ma mare a mi, i sa iaia a son pare i les besiaies a les iaies i sempre una generació per damunt, d’una banda o de l’altra, que no ha fallat mai i que això li quedi gravat a foc perquè sàpiga, algun dia, quan ja sigui gran com jo, estimar molt bé i reconèixer-me, tant de bo, en aquest amor.
