Colera i Hugas de Batlle, la parella perfecta

Un paisatge de postal

Conduint per la petita carretera de corbes que arriba a Colera, penso perquè no he estat aquí abans. Reviso el meu mapa mental i em recrimino el perquè no havia aparegut aquest petit poble en la meva llista de pendents. Aprofito que no porto ningú darrere i afluixo el ritme del cotxe, vaig mirant el paisatge (sense despistar-me eh?) i em sembla que el blau del mar i el blau del cel agafen unes tonalitats enfrontades, hi ha una lluita per guanyar el protagonisme.

Colera és l’últim poble vinícola abans d’arribar a França. El darrer poble és Portbou però actualment la seva activitat no està vinculada a activitat vitivinícola. Hi ha algunes feixes per a consum particular però no hi ha cap celler oficial registrat, per tant Colera es queda el títol.

Al ben/bell mig de Colera

L’Edu m’espera al celler, està al mig del poble, com si fos una botiga més. Té les portes obertes de bat a bat, així que si passes un dissabte o un diumenge per la zona, acosta’t i compra unes ampolles.

-El celler no és una gran obra arquitectònica, però si molt pràctic – em diu. – Vam decidir fer quelcom que fos més pràctic i dedicar tota l’energia (i diners) a la vinya.

Penso, que cada vegada és un discurs més estès i amb tots els fonaments del món, el més important és dedicar tot l’esforç a la vinya i ser directe i sincer. A les parets hi ha fotos del paisatge i les vinyes com a única vestimenta, no els hi cal res més, només han de ser capaços de gravar aquesta imatge a la gent que visiti la botiga. Li suggereixo que li falta un toc femení i m’ho corrobora, però tot arriba. Ara si, hem entrat en sintonia.

La història del celler o la història de la vida.

L’Edu no era gaire bon estudiant, va deixar d’assistir a classe molt aviat però és molt treballador. El color de cara i les mans demostren les hores que passa a les seves finques, controlant vinyes, pastors elèctrics o veient l’evolució dels ceps. Ha viscut molt i algunes vegades al límit però ara es troba en un moment bonic a la seva vida. És feliç on viu, estima amb bogeria els seus dos fills i està cada cop més a prop de què el celler sigui la seva única font de vida.

Només em cal mitja hora per adonar-me que la realitat sempre supera la ficció. Les anècdotes de tota mena col·lapsen la conversa. En Pedro Almodóvar hauria d’haver vingut a Colera perquè hagués escrit guions per tota la seva vida.

Des de fora l’Edu sempre m’ha semblat un home de conviccions i una mica dur. Abans de trobar-nos els dos cara a cara, d’asseure a una taula i explicar-nos pràcticament la vida, pensava que era una mica rígid. Per sort m’he equivocat, ràpidament em fa sentir molt còmode, em genera confiança i sé que ell també se sent molt a gust. Així que em llenço a la piscina i li dic:

-Ataca Edu, sóc tota oïdes.

Una ruta no apte per a tots els públics.

-Per ensenyar-te qui sóc, t’haig d’ensenyar les meves vinyes.- Em diu. Agafem el 4×4 i enfilem.
-Espero que no tinguis vertigen, perquè hi ha camins una mica estrets i en alguns d’ells ni tan sols es pot girar.
Evidentment penso que està de broma, i ric. Em mira seriós i diu:
-No riguis, els haurem de fer marxa enrere.
Penso que està boig, però només és un avís, comença l’aventura, el que ens espera no és apte per a covards.

Mentre comencem la ruta, l’Edu comença a explicar-me la seva configuració de vinyes. Ara té un total de 16 hectàrees de vinya. Pel que fa a varietats: garnatxa, samsó, muscat, garnatxa blanca, syrah, cabernet i alguna cosa de merlot completen el catàleg. Les vinyes més velles són les de muscat, aproximadament tenen 90 anys, i jo estic frisosa per veure-les. D’ençà que ell es va incorporar al projecte hi ha hagut replantacions, reempelts i alguns intents de canvis per millorar, però sempre prenen decisions amb els peus a terra. No hi ha temps per somiar, de moment cal ser realista i treballar de valent.

Actualment té una producció total 38.000 ampolles, però la seva fita seria arriba a 60.000 i poder viure tranquil del seu projecte. Són curosos a la vinya, respectuosos en les criances en bota i inflexibles en el temps que els vins han d’estar a l’ampolla.
És un projecte relativament nou, tot i que l’Edu fa gairebé vint anys que treballa la vinya, la primera ampolla que va sortir amb segell Hugas és el 2008. El 2011 les ampolles ja van sortir del seu actual celler.

Cada vinya, un tret característic

Fem la primera parada a “La Falguera” i ja pateixo d’amor a primera vista. Ceps d’un pam i mig, gairebé immòbils davant la tramuntana que ens persegueix des del dia anterior. Tot està en plena floració, i un mar petit de ceps ens vol explicar una història que ens situa exactament on fa 90 anys quan es va plantar el primer cep de moscat que és la nina dels ulls de l’Edu.

A mesura que anem pujant, podem veure les diferents capes de la terra sòls de pissarra, incrustacions minerals, granítics, composició variada i rica que caracteritza el territori.

Mentre ens dirigim a la següent vinya, passem per Molinàs. Una petita pedania abandonada a les afores del poble de Colera. Una zona de pau absoluta, que està gairebé abandonada, només habiten un parell de bojos que volen gaudir d’aquesta preciosa vall sense aigua ni serveis (evidentment ja fa estona que he perdut la cobertura). La història és com la d’altres pobles que s’abandonen per la cerca de tenir més comoditats. Tot i així, a l’Edu li brillen els ulls quan parla de la història i me’l veig vivint allà, i tant, recuperant un trosset d’aquesta petita cultura, només semi oblidada.

Coma Fredosa és una finca que es va anar convertint en terrasses cap a l’any 2000 i no es va plantar fins al 2002. Una finca vigilada per la tramuntana, ja que està situada a la Serralada de l’Albera a la seva arribada al Mar.

Per si encara no us heu adonat, cada vi porta el nom d’un element del seu territori. D’aquesta manera pretenen que siguin fàcilment identificables un cop trepitges el terreny.

I arribem al punt més alt, Coma d’en Vaixell. Estem a 400m sobre el mar, però us puc assegurar que sembla molt més alt. Suposo que deu ser la sensació de tenir el mar tan a prop, que et fa sentir que estàs per sobre dels núvols. Aquí ja bufa la tramuntana amb tota la seva força, els cabells volen i em semi tapen els ulls, com si es tractés d’un filtre, gairebé com si estigués veient una imatge prohibida. En aquesta finca s’han fet tres fases de plantació de garnatxes, cabernet sauvignon i merlots. Estem enmig del bosc, estem al cim de quelcom tan bonic que ens va oblidar per un moment qualsevol relat de civilització.

Acabem a “La Pineda”, des d’on podem veure el mar com si es tractés d’una fotografia amb vida pròpia. L’avi de l’Edu ja tenia aquí vinyes, sabia que era una zona ideal per la seva influència del mar, només el té a 40 metres. Anys després de l’adquisició de la finca, van plantar-hi syrah i garnatxa blanca per completar el seu catàleg. En aquest ideal paratge havia la intenció de construir el seu celler, però sent realistes i valorant el ritme de creixement, van preferir continuar invertint a la vinya en comptes de seguir pensant en edificis.

Em quedo mirant al paisatge, i entenc perquè enganxa. Silenci, ocells i el mar.

Ja de tornada, tastem i recollim veles

Ja de tornada, fent el mateix camí però de baixada, repassem les finques i intento per moments capturar les imatges imparables que constantment està passant la meva retina.

L’Edu em comenta que d’històries es podrien explicar moltes però que a ell realment només l’interessa ser capaç que la gent entengui com traspassa el paisatge al seu vi. Tanco i obro els ulls intentant fer una instantània per emportar-me gravada a la retina. Ja tinc una altra més a la meva col·lecció.

Abans de recollir les meves coses passem pel celler i tastem (i retastem) els seus vins. 30.70 aroma de primavera entre flors i fulles verdes. Camí d’en Poca Sang la subtilitat de la garnatxa negra  en color rosa. Coma de Vaixell potser el més robust i ferm per mi, estructura i potència a cada glop. Coma Fredosa elegant regalèssia i taní mega polit. Falguera, la finesa d’un 2012 que encara té una vida llarga, molt llarga, per endavant. Vall del Molinàs és l’últim. Sabeu quan éreu petits (bé, jo encara ho faig) i deixàveu al plat una mica del que més us agradava pel final? Justament això és aquest vi, el glop que deixes sempre pel final.

I estigueu atents perquè encara no hi ha etiqueta, ni formalitat en la definició, però a l’horitzó sorgeixen notes de vermuts i dolços. Fins aquí puc llegir.

Marxo de nou cap a la ciutat, però no sense abans tornar-li a dir rient:

-Recorda que el que es diu a Colera, queda a Colera.

Crec que a part de les dues ampolles de Vall del Molinàs que he comprat, m’emporto a la motxilla un amic.